Avantatges de transport i comunicació.

Les tecnologies més importants en les societats sumèries foren les barques cobertes o empatifades amb betum i canoes fetes amb joncs o taulons, molt útils per a la cacera i la pesca a les zones humides i, sobre tot, per al trasport de persones i carregaments. Ja que aquestes embarcacions podien navegar en aigües relativament poc profundes, eren especialment idònies per a ser utilitzades a les grans maresmes que existien ala zona baixa de Mesopotàmia en aquests periodes. L’evidència arqueològica indica que les barques fetes amb taulons de fusta o de joncs van ser d’ús corrrent al sistema fluvial de Tigris-Eufrates i al golf pèrsic des de molt aviat. També disposaven de vaixells de vela més amples, amb capacitat per transportar càrregues pesades i recòrrer distàncies més llargues.

Els avantatges de transport i comunicació favorables a les comunitats de la Baixa Mesopotàmia de finals del V i IV mil·leni van ser molt més bones que en èpoques històriques posteriors. La raó té a veure amb l’ecosistema de maresmes i zones humides proper a molts centres urbans de l’al·luvió Medsopotàmic. Al fer possible un moviment lateral aquestes zones humides i maresmes van crear una única xarxa de transport i comunicació que, en el moment de la urbanització inicail de l’àrea, integrava la majoria de l’assentament. Encavat aquest avantatge va reduir-se ja que la punta del Golf Pèrsic començà a recuperar territori i els principals canals del Tigris i Èufrates començaren a separar-se, però ja aleshores el contrast entre l’eficàcia de les xarxes de transport accessibles a les societats de la Baixa Mesopotàmia i la resta de societats del sud-oest aasiàtic no podia ser més gran. Fora del Delta, les embarcacions de joncs benefiaciaren tan sols a comunitats que estaven més a prop dels rius i només servien per navegar riu avall. El moviment lateral per aigua era impossible en la perifèria mesopotàmica perquè el curs del riu és molt profund quan passa pels altiplans del’Alta Medsopotàmia i les muntanyes que l’envolten. Per això les comunitats de terra endins depenien molt més que les societats del sud dels mitjans de transport i comunicació terrestre, menys eficaços, com animals de càrrega, portadors humans o simples carretes de rodes, tant per atendre les seves necessitats d’intercanvi a llarga distància com per al transport de recursos de subsistència a través dels seus hinterlands més propers.

Són evidents els avantatges econòmics en relació als diferents tipus de mitjans disponibles en una i altra zona. Tot i que aquests avantages pogueren variar segons el volum i el valor dels carregaments transportats, el transport fluvial al sud va comportar un estalvi sustancial de costos respecte als tres possibles mitjans utilitzats per a la comunicació terrestre en les regions de la perifèria mesopotàmica. Hi ha dades que permeten calcular com el transport fluvial, fins i tot a contra-corrent, resultava de mitjana quatre vegades més eficaç que els portadors humans i fins a vuit vegades més eficaç corrent avall. Això suposa també que a major valor dels bens transportats, major és l’avantatge del trasport per aigua en front del terrestre. Això s’aprecia especialment en la fusta, un producte de gran importància per a les societats de la Baixa Mesopotàmia, que havien d’importar la majoria de la fusta per fer-se el sostres.

La relació cost-eficàcia del transport fluvial davant el terrestre de bens i productes de gran valor però de poc volum, com el cas de le spedres exòtiques i els lingots i metalls semiprocessats. S’apunta doncs a l’existència d’un avantatge exponencial del transport per aigua sobre el terrestre en les condicions mesopotàmiques. Tauletes amb registres mercantils que contenen gran varietat de transaccions comercials ens permeten reconstruir el cost dels viatges de les caravanes d’ases al Pròxim Orient antic, que era el principal mitjà de transport comercial a llarga distància al IV mil·leni. També altres tauletes il·lustren tot un seguit d’activitats econòmiques i poden utilitzar-se per estimar el cost del viatge i del transport entre diferents assentaments de la Baixa Mesopotàmia mitjançant barques mogudes per homes a través dels canals naturals i artificials.

Ciutats aluvials de Mesopotàmia

La geografia va ser important perquè l’absència al paisatge sudmesopotàmic de molts materials necessaris per a la creació i sostenibilitat d’uns sistemes socials altament estratificats (sobretot fusta per fer sostres, boscos, metalls bàsics i exòtics, diferents minerals semipreciosos i pedres exòtiques) fan probable que les antigues èlits del sud recorreguessin al comerç com a mitjà fonamental per a legitimar i ampliar el seu accés desigual al poder i als privilegis. Alhora, la geografia va proporcionar a aquestes societats un avantatge durable i irrevocable sobre els seus veïns en forma d’uns costos de transport més barats gràices a les vies fluvials.

