Mercaders, ferrers i cabdills.

Hi ha una xarxa comercial d'aliances entre cabdills des dels Càrpats fisn al sud d'Escandinàvia. Existeix una xarxa de comerç i d'intercanvi entre diferent societats des dels Càrpats fins el Bàltic. En aquest context és on es produeix el moviment dels cabdills i els artesans per aquesta xarxa.

L'establiment d'un seguit d'aliances matrimonials i comercials canalitzen el moviment de persones i bens. Alguns es quedaran al nord i es converteixen en prestigiosos cabdills o artesans extrangers, d'altres tornaven a casa seva amb fama. També del nord al sud passava i anaven a aprendre l'art de la metal•lúrgia i fusteria.

Els vaixells, les formes i la seva composició, del Bronze Nòrdic, s'inspiren clarament en les naus de la Mediterrània Oriental. Però la seva construcció suggereix alguna cosa més que una còpia. Calia un coneixement molt acurat de l'ofici i de les tècniques per a la seva complexa construcció. No podien ser tan sols imitacions. Darrera d'elles hi ha un contyacte personal directe: o bé cabdills nòrdics arribaren fins la Mediterrània Oriental i tornaren amb noves idees i nous coneixements o que argonautes mediterranis navegaren fins el B`sltic, o que artesans viatjaren cap el nord amb els sèquits dels cabdills que tornaren a casa.

La distribució de bens de prestigi per les zones, suggereixen la zona dels Càrpats com a lloc de trobada entre mercaders monoics / micènics i els seus homòlegs. Cabdills especialistes de les zones nòrdiques, dels Càrpats i de les estepes viatgen fins els palaus. Allà ensenyaran les seves tècniques en l’ensinistrament de cavalls, portaran amb ells àmbar, or i estany per intercanviar-los per noves armes i ornaments. Alguns dels mercaders provenien d’Escandinàvia. Els cabdills i artesans viatgers de l’Europa Central i Nòrdica entraren al món mediterrani basant-se en el principi de l’intercanvi i en el poder de les tècniques i productes estrangers. Les dues tradicions, per interés comercial, començaren a interactuar segons relacions personals directes.

Foren aquests primers cabdills viatgers qui a la tornada crearen nous oficis i nous rituals. Crearen el primer grup de sagues mitològiques sobre l’origen remot i poderós, i amb el temps ells mateixos es van transformar en herois locals, venerats en la tradició oral i en els rituals en els seus enterraments.

Aristocràcies Guerreres

L’aparició de les aristocràcies guerreres representa la formació d’una nova cultura d’elit de cabdillatge a Europa.

Es materialitza en forma de nous rituals, noves idees sobre conducat social i estil de vida (cura del cos, forma de vestir ...) i una nova arquitectura de la vivenda i del paisatge. Es basa en els valors i rituals de la guerra heroica, el poder, l’honor i un conjunt de cerimònies i pràctiques, com el consum ritual de vi, ús de trompetes en la guerra i en els rituals, tratges i tocats especials, cadires especials i fins i tot el carro. Els cabdills no són tan sols líders esperirituals sinó també líders de guerra.

És un nou sistema socails de valors que tot i anar adaptant-se a les tradicions culturals locals i regionals, els components principals de la nova cultura són fàcilment identificables des de la Mediterrània fins el Nord d’Europa: a) Nova cultura del cos. b) Nou estil de vida guerrer. c) Nova arquitectura. d) Nova organització social.

Les noves elits guerreres es diferencien de la resta de persones cuidant diàriament l’apsecte corporal i controlant el creixement del cabell, fent-ne d’ell un element d’ostentació, i també el vestuari. Aquest sorgiment d’un nou ethos guerrer individualitzat creava respecte i auto-respecte, necessitava gestes heròiques, llargs viatges, victòries o combats per a ésser recordat, mort heroica. Aquestes hsitòries es trametien des de la tradició oral fins que van passar a ser escrites, aquelles que van perdurar més.

Jocs acrobàtics com a activitat corporal, la guerra coma esport i l’esport coma guerra es confonen fins l’edat del ferro. Els cabdills havien de demostrar que eren mereixedors de representar les divinitats realitzproeses en festivals rituals cada any.

Meteòrits i metal·lúrgia.

