El paper polític de Troia.

 

 

La Troia de finals de l’edat del Bronze era una ciutat pròspera, però en cap cas una gran regne, una potència regional amb capacitat per defensar-se durant més de nou anys de l’embat d’una aliança de pobles grecs. Això pertany al terreny del mite, segons l’arqueologia i els registre d’arxiu.

    L’estratègica localització, a la bocanada dels actuals Dardanels (Helespont aleshores), el seu avançat desenvolupament industrial (de manera particular el tèxtil i l’alfareria exportats a molts llocs) i també l’abundant producció agrícola i pesquera, per la riquesa dels seus sols i del mar. Aquest elevat interès comercial hauria portat a ser cobejada per les potències estrangeres, de manera particular aquelles on l’economia de les quals tingués una orientació mercantil.

    Segons els textos hitites on es troba referenciada Wilusa, durant bona part de l’edat del bronze aquesta ciutat va estar sotmesa als hitites en règim de vassallatge, i formava part d’un territori que es denominava administrativament Arzawa, a Anatòlia Occidental. Amb un estatus fins i tot inferior al d’altres estats de la mateixa regió (regne de Mira)

    En les modernes investigacions sembla confirmar-se aquesta accepció. Una població  total que no hauria arribat a deu mil habitants, una perifèria probablement amb una població superior, però en general tota la regió resulta demogràficament modesta en comparació amb altres regnes de la costa occidental d’Anatòlia.

    Tot i això, la ciutat de Wilusa va desenvolupar un important paper en les aliances i influències ja que els hitites tenien la voluntat d’assegurar l’estabilitat dels seus territoris occidentals. Els seus governants van mantenir una extraordinària fidelitat als patrons i probablement això els va fer objectiu d’atac de grups anti-hitites, que voldrien enderrocar aquests governants pro-hitites per substituir-los per altres. En aquest context els ahhiyawa podrien haver donat suport als anti-hitites, per tant contra Wilusa, esperant que això desestabilitzés la zona i poder extendre la seva influència a la regió, tant per motius polítics com comercials.

    No es desprèn dels textos hitites cap guerra de Troia, això ens fa suposar que tan sols va ser combats esporàdics entre els ahhiyawa i els governants de les ciutats d’Anatòlia, entre elles Troia. Algun d’aquests enfrontaments va poder servir d’inspiració per la composició de l’epopeia, o bé que una successió de combats al llarg d’uns anys es convertís en un sol conflicte amb durada de nou anys en la imaginació de l’autor. Certament un brillant narrador que va aconseguir convèncer generació rere generació, fins els nostres dies, de la historicitat del relat. La creativitat i la fortalesa de la seva narrativa és on hi ha la genialitat.

L'escriptura

   

 L’escriptura sorgeix amb l’única finalitat d’inventariar i gestionar els recursos disponibles. El seu objectiu era el d’ajudar l’estat arcaic o obtenir el màxim benefici de la terra i de la població mitjançant una explotació ordenada i racional. Es va haver d’esperar gairebé mil anys perquè l’escriptura s’utilitzés  per a compondre inscripcions reials, poemes, llistes de divinitats, conjurs, textos endevinadors... La seva invenció no va tenir res a veure amb la creativitat literària.

    La immensa majoria de les primeres tauletes, les protocuneiformes, son textos administratius trobats a Eanna, Uruk. Llistes de racions de cereals, impostos, presoners, treballadors, ... i semblen relacionades amb la necessitat d’organitzar tasques col·lectives, com  ara prestacions en el treball i reclutaments. Només el 15 % de la totalitat de documents recuperats son llistes lèxiques, és a dir, relacions de paraules organitzades per camps semàntics, que utilitzaven els escribes per aprendre els rudiments de l’escriptura. Així s’han conservat llistes de professions, de tipus de fusta, de metalls de recipients, tipus de teixits, ciutats, animals, plantes ...

    Els escribes s’agrupaven en oficines burocràtiques especialitzades en la gestió de diferents àmbits: organització del treball especialitzat, pesca, ramaderia, productes agrícoles i terres de treball. Dintre de cadascun d’aquests àmbits, s’encarregaven d’inventariar bes, organitzar l’entrada i sortida de productes dels magatzems estatals, i documentar assignacions per a transaccions futures.

    És important assenyalar l’absència total de textos literaris o religiosos en el període més antic, l’original.

EL TRANSIGUALITARISME. CAÇADORS RECOL·LECTORS SIMPLES I COMPLEXOS.

   

 Etnogràficament les societats de farratjadors simples presenten escasses diferències econòmiques entre famílies, si és que se’n donen. La majoria dels recursos son compartits per la totalitat del grup, especialment l’aliment; hi ha poca o nul·la propietat privada, ja siguin recursos o objectes, i la competència pels aliments està prohibida. El préstec està molt estès i sovint aquest no es torna i qualsevol que no estigui d’acord amb les decisions de la majoria és lliure d’abandonar el grup i unir-se a un altre. Els recol·lectors simples son el que més s’assembla a una societat comunal. Aquest igualitarisme té un sentit eminentment adaptatiu en un context on els recursos son molt limitats i fluctuen d’una manera impredictible. Això obliga als individus a desplaçar-se amb freqüència i a compartir recursos per a sobreviure. En circumstàncies d’alta mobilitat, les pertinences de les persones es limiten a allò que poden transportar – pocs articles bàsics, essencials per a la supervivència – per la qual cosa és difícil acumular bens i riquesa.