Durant tota la seva història les ciutats del Delta aluvial del Tigris i l’Èufrates van estar situades a la capçalera d’un enorme sistema de transport creat pels rius que fluïen de nord a sud, això els va permetre l’obtenció d’informació, mà d’obra i bens de moltes àrees ubicades a les conques del Tigris-Èufrates d’una manera més eficaç que qualsevol competidor potencial riu amunt o d’altres rivals allunyats dels rius. L’avantatge més decisiu de les ciutats del sud es concentra en la seva capacitat per importar bens necessaris en grans quantitats i a un cost baix des de les llunyanes terres altes, que sí comptaven amb aquests recursos tan preuats, recursos i bens que trasnportaven riu avall en simples barques, en raïs fets de pells d’animals, en petits bots d’espart o cuiro, o en barques i canoes empastifades de betum. Tant o mé simprtants van ser les xarxes de canals a l’entorn de les ciutats mesopotàmiques, que les connectava amb el curs principal dels grans rius , permetent-lis el transport amb eficàcia de productes agrícoles molt voluminosos mitjançant els seus hinterlands depenents, o utilitzar simples barques remolcades per animals de càrrega i força de treball humana.

No hi ha dubte que les antigues societats sumèries posseïen la tecnologia necessària per explotar eficaçment els avantatges del transport inherent al medi on vivien.

Monuments funeraris.

Les grans tombes, monuments funeraris d'embergadura, proven l'existència d'una jerarquia capaç de dominar una mà d'obra, de contractar artesans especialitzats en gravar la pedra i l'edificació de superestructures. Monuments que acostumen atener un cert aire de propaganda, a més del funerari, que aclama l'estirp del dirigent. Esplèndides tombes principesques que contribueixen a la mitificació o heroïtzació del personatge enterrat, que enaltia als descendents al trobar-se lligats per llaços de sang a un avant-passat que alhora està vinculat amb al divinitat, la qual cosa en darrera instància vindria a potenciar la funsió política.

Aquestes tombes de càmera són originàries en els assentaments fenicis i púnics costaners, tinein t en compte l'intens comerç que es duia a terme entre aquests i l'interior. Aquests assentaments van exercir una poderosa influència en aquest tema. Per la seva magnitud gransdiositat serien susceptibles d'impressionar als dirigents ibers, qui pel seu estatus tractarien directament amb les factories costaneres, i això els induí a imitar les sepultures. De tota manera aquest coneixmeent també podia haver estat tramés oralment o mitjançant dibuixos pels mercaders orientals que s'internaven a les seves terres. Però en tots els casos les vies de difusió cultural són les factories fenícies i púniques de la costa. La relació comercial fenícia i l'interior indígena va passar a convertir-se també en una relació econòmico-cultural, amb el conseqüent transvassament i assimilació per part de l'element autòcton i també en sentit invers, d'idees socials i rituals. Això podia trobar-se en l'adopció per part de les classes altes de la societat ibera de la sepultura de càmera, encara que probalement aquesta adopció tan sols implica la superestructura, la manifestació externa de riquesa d'una alta jerarquia dirigent, monopolitzadora dels recursos econòmics que fabrica per a la seva darrera morada i receptacle digne de la seva posició social, i en canvi es conservés en essència el ritual generalitzat des de generacions passades conforme als preceptes de la seva religió. Les tombes d'aquesta mena estan indicant una diversificació jeràrquica en la societat ibèrica molt marcada, una idea de jefatura, de lideratge que si hagués continuat desenvolupant-se podria haver desembocat en una estructura de confederació o estat.

Les factories controlen l'accés al mar de les vies que condueixen cap a l'interior i creuen els territoris on s'extenen les càmeres hipogees ibèriques, la qual cosa evidencia que aquestes vies de comunicació han actuat com a vies de difusió cultural.

Els metalls al servei dels poderosos.

La majoria d’instruments i eines eren encara de fusta o pedra, com feia mil·lenis. No és que no es coneguessin els els metalls, perquè el coure es fonia des de feia molt temps i el seu aliatge amb l’estany permetia d’obtenir el bronze, metall extraordinàriament dur; també coneixine la plata i el plom: És per això que els estris ja podien ser molt millors i alleugerir la feixuga feina dels pagesos.

Però la realitat no va ser així; cap pagès no disposava d’instruments de metall i el bronze no va servir ni per produir més ni per fer les tasques menys dures, ja que els metalls en aquella època no estaven al servei dels pagesos. Del bronze i el coure se’n feien armes: espases, llances, punyals, sagetes ... De l’or i la plata en feien joies meravelloses: arracades, penjolls i anells.

Per què fou així? Com explicar que descobriments tant importants com el dels metalls no s’aprofitessin per millorar les condicions de vida de la gent? De fet, tant el coure com l’estany, i no cal dir l’or i la plata, eren metalls que s’obtenien a partir de minerals que no es trobaven a les valls dels rius. No n’hi havia ni al país del Nil ni a la Mesopotàmia. Per obtenir or , els habitants de les valls havien de recòrrer centenars de quilòmetres en totes direccions, fins i tot de mar enllà. Aconseguir metalls tan sols era possible després de costoses expedicions que els camperols no podien organitzar. La gent que conreava les terres no podia somniar amb aixades de bronze: calia organitzar expedicions a les zones d’on s’extreien els metalls.

Únicament els grans cabdills de les tribus d’aquests pobles podien mobilitzar la mà d’obra necessària, acumular el menjar suficient i emmagatzemar objectes manufacturats a fi de trametre expedicions a la recerca de metalls. I això es va anar fent així durant segles.