El primitius treballaren el ferro meteòric molt temps abans d'aprendre a utilitzar les minerals ferrosos terrestres. Abans de descobrir la fusió, els pobles prehistòrics tractaven certs minerals com si fossin pedres; els consideraven materials en brut per a fabricar objectes lítics: treballaven el ferro metòric amb martells de sílex, moldejant objectes la forma dels quals reproduÑia fidelment la dels objectes lítics.

 

De tota manera la utilització dels meteòrits no va ser susceptible de promoure una “edat del ferra” pròpiament dita. Aquest metall era estrany, tan preuat com l'or, i s'usaba gairebé de forma exclussiva en els rituals. Va caldre el descobriment de la fusió dels minerals per inaugurar una etapa nova en la història de la humanitat: l'edat dels metalls. A diferència de la metal·lúrgia del coure o del bronze, la del ferro va fer-se ràpidament industrail. Un cop descobert i conegut el secret de fondre la magnetita o l'hematites, no va haver-hi dificultats per proveir-se de grans quantitats de metall, perquè els jaciments eren bastant rics i fàcils d'explotar. Però el tractament del fero terrestre no era com el del ferro metòric, també diferia de la fusió del bronze i del coure. Només després del descobriment dels forns, i sobretot del reajustament de la tècnica de l'enduriment del metall portant-lo al roig-blanc, quan el ferro va adquirir la posició predominant. El començament d'aquesta metal·lúrgia podem fixar-los cap el 1.200–1000 aC localitzant-ho a les muntanyes d'Armènia. Des d'allà el secret es va anar expandint per l'Orient proper a travñes de la Mediterrània i per l'Europa Central, si bé el ferro (de jaciments superficials o meteòric) ja era conegut en el III mil·leni aC a Mesopotàmia i probablement a Egipte. Fins molt més tard el treball del ferro va seguir fidelment els models i estils de l'Edat del Bronze (com l'edat del bronze també va perllongar la morfologia estilística de l'edatd e pedra). El ferro apareix, aleshores, en forma d'estatuetes, ornaments i amulets. Durant molt temps va conservar el caràcter sagrat.

Abans d'imposar-se, el ferro havia proporcionat creacions de caràcter espiritual. Com acostuma a passar, el símbol, la imatge, el ritual, anticipen i fan possible les aplicacions utilitàries del descobriment. L'edat del ferro, abans de canviar el rostre del món, va donar lloc a un nombre elevat de rituals, mites i símbols. Nomñes després de la industrialització del ferro podem parlar d'etapa metal·lúrgica de la humanitta. El descobriment i ulteriors progressos de la fusió del ferro va ser el que va fer aquest metall apte per a l'ús quotidià.

La metal·lúrgia del ferro es va beneficiar, com és habitual, dels descobriments tècnics de la del coure i la del bronze. Des d'èpoques neolítiuqes les poblacions utilitzaven el coure que podien trobar a la superfície de la terra de manera esporàdica, però li aplicaven el mateix tractament que a la pedra o a l'ós. Això significa que s'ignoraven les qualitats específiques del metall. Tan sols més endavant es va començar a treballar el coure escalfant-lo, i la ffusió pròpiament dita data només dels anys 4,000-3,500 aC. Però no s'ha de parlar encara d'una “edat del bronze” perquè la quantitat que es produia d'aquest metall era molt petita.

La tardana aparició del ferro, seguida del seu triomf industrial, va influir de manera notable en els rituals i símbols metal·lúrgics. Tot un seguit de tabús i utilitzacions màgiques del ferro deriven de la victòria i del fet d'haver suplantat el coure i el bronze, que representaven altres èpoques i altres mitologies. El ferrer és més que res un treballador del ferro, i la condició que té de nòmada – derivada dels desplaçaments continuats a la recerca del metall en brut i d'encàrrecs de treball – l'obliga a entrar en contacte amb diferents poblacions.

El ferrer és el principal agent de difusió de mitologies, de rituals i misteris metal·lúrgics.

Els morts i els seu entorn al Neolític.

El món dels morts, o sigui el concepte sobre la mort i el més enllà s’ha d’integrar dins l’estudi global de les societats neolítiques. La comprensió de les estructures socials i del comportament d’aquests grups passa necessàriament per un estudi de la concepció de la mort i de la seva influència sobre la comunitat.

Actualment es coneixen pocs jaciments amb restes humanes, pels moments inicilas del Neolític, però malgrat la informació escassa, és a partir dels exemples coneguts que podem fer-nos una idea de com enterraven els seus morts els primers grups d’agricultors a la Mediterrània Occidental.

