Els primers mortals recorrien la Terra sense necessitat de cobrir-se el
cos, perquè els dies transcorrien en una agradable càlides i mai sentien fred
ni incomoditats. Vivien a l’aire lliure i dormien sobre l’herba esponjosa, que
creixia amb abundància. Per alimentar-se no els cali conrear ni pasturar el
bestiar, perquè en tenien prou amb recollir el gra i els fruits silvestres que
trobaven per tot arreu i beure la llet de les ovelles i les cabres que
pasturaven en llibertat. No mostraven al seu rostre ni al seu cos cap signe de
vellesa ni de tristesa, sinó que mantenien sempre vitalitat, ballaven i reien
molt. Cap d’ells posseïa més que l’altre, perquè no hi havia cap raó per això.
Alguns dirien en cavat que aquella vida era una vida daurada, creient-la la
més preuada de les existències, però aquelles criatures satisfetes i
tranquil·les també eren insignificants. Res hi havia que les alterés, perquè
mai canviava res. Res tenia valor, perquè res exigia cap mena d’esforç. Ningú
recordava el passat ni pensava en el futur: tot el moment era ara. Mai aquells
éssers aixecaren cases ni ciutats, ni van sentir la crida de construir vaixells
per a descobrir què hi havia més enllà de la mar. La mort els arribava mentre
dormien, sense preocupacions ni misèria, de tal manera que, a extingir-se,
era com si no haguessin existit mai. Tant és així que no s’ha recordat el seu nom
ni cap dels seus fets, ni tampoc la manera de parlar ni coses que deien.
Així els estigué observant el sobirà celestial Cronos durant eons, a
vegades amb estimació i a vegades amb menyspreu, sempre captius de l’avorriment.
El vell Tità dormitava a la calor de la primavera eterna, distret en el tro que
havia manat llaurar a la roca gris del mont Otris. Allà, reservat pels seus
corbs sempre vigilants, que es posaven al seu voltant, es deixava gronxar pel
brunzit dels insectes mentre el banya el pol·len que surava a l’aire. Als seus
peus, homes i animals es recreaven amb festes i delits, alegres, amorosos,
confortant-se mútuament amb l’esplendor dels seus cossos. Aliens a qualsevol
mal i a tot saber perdurable, els mortals desconeixien les vileses que el
senyor de l’univers havia hagut de perpretar per donar-lis la placidesa.
En una altra edat del món, aquell déu fastiguejat que mantenia tot el que
existia en una letargia somorta havia estat el més valent d’una estirp
magnífica, els més astut i despietat, el més capaç. Tan sols ell s’havia
atrevit venjar la seva mare, la Terra, i enderrocar el seu pare, el Cel, . Tan
sols ell havia sabut imposar-se a brutals criatures, pagant el preu d’exercir
una violència encara més salvatge. No obstant, una immensitat més tard el
cosmos seguia inacabat: encara li faltava alguna cosa i Cronos no sabia veure
què era. Es sentia vell i cansat. La creació li agonitzava entre les mans de
pura complaença.
Versió de Jaén Sánchez, Marcos. Traducció
