Mineral del ferro

El mineral de ferro és força més abundant que els altres metalls, com el coure o l’or. A més, sol trobar-se a la superfície, la qual cosa evita una gran part dels problemes de la mineria, cosa que no succeeix amb els altres metalls. D’una altra banda, el ferro es pot utilitzar directament, sense que calgui recórrer a aliatges, per a la fabricació d’objectes i instruments de gran duresa.

La primera aplicació del ferro va donar-se, probablement, en la fabricació d’armes. Posteriorment, va servir per a la producció d’arades, que, per causa de la seva duresa, removien millor la terra i duraven més, i també destrals que van fer possible talar amplis boscos europeus i transformar-los posteriorment en àmplies extensions de conreu.

Existeixen peces de ferro que es poden datar ja en el 2500 a.C., però el seu ús es va generalitzar a partir de l’enfonsament de l’imperi dels hitites cap al 1200 a.C., quan els ferrers hitites van dispersar-se per totes les terres properes a l’Àsia Menor.

La metal·lúrgia del ferro requereix temperatures més elevades que la del coure, per exemple, però permet d’obtenir formes metal·lúrgiques més dures i mal·leables: l’acer (ferro amb aproximadament un 1% de carboni). Cap al 1400 a.C., ja s’havia obtingut acer per a cimentació, que consisteix a escalfar i colpejar el ferro sobre un jaç de carbó vegetal. Dos segles més tard, els homes ja obtenien acer de gran duresa en temperar el metall amb aigua freda.

Aprofitament de les gramínies

Havent establert que l'objectiu principal de l'aprofitament de les llavors de gramínies era la producció de cervesa, i considerant que era un aliment secundari, que venia de gust, que podien permetre's en èpoques propicies, i no era un aliment que substituïa a la carn en èpoques dificultoses. A més s'havia de consumir just encavat de ser elavorada ja que el temps de conservació era en un principi molt breu, anant allargat-se amb el temps amb l'emmagatzematge en soterranis amb gel durant mesos.

L'aprofitament dels cereals té un altre aspecte a considerar: la seva conservació. Cal que es mantingui secs i airejats per evitar la seva floritura i la presència de paràsits. Els sòls secs en pisos elevats dels edificis, els anomenats graners, són necessaris per mantir els grans en bones condicions d'emmagatzematge. En les datacions actuals, a l'inici de l'aprofitament dels cereals silvestres, no existien llocs així. Hi havia caes ja fa 10.000 anys? El sedentarisme sorgí tan sols a conseqüència del desenvolupament de l'agricultura. Els pastors nòmades no necessiten poblats estables. I per als viatges només porten poques provisions o llavors. La producció de cereals com a provisions precisava d'un perllongat sedentarisme.

La humitat que afavoreix els fongs i la formació de la floritura que fa que els grans no es puguin menjar dificulten el seu emmagatzematge. Els recipients podrien haver sigut una solució provisional, fins que hi hagués edificis que satisfessin les necessitats. La ceràmica, els bols de fang, apareix molt aviat en la història de la cultura. Tot i que eren massa petits per poder guardar les quantitats de cererals necessàries per aprovisonar durant una temporada, sí que servien per transportar aigua, emmagatzemar-la en llocs accessibles, conservvar mel però no per als cereals. En canvi podria haver contingut la fermentació de la cervesa

Guerra a la pre-història

La guerra és un assumpte perillós i còrrer el risc de morir és contrari a les tendències biològiques bàsiques. Per això hi ha moltes raons per les que no podem esperar que els enfrontaments siguin intensos, sagnants i perllongats entre les tribus de les societats caçadores-recol·lectores, però la manca d'una organització en deu ser una d'important. En absència d'una organització que pugui mobilitzar i dirigir els guerrers així com donar-los raons per les que lluitar, no es pot esperar que es produeixi una veritable lluita. Un altre dels aspectes que es relacionen amb aquest comportament és logístic, una economia de cacera i recol·lecció simplement no pot sostenir un esforç militar durant un llarg període a causa de la manca d'aliments emmagatzemats.

Probablement allò més important de tot plegat sigui el fet que en el nivell de desenvolupament de les societats caçadores-recol·lectores no existeix un estímul econòmic important per a una guerra a gran escala. La tassa de natalitat i mortalitat en aquestes societats no estimula una pressió demogràfica que obligui a una part de la població a entrar en guerra per adquirir territoris. Fins i tot en aquestes circumstàncies no hi hauria moltes batalles. Simplement el grup més fort i nombrós prevaldria, probablement fins i tot sense lluita, si els drets de cacera o els drets sobre algun terreny de recol·lecció estiguessin en disputa. Encavat, en una societat de caçadors-recol·lectors no hi ha molt a guanyar amb el botí. Totes les tribus són pobres en bens materials i no hi ha articles corrents d'intercanvi que serveixin com a capital o com a valor. I finalment en aquestes societats l'adquisisció de captius per utilitzar-los com a esclaus per a l'explotació econòmica seria inútil, ja que l'economia té una molt baixa productivitat. Els captius i esclaus tindrien grans dificultats per a produir alguna cosa més que l'aliment suficinet per a mantenir-se ells mateixos.

La guerra és excepcional en aquesta mena de societat i ni es perllonga ni es registren grans nombres de morts. Genralment, l'ocassió per a qualsevol mena de baralla és deguda a un conflicte personal, sovint causat per un segrest, o una relació il·legal, o una ofensa. No hi ha evidències que la guerra sigui empresa per motius econòmics, com podria ser un botí o una adquisició territorial. Els terrioris que en una batalla es poden guanyar, en realitat representen una icomoditat per als guanyadors.