Per a la fase inicial del Neolític Antic (Cardial), els enterraments es practicaven exclussivament en coves, que a la vegada eren utilitzats com a lloc d’hàbitat. Aquesta constatació és interessant en el sentit que encara existeix una associació estreta entre el món dels vius i el món dels morts, sense concebre dos espais diferenciats. Les sepultures són sempre individuals i els cossos enterrats en posició replegada. L’aixovar funerari que es dipositava al costat del cadàver és poc freqüent i quan existeix és escàs tot i que s’hi troben recipients ceràmics, sílexs, restes de fauna i objectes d’ornament. Normalment l’elaboració de les tombes és senzilla, en cubetes o aprofitant cabitats naturals de la cova.

A la fase immediatament posterior Neolític Mitjà (Epicardial) sobretot es seguiexen utilitzant les coves, però canvia la seva funció, esdevenint exclussivament sepulcrals i aprofitant les cavitats o galeries estretes per arranjar nínxols. Els enterraments continuen éssent individuals però comencen a aparèixer enterraments múltiples, a manera de sepultures individuals successives, implicant sovint la reutilització d’aquests espais. Bàsicament la posició del cos no canvia, però destaca l’augment quantitatiu i la generalització de l’aixovar.

Aquest panorama es diversifica significativament a finals del Neolític Antic i principis del Neolític Mitjà. Encara que perviuen els models sepulcrals anteriors, van guanyany importància les tombes múltiples amb inhumanacions simultànies. També apareixen sepultures que combinen les inhumacions múltiples i individuals en un mateix espai funerari. S’identifiquen per primeravegada agrupacions de tombes (cronològiques, socials o familiars) i apareixen els anomenats indrets sepulcrals “centrals” i “perifèrics”, evidenciant una concepció complexa del món dels morts i del seu tractament.

Transformació de l'economia de subsistencia.

Dins el procés de transformació que representa el Neolític, la domesticació de plantes i animals ha estat un dels centres de major interés i activitats d’investigació en els darerrs anys.

La diferenciació botànica entre plantes morfològicament domèstiques de les altres salvatges havia estat el criteri definidor de l’existència o no de conreus. Però ara s’ha modificat la visió tradicional, diferenciant la pràctica agrícola definida com una manipulació de la reproducció de les plantes i per tant amb l’acció de “sembrar” com a característica més significativa .

Actulment s’interpreta l’inici de l’agricultura com un cicle constituït per tres etapes: la prèvia existència d’una recol·lecció, la posterior pràctica d’una agricultura sobre plantes morfològicament salvatges (agricultura pre-domèstica) i fialment la resposta biològica amb el canvi morfològic de les plantes ibjectes de cultiu. Sigui ràpid o no el temps de durada de l’agricultura pre-domèstica, es consideraprobable la convivència de les dues formes agrícoles durant un cert temps.

A l’àrea Mediterrània i com a focus inicial la zona del llevant Mediterrani, són vuit les plantes objecte de les primeres activitats agrícoles. Els cereals: el blat amb dues varietats, la pisana i l’espelta petita, i l’ordi. Les lleguminoses: la llentia, les veces, el pèsol, el cigró i finalment el lli. La posterior consolidació de les activitats agrícoles proporcionarà una ràpida evolució, amb una major diversitat d’espe`cies, noves domesticacions, en fi nous conjunts orientats a obtenir unes majors produccións i una adaptació millor als diferents nínxols ecològics.

Pel que fa a la ramaderia i en la mateixa àrea geogràfica, si bé s’admet que per part dels últims grups de caçadors recol·lectors podria existir un cert control del ramat i/o unes pràctiques de cacera selectiva, el fenòmen de la domesticació animal, entès com en el cas de les plantes, per la intervenció de l’home en la reproducció afavorint la selecció artificial de la mateixa, es dóna en el neolític. De nou serà aquesta intervenció antròpica la que provocarà cnvis morfològics i de comportament en els animals. Cinc són les espècies que estaran sotmeses a aquest procés, quatre d’elles amb una forta incidència econòmica, com és el cas de l’ovella, el bou, el porc, la cabra i una cinquena d’impacte més social i menys econòmic: el gos, que ja havia estat dom,esticat en el període anterior o Mesolític.