     A mesura que les tecnologies milloren amb el pas dels mil·lennis, resulta possible extreure cada vegada més aliments d’alguns entorns i, amb el temps, això porta a una obtenció més fiable i abundant, fins el punt que gairebé tots els anys podien produir-se excedents. Això suposarà canvis fonamentals respecte als farratjadors igualitaris en les seves característiques socials, polítiques i econòmiques. La propietat privada es torna dominant i les poblacions esdevenen més sedentàries, almenys estacionalment. L’emmagatzemament d’aliment és habitual, alhora que sorgeixen famílies acomodades i altres depauperades. Algunes fins i tot poden tenir esclaus. Es donen ja grans banquets competitius i la rivalitat per obtenir parella, mentre es treu profit dels excedents per a obtenir avantatges. En aquesta mena de contexts comencen a proliferar els articles de luxe no funcionals i l’art complexe; els membres de les famílies riques i poderoses gaudeixen d’enterraments ostentosos i, en vida, influïen o directament controlaven les decisions de la comunitat. Totes son característiques de les desigualtats socioeconòmiques. Aquestes societats reben el qualificatiu de transigualitàries amb l’objectiu de diferenciar les que presenten formes incipients de riquesa i poder sense que això suposi la conformació de grups socioeconòmics estratificats. S’aplica a caçadors recol·lectors complexos, pastors nòmades i societats hortícoles simples.

    El sorgiment dels caçadors-recol·lectors complexos transigualitaris posa les bases de les societats caracteritzades per la propietat privada, la producció d’excedents, les estructures contractuals de deute, els elements de riquesa, la competència en l’ús dels recursos i la dicotomia de rics en front dels pobres i poderosos davant desposseïts.

La Desigualtat.

     
En els contexts igualitaris, el poder per organitzar tasques productives pot existir, però es mostra de manera poc coercitiva, sol estar matisat per la pròpia estructuració horitzontal tecno-social que determina les seves capacitats i les seves possibilitats igualitàries en la població. Normalment repartir la riquesa generada pel treball social reforça la cohesió del grup i no existeix una acumulació desigual., basada en la violència social permanent.

    Si bé la producció d’excedents és necessària per a l’estabilitat estructural de les societat sedentàries, la seva conservació requereix energia. La protecció i la gestió de la producció d’excedents molt probablement és l’origen de les burocràcies i dels exèrcits que garanteixen , des del naixement de l’estat, l’usufructe sesgat  del treball social. Per això, la desigualtat com a producte social relacionat amb la distribució material de la riquesa social és una constant històrica.

    Existeixen evidències materials que son concloents sobre l’existència o no de la igualtat o desigualtat en els sistemes materials i simbòlics humans. En arqueologia els registres funeraris son molt indicatius del funcionament social. Trobar una tomba singular , molt diferent des d’un punt de vista material a altres enterraments propers amb tota mena d’aixovars i riqueses, indica que la persona enterrada forma part del grup social que usufructua directa i asimètricament de la riquesa social generada per aquella cultura social humana. Aquest usdefruit el diferencia en termes materials d’altres espècimens de la mateixa població que no disposa d’aixovar. Així podem detectar una situació objectiva de desigualtat que significa una segmentació operativa social. També les restes esquelètiques poden suggerir formes de violència directa o indirecta, que poden ser de gènere, de casta o de classe social. Com aquesta mena de violència es manifesta en el grup pot establir l’existència de desigualtat en determinats contexts. El desgastament diferencial de les dentadures ens pot ajudar a comprendre la diferenciació sexual del treball allà on va existir. L’edat de la mort ens pot ajudar a establir desigualtats de classe o de casta; en general les persones ben alimentades i considerades socialment superiors tenen més possibilitats de sobreviure, ja que disposen de millor mitjans de manteniment sense desgastament físic, en relació als individus que han dut a terme treballs durs i no tenen una alimentació adequada. Això ens explica la segmentació que té a veure amb els grups d’edat. En les escenes de cacera de representacions gràfiques, en alguns casos es poden distingir si es realitzen amb divisió sexual o no en les activitats cinegètiques de la societat.

                Aquestes casuístiques son molt importants per objectivar materialment la desigualtat.

Arqueología de la desigualdad y la evolución humana per Eudald Carbonell (URV-IPHES/Fundación Atapuerca) e Igor Parra (Fundación Atapuerca)

Desperta Ferro. Núm 52

Centres de comerç grecs.

   

 La fundació de centres de comerç, emporion, va ser una estratègia establiments duta a terme pels grecs de l’època arcaica (s VII – VI ane) per així fer possible el comerciar a diferents parts de la Mediterrània. L’emporion era un enclavament, o espai reservat dins del propi enclavament, costaner o interior, establert sota les premisses de les autoritats del territori i permetien l’assentament dels agents forasters. Allà els comerciants, indígenes i estrangers duien a terme els seus intercanvis i altres activitats derivades de llurs oficis de manera tranquil·la i segura, a l’empara d’un sistema de mecanismes jurídics  i administratius  que articulava tota mena de transaccions. També en aquest lloc hi havia la producció de manufactures que eren preuades comercialment.

L’establiment d’un emporion seria prova de la bona relació entre els dirigents indígenes i els comerciants grecs. Aquesta mena d’estratègia comercial va ser comuna en aquest període, havent-hi casos destacats a la desembocadura del Nil i també a Tartessos. Les importacions i exportacions es localitzaven concentrades a la costa, però també s’establia una xarxa de contactes cap a l’interior entre les elits de diversos enclavaments, sent el resultat d’un sistema diplomàtic que consistia en fer regals d’elements de prestigi que comportessin distinció social. D’aquesta manera es fomentaven les bones relacions diplomàtiques i econòmiques, articulant les rutes de comunicació entre la costa i l’interior.