Professions liberals a Roma

Els notables i filòsofs menyspreaven els assalariats, i molts professionals eren assalariats, el que atenuava una mica la seva posició era ser client d'algun notable, de manera que, teòricament, deixava de ser assalariat. No obstant això, molts emperadors, l'ocupació era ser el curador, o tutor de la totalitat del poble romà, protegien efectivament el treball del poble, ja sigui proveint de recursos, o tenint cura els seus interessos (com August), o rebutjant l'ús de màquines per a les construccions (com Vespasià amb el Coliseu). El menyspreu del treball no era característica de tot l'Imperi, en altres llocs era admirat, com a Pompeia o a l'Àfrica, on rics comerciants pregonaven a viva veu el seu ofici, o millor encara, el s'inscrivien en el seu epitafi (senyal de riquesa semprebastant cara).

L'enaltiment del treball era l'orgull de la classe mitjana, que de cap manera era majoria però sí molt més rica que la plebs i de vegades tan rica com els notables. La classe mitjana estava conformada majoritàriament per lliberts que havien trobat en la producció i el comerç una manera de començar una dinastia familiar (els fills d'aquells neixen lliures): forners, carnissers, venedors de vi o de roba, de vegades rics però sense tenir noblesa urbana. Els lliberts adinerats sabien llegir i escriure, van anar a l'escola fins als dotze anys.

En l'antiguitat, un forner, un carnisser o un comerciant de calçat no eren simples botiguers sinó plebeus rics, amb capital acumulat i amb esclaus que treballen per a ell. La plebs romana estava formada per tres classes econòmiques: la que viu el dia a dia i s'ha d'acontentar amb un mínim alimentari, els botiguers i comerciants pobres i sense capital que compren avui per vendre demà, i finalment els rics comerciants amb un capital estalviat suficient com per comprar a l'engròs o amb capacitat d'emmagatzemar els seus productes, sense ser un gran majorista. A Pompeia encara s'adverteixen les diferències entre els botiguers rics i pobres, els últims viuen a les golfes del negoci, pujant una escaleta, mentre que els primers tenen cases grans i fastuoses, una domus amb pati de cinc-cents metres quadrats de superfície. Els romans no menyspreaven a la feina sinó als que es veien obligats a treballar per sobreviure.

El treball a l'antiga Roma era considerat indigne.

En les cultures clàssiques de l'Antiguitat el treball remunerat era considerat indigne per als homes. Per a la major part dels filòsofs grecs i romans el fet de treballar no estava ben considerat ni era apreciat.

Per als antics romans l'important era tenir propietats o hisendes. No és que consideressin menyspreable el treball en si mateix, sinó que veien indigne veure's obligats a treballar per sobreviure. I quan això passava l'objectiu era el de reunir un patrimoni que els permetés viure el més ociosos possible. La característica fonamental de la posició social era el lleure. Per tant el comerç tampoc estava ben considerat. Un comerciant que visqués bé del seu negoci no era respectat si a més no tenia terres.

Sembla lògic doncs deduir que en la cultura greco-romana no es valorava tant el progrés social o econòmic de les persones amb el seu esforç, com l'arribar a acabalant terres.Per això, ser ric significava no tant tenir diners com ser amo de terres. Per això, ser ric significava no tant tenir diners com el ser amo de terres. Així els lliberts o homes lliures eren pobres que després d'anys de lluita van aconseguir reunir un patrimoni important. L'home lliure era aquell que posseïa el patrimoni suficient com per no treballar, és a dir, per dedicar-se a l'oci.

Un noble que a més era negociant era molt admirat, mentre que un simple home lliure i comerciant era en general, menyspreat. El mateix passava amb els oficis, ningú admirava a un empresari agrícola, però si el que es dedicava a aquesta activitat era un notable, l'elogiaven constantment. Fes el que fes, un notable o un noble no es veurà mai definit per la seva feina , en canvi un pobre és sabater o jornaler.

Però per més que es menysprea el treball (en les altes esferes), els dignataris polítics l'havien de lloar, perquè després de tot era el treball de la majoria el que sostenia els plaers d'una minoria. La ciutat era una institució que es superposava a la societat natural humana, per tal que els seus membres portessin una existència més elevada. Els pobres no havien de treballar per contribuir a la ciutat sinó per impedir que la misèria els inciti al crim.

Segons Isòcrates, "s'orientava a la gent modestes al cultiu de la terra i al comerç, perquè se sabia molt bé que la indigència neix de la mandra, i el crim, de la indigència". Però es menyspreava el camp, més que el camp, les tasques camperoles, els notables vivien a les ciutats, no al camp, des de les ciutats atenien les tasques financers del camp, que era senyal d'admiració, sent però admirada res més que la seva possessió

Ser ric significava no tant tenir diners com ser amo de terra, com una forma de rebutjar l'intrús i impulsar-lo cap al agro. . De la mateixa manera, eren considerats pobres tots aquells que no tenien una fortuna personal, un patrimoni, per més que fossin clients o músics o gramàtics. Els càrrecs públics eren ben o mal considerats segons els càrrecs i els llocs, sense existir una lògica aparent per a la seva qualificació com dignitat o treball. Per exemple, un governador de l'Àfrica, amb un salari fastuós era considerat una dignitat, una funció pública, mentre que un governador d'Egipte, amb el mateix salari, segons el dir de la gent, no complia una funció pública. Potser perquè els governadors d'Àfrica eren designats per l'antic senat mentre que els d'Egipte eren reclutats d'un cos de funcionaris imperials.