La caça al Paleolític.

     Entre la caça d’espècies grans, cal fer notar una preferència pels animals herbívors, que cal atribuir a llur menor perillositat per als caçadors. Hi dominen els cèrvids, els caprins i els bòvids. La resta de carnívors apareixen en nombre més reduït, i l’espècie més abundant és la dels felins.

   Naturalment, però, els homes del Paleolític no s’alimentaven només de grans animals, de caça difícil i segurament espaiada pel temps. Els animals petits constituïen sens dubte la base de l’alimentació diària de carn. Segons el que es desprèn de les restes trobades a les coves, a Catalunya va ser el conill l’animal menor més caçat durant el període. Segons uns càlculs basats en les restes de conills aparegudes en una àrea determinada del País Valencià, de la zona de Gandia, es dedueix que hom caçava una mitjana de 2’54 conills per persona i dia. Els ocells són l’altra mena abundant de caça menor que hi ha documentada als jaciments.

  Una altra part importantíssima de la dieta paleolítica la constituïen animals minúsculs, dels quals avui no es pot tanmateix provar l’existència perquè l’home devia menjar-se’ls sencers. Aquests animals eren petits rèptils, sargantanes, serps, llagostes, formigues i cargols, així com larves  de diverses espècies i ous de tota mena d’ocells, alimenta exquisit, que no deixa rastre a nivell arqueològic.

 Les tècniques de caça van anar complicant-se i perfeccionant-se a mesura que esdevenia més complexa l’estructura social del grup caçador, amb una major col·laboració per part dels seus membres en l’estratègia conjunta. Les armes emprades, llances, atzagaies, dards, etc, estan impulsades per mitjà de propulsors que els imprimiren a velocitat necessària  per a batre la peça cobejada. Amb una persecució organitzada, a vegades establint relleus, el grup coordinat aconseguia de separar un o diversos exemplars del ramat i matar-los (...).

  Una altra de les tècniques que indubtablement hom va emprar és la dels paranys. Com a tals es podien interpretar els forats o els valls recoberts de brancam i dins dels quals devien caure els animals, orientats cap allí pels grups de caçadors, que els tancaven en zones amb l’única sortida de un penya-segat.

ACTIVITATS INDUSTRIALS DURANT L’IMPERI ROMÀ

        L’Imperi Romà va suposar la comunicació pacífica de grans regioms i, per això, va fer possible la generalització de l’organització industrial que ja havien conegut els grecs i que es basava en tres sistemes: el treball domèstic, les feines artesanals i la gran indústria.

    El treball domèstic es feia sobretot al camp. Les famílies volien procurar-se per elles mateixes tot el necessitaven i, d’altra banda, els interessava ocupar contínuament els treballadors agrícoles, esclaus o lliures, que durant certes èpoques de l’any es quedaven sense feina. Moltes viles es feien elles mateixes el pa, els teixits, el calçat, els mobles, els cistells, la ceràmica, les pells adobades i tota mena d’articles. Eren una economia tancada.

    A les ciutats, aquest tipus de producció va ser substituït pel treball artesanal. Els artesans treballaven en petits tallers sense maquinària i amb una mà d’obra poc especialitzada. Produïen articles, generalment de poc preu (mobles, articles de cuir, teixits), que venien a la ciutat i a la seva rodalia. Estaven agrupats en col·legis que ajudaven els treballadors en temps de necessitat i formaven societats religioses i funeràries.

    Més endavant, l’Estat va anar controlant cada cop més, aquestes indústries. Per assegurar el forniment i de les ciutats i la continuïtat dels oficis necessaris, l’emperador Dioclecià va disposar que certs oficis fossin hereditaris per llei.

    En els últims temps de l’Imperi, l’Estat va organitzar grans indústries que utilitzaven mà d’obra esclava i treballaven “en cadena”. Algunes d’aquetstes van ser la indústria metal·lúrgica, la del moble, la tèxtil i la de l’adob de pells, la ceràica, el vidre, els perfums , la cosmètica, les medicines i la joieria.

Agricultura a Mesopotàmia.

   

 La civilització mesopòtàmica és la que es va formar entre els rius Tigris i Eufrates. Lloc on va nèixer el camperolat i l’agricultura cap el 8.000 ane. Es localitza a ambdós costats dels rius. Aquest territori comprén dues regions: al nord una zona muntanyosa i un altiplà central: AL YAZIDA, i al sud una planura fluvial amb llacs i pantans: MESOPOTÀMIA

    Al Yazira, on es desenvolupa la cultura Assíria, és una regió cerealística, on les pluges permeten una agricultura de secà sense necessitat del regatge. Això fou el que originà l’agricultura i el camperolat.

    La planura des d’Al Yazira fins el golf és en realitat Mesopotàmia i allà s’hi desenvolupen els sumeris, els acadis i els babilònics. Aquesta regió és molt àrida i necessita el regatge per al conreu dels camps. Destaca per les palmeres i els canals flivials.

    L’agricultura i el camperolat neixen a  Al Yazira, a les terres septentrionals de Síria i Irak, a la franja oriental del Mediterrani, en un temps que abarca des del 9.000 ane al 4.000 ne. Es pot localitzar en poblats com Abu Hurerira (Síria, a l’Eufrates) on l’anàlisis de les plantes i ossos mostren que al 8.000 ane ja s’explotaven cereals. Aquí està documentada la primera agriultura juntament amb la recol·lecció i la cacera de daines. A Mureybet es documenta la separació d’espais a les vivendes i un cert ordre de circulació entre elles. Hi ha la cacera d’ases, daies i es recol·lecta ordi silvestre i blat. A partir d’aquí la cultura camperola es desenvolupa en tres etapes:

    HALAF, HASSUNA i SAMARRA (7.000 – 5.000 ane) agricultura.

     Cultura OBEID (5.000 – 3.700 ane) predecessora de la cultura urbana.

1.         Cultura URUK  (3.800 – 3.200 ane) creació de l’estat.

La ceràmica al Neolític.

    L’argila va ser la primera matèria fonamental a causa de les seves qualitats plàstiques i refractàries. Abans i durant el procés de la seva elaboració s’hi barrejaven una sèrie d’additius prèviament molts (petits granets o fragments triturats de quars, feldespat, mica i ortosa bàsicament) a fi de donar més consistència a la pasta i, d’aquesta manera evitar que es trenqués al posar-la al foc per a la seva cocció.

  Després es procedia al pastament dels materials argilosos amb aigua fins aconseguir una massa plàstica. L’aigua en excés era eliminada. La pasta obtinguda (encara humida) era objecte d’un modelatge, és a dir, se li donava forma (vas, bol, etc.). Posteriorment es procedia a la seva decoració o no. Més tard veia el procés de cocció, que es feia introduint la peça prèviament al foc a una temperatura d’uns 700 graus C, per tant calia alimentar constantment el foc  per mantenir el procés de cocció, on s’esdevenien molts canvis físics i químics que feien de la peça resultant un cos endurit i inalterable, sent-ne la vitrificació el principal responsable de l’alta resistència de les peces ja un cop fredes, així com de la seva fragilitat.

    En un moment donat del Neolític antic (4.600 -4.000 aC), com a resultes d’un comerç primitiu basat en l’intercanvi de bens, es va difondre una nova moda: la ceràmica amb decoració impresa, amb una sèrie de decoracions a la pasta argilosa un cop ja modelada i immediatament abans de ser fornejada, que es realitzava amb la vora d’una petxina. Aquesta decoració està situada generalment al voltant del coll, la vora, la panxa i les natges. El color d’aquestes peces és marró clar o fosc.

L'abastment d'aigua iber

   

  Segons la situació dels poblats , l’abastament d’aigua es feia de la manera següent: la part central del poble era ocupada per una bassa d’aigua construïda amb parets de pedra seca, un sistema que podem trobar a Olèrdola. En d’altres trobem cisternes als afores dels poblats.

    L’aigua de pluja era recollida de la part superior de la muntanya i canalitzada a través de dos canals que arribaven a una bassa de decantació davant de l’aljub. Aquesta bassa feia, i encara fa, de filtre, hi queden dipositades pedres i fang al seu fons. La construcció de cisternes i canals per emmagatzemar l’aigua de pluja era la solució més adient amb la que l’home contrarestava l’escassetat d’aigua dalt de la plataforma. En aquest punt són també visibles els graons d’una escala tallada a la roca i que, a més d’esmorteir l’aigua que baixava de la part superior, facilitava la circulació. La gran cisterna tallada a la roca, amb una capacitat de més de 350 m3