No ens ha d’extrañar que aquests cabdills que havien acumulat un poder extraordinari i que eren senyors de molts pagesos obtinguessin també grans quantitats de coure, plata i or. Amb tot això feien joies per ornamentar els seus caps i també armes amb les quals s’imposaven sobre els rivals més dèbils. Així, després de molts segles, alguns cabdills aconseguiren unir sota els seu poder àmplies regions d’aquestes valls fluvials.

CALCOLITIC (4.500-3000 aC)

Una economía florent basada en l’agricultura amb arada i la ramaderia permet a les poblacions d’aquesta zona una vida sedentària i fácil. Les tribus calcolítiques van conèixer una veritable explossió demogràfica .

Trobem hàbitats gegantins, amb construccions disposades en cercles concèntrics. Poblacions estimades en 10.000 i 14.000 habitants. Aquets hábitats están edificats a partir d’una planta circular o rectangular preconcebuda. Alguns d’ells presenten una veritable trama de carrers interromputs per places i per construccions d’interés comunitari, essencialment santuaris. És evident que hi havia una jerarquització dels hábitats, a l’entorn d’alguns d’ells hi graviten petits pobles i llogarrets que mantenen una relació de dependencia en vers l’hàbitat principal. Les habitacions són espaioses, sovint están dividides en diverses estances on s’hi troven els fogars, els forns de volta, les banquetes d’argila, les instal·lacions per a l’emmagatzematge i la molta de cereals, així com un nombre impressionant de vasos. També hi ha construccions amb més d’un nivel o golfes , algunes de les quals es feien servir com a santuaris.

La metal·lúrgia del coure i de l’or van tenir un desenvolupament particular. Sobretot es produïen objectes de prestigi que es troven en els nombrosos tresors descoberts i en les fabuloses necrópolis. Aquesta metal·lúrgia determina l’aparició d’artesans especialitzats, taller son es fabricaven cerámica, objectes de metall o eines de sílex, pedra i os. La cerámica va assolors veritables nivells de perfecció, amb un nombre important de peces. Ceràmica produïda amb una tecnología sempre sofisticada, que ja coneixia els sistemes rotatius, precursors del torn terrissaire, per a l’acabat dels vasos.

Com a conseqüència de l’aparició de l’artesanat especialitzat i les creixents necessitats de matèries primeres, així com del fet d’una demanda creixent d’objectes de luxe i de prestigi, es va desenvolupar un sistema d’intercanvis complex i bastant intens, portat a terme per perxones especialitzades. Hi havia una societat jerarquitzada, amb uns grups socials enriquits, amb una dirección i que potser coneixia una protoesriptura. També s’afirma que al Calcolític del sud-est europeu també hi havia protociutats i una organització de tipus Estat. Una organització d’aquest tipus no hauria tigut lloc sense l’existència d’una economía capaç de produir uns excedents. Aquesta sobreproducció va permetre l’aparició d’alguns grups socials que van agafar la dirección de les comunitats.

La información sobre plantes coreades són molt nombroses i sembla que presenten un quadre quasi complert de l’agricultura calcolítica. Més difícil és establir el rendiment per hectàrees ateses les condicions d’agricultura prehistórica. La capacitat d’emmagatzematge d’algun dels hàbitats estudiats s’ha estimat en uns 20.000-24.000 kg de cereals obtinguts en una superfície de 16 hectàrees, la qual cosa indica una mitjana molt bona, de 1.250-1.500 kg/ha. Aquesta collita permetria la subsistència d’una comunitat composta per vint amílies (al voltant de 80-120 persones).

En els hàbitats els dipòsits de cereals són molt freqüents . Els llocs preparats com a dipòsits de cereals es trobaven, la majoria de vegades, a l’interior de les habitacions. A part dels vasos de grans dimensions amb una capacitat de 100-120 litres on es conserven els cereals, a l’interior de les cases hi havia construccions de tova de forma quadrada o rectangular situades sobre el paviment de l’habitació, sota seu o a fora, La forma de les comstruccions difereix d’un hàbitat a l’altra: de forma cilíndrica, en forma de gran vas fet de tova. En algunes habitacions no hi ha menys d’onze dipòsits de cereals conservats en grans vasos dins una mena de caixes de tova de forma quadrada construïdes sobre el paviment de l’habitació, alguna de les quals amb una capacitat de 0’5 m³. Encara que els dipòsits contenien habitualment barreges d’espèciees i de cereals, també s’observen tendències a separar (seleccionar) els cereals a partir de l’espècie o del gènere, de la mida. La preocupació per realitzar monocultius tambés s’ha observat en els hàbitats calcolítics.

Les informacions directes sobre l’alimentació de les poblacions calcolítiques són encara poc nombroses. Encara no es fan anàlisis fisicoquímics de les restes d’aliments preparats que es conserven en els grans vasos. Teninr en compte una sèrie d’indicis alguns investigadors mantenen la tesi de la fabricació de cervesa d’ordi. També hi ha troballes de pa arqueològic (de mill carbonitzat).