LA ILÍADA. Cant XVII

            Comença el gran combat al voltant del cadàver de Pàtrocle: Menelau el defensa i mata Euforb, que el volia despullar, però Hèctor aconsegueix quedar-se les armes d’Aquil·les que portava l’heroi abatut. Després lluiten per apoderar-se del cos mateix. Hèctor surt de la batalla un moment per posar-se les armes d’Aquil·les, les armes que els déus havien regalat a Peleu.

                Zeus, quan el veu, diu que ja és a prop de la mort, però per compensar-lo li donarà una enorme victòria. Comença l’última gesta d’Hèctor. Ja no tornarà viu a Troia, on no fa gaire a dit adéu a la dona i al fill. Amb les armes immortals d’Aquil·les, Hèctor s’omple de força i d’esperit guerrer, corre cap els aqueus, esperona els seus. A qui arrossegui cap als troians el cos de Patrocle, li promet la meitat de les armes d’Aquil·les. els aqueus envolten el cadàver, aplegats per Aiant de Telamó. La terra s’amara de la sang del combat.

                Aquil·les, que és lluny de la batalla, no sap que Pàtrocle ha mort. Els seus dos cavalls immortals, que van sols per la plana, ploren perquè han sentit que el qui els portava les regnes ha mort per mà d’Hèctor. No volen anar ni a les naus ni a la batalla: s’estan immòbils com una estela, capcots, i per les pestanyes els cauen les llàgrimes. Zeus mateix se n’apiada; els inspira força per arribar a les naus, guiats per Automedont.

                S’intensifica la brega al voltant del cos de Pàtrocle; Atena esperona Menelau, Apol·lo enardeix Hèctor; Zeus llampega i afavoreix els troians, els aqueus s’espanten i fugen, desorientats dins la boira. Menelau, per ordre d’Aiant, busca el guerrer Antíloc, fill de Nèstor, i li demana que vagi a les naus i faci saber a Aquil·les que Pàtrocle ha mort.

                Continua encesa la lluita entorn del cadàver de Pàtrocle. Finalment, menelau i Meríonedes l’alcen i se l’enduen, i els dos Aiants mentrestant repel·leixen els enemics, com una carena que atura una riuada.

 

(Versió de Pau Sabaté)

La desvirtut romana.

El final de la Segona Guerra Púnica, el 201 aC, havia alliberat Roma de l’únic adversari capaç de disputar-li l domini de la Maditerrània.  Els cinquanta anys següents foren els de l’expansió que la convertiren en la principal potència mundial: es va apoderar de l’Àsia Menor, de Macedònia i de Grècia. aquesta fase històriaca conclou l’any 146 aC, quan els exèrcits romans destrueixen Cartago (Tercera Guerra Púnica) i saquegen Corint.

                La brutalitat d’aquestes empreses militars fou interpretada com una decadència incipient dels antics valors, dels comportaments nobles i austers sobre els quals Roma havia assentat la seva història en els segles precedents. La insistència sobre la degeneració dels costums, sobre la corrupció provocada pel luxe i la riquesa, esdevindrà, d’ara endavant, gairebé un lloc comú en la moral de l’època. Certament, el creixement progressiu de Roma i el fet que passés de ser una petita ciutat-estat a la potència sobirana dels països mediterranis va comportar una modificació profunda de les estructures socioeconòmiques i culturals, que la historiografia moralística descriu en termes de pèrdua de les antigues uitutes.

                Assistim a una separació clara entre diversos components de la societat: d’una banda, la classe dirigent acumula quantitats de riquesa provinent del botí de les conquestes; fins i tot els petits comerciants veuen l’oportunitat d’enriquir-se amb l’obertura de nous mercats; de l’altra, l’antiga classe dels petits propietaris agricultors – que havien estat la base de l’exèrcit en el procés d’expansió romana per la península Itàlica – es va empobrint i es veu obligada a cedir els camps o abandonar-los per fer front als deutes. La propietat de les terres quedarà en mans d’uns pocs terratinents que les faran conrear als esclaus procedents de les diverses campanyes militars. Els antics propietaris rurals, obligats a malvendre les terres, passaran a engruixir la plebs urbana i constituiran, d’ara endavant, un factor d’instabilitat social i una massa clientelar important per a les ambicions dels poderosos. Neix la “qüetsió agrària”, que estarà present en l’escena política romana en els dos últims segles de la república.

Puigbert; Gemma

a: Els Germans. Terenci

LA ILÍADA. Cant XVI

   

    Mentre lluiten vora les naus, Pàtrocle va a la tenda d’Aquil·les. Entre plors, li explica que els més nobles estan ferits i li retreu que no els ajudi; sembla fill de la mar grisa o d’una roca escarpada, Aquil·les, de tan dur que és. Si ell no vol lluitar, Pàtrocle li demana que li deixi anar a ell, i que li cedeixi l’armadura, perquè així el confondran amb Aquil·les i els troians recularan. Amb auesta petició, Pàtrocle camina directe a la mort.

     Encara ple de ràbia, Aquil·les vol complir la seva promesa de no moure’s de la tenda fins que la batalla no arribi a les seves pròpies naus. Per això cedeix l’armadura a Pàtrocle i li dóna permís per entar a la batalla al capdevant dels mirmídons. L’exhorta a expulsar els troians de les naus, però li demana que després faci mitja volta, per no exposar-se massa.

     Pàtrocle pren les armes i Aquil·les fa una pregària a Zeus, demanant-li que el seu company faci fora els troians, però després torni a les naus. Zeus li concedeix un desig i li nega l’altre. Els troians, quan veuen Pàtrocle, pensant-se, per l’armadura, que és Aquil·les, reculen espantats i travessen la fossa en direcció a Troia. Pàtrocle els empaita amb les cavalls d’Aquil·les: ara comença la seva aristeia.

    La seva primera víctima és Sarpèdon, fill de Zeus i cap dels licis. El sobirà dels déus, que per un moment dubta si salvar-lo de la mort que li és destinada –capgirant, així, l’ordre còsmic- s’acaba resignant a veure’l morir. S’entaula un combat terrible per apoderar-se de les armes i el cos del guerrer abatut. Els mirmídons li roben les armes i se les emporten a les naus; Apol·lo, per ordre de Zeus, se n’endú el cadàver, el renta, i el retorna al seu país perquè l’enterrin amb tots els honors.

     En lloc de fer cas del consell d’Aquil·les , Pàtrocle va avançant encegat, encalçant els troians i els licis. Arriba a les portes mateix de Troia i mata d’un cop de roc a l’àuriga d’Hèctor; foll del goig de la sang, continua abatent enemics, fins que el déu Apol·lo, posant-se-li al darrere, li fa caure el casc i la cuirassa, i el jove guerrer Euforb el fereix a l’esquena; llavors Hèctor el travessa amb una llança.

     Hèctor encara té temps d’escarnir el moribund. Li diu que Aquil·les l’ha ben entabanat, enviant-lo a lluitar contra ell. Pàtrocle, agonitzant, li respon que no es gloriï gaire, que ni tan sols l’ha ferit primer, i aviat li tocarà morir a ell.

(Versió de Pau Sabaté)

LA ILÍADA. Cant XV

     

       Empaitats pels dànaus, els troians tornen a travessar la fossa, ara en direcció a la ciutat. Zeus es desperta a l’Ida i veu com fugen, i distingeix el déu Posidó entre els grecs, i Hèctor estés a la plana. S’adona que Hera l’ha enganyat. La deessa es fa la innocent; Zeus li segueix el joc, però no oblida el seu pla: que els troians acorralin els aqueus i després Aquil·les entri en combat i mati Hèctor. De l’Ida estant, Zeus envia Iris a ordenar a Posidó que es retiri de la lluita, i tramet a Apol·lo al camp`de batalla perquè desbandi els aqueus.

      Hèctor està assegut, refent-se del cop de roc d’Aiant. Amb el coratge que l’infon Apol·lo, s’alça i comença a combatre, i els aqueus es troben de veure que no ha mort. Els sembla un prodigi diví. El gruix de la tropa aqueua es retira, només els més forts es mantenen ferms a primera línia. Hèctor lluita al capdavant de les tropes, acompanyat d’Apol·lo que avança amb el seu escut temible. Els aqueus fugen en desbandada.

      Els troians tornen a travessar la fossa, ara cap a les naus. Apol·lo ensorra el mur. Els grecs queden atrapats i supliquen als déus; els troians se’ls llancen a sobre com una gran onada. Pàtrocle, que és a la tenda d’Eurípil perquè l’acaba de guarir, s’adona que els troians han passat el mur i corre de dret a la tenda d’Auil·les amb la intenció d’esperonar-lo a fer la guerra. Els dos exèrcits estan igualats vora les naus. Hèctor s’enfronta als germans Aiant i Teucre, que noten la presència adversa d’algun déu; encoratje els troians a lluitar en defensa de la terra dels pares, i a morir si cal, eprquè és digne de morir defensant la terra. Finalment, els troians es fiquen per entre les naus. Nèstor crida als aqueus a pensar en els fills i en l’esposa, en les propietats i en els pares, i a lluitar per ells; Aiant els exhorta amb uns crits que arriben al cel. Hèctor mana als seus que calin foc als vaixells.

(Versió de Pau Sabaté)

LA ILÍADA. Cant XIV

        

        Nèstor, a la tenda amb Macàon, sent el clamor de la batalla. Surt i veu aqueus fugitius, el mur en ruïnes. Troba Diomedes, Odisseu i Agamèmmnon ferits, que tornen de les seves naus, dominats per la por. I si Hèctor realment cala foc a les naus avui mateix? El mur no ha servit de res, Zeus els vol la ruïna. Agamèmnon proposa que es preparin per salpar. Odisseu s’hi oposa; Diomedes, el més jove, els exhorta a anar a la batalla, ferits i tot, per esperonan els altres guerrers. El déu Posidó, prenent l’aspecte d’un vell, els hi acompanya; diu a Agamèmnon que aviat els troians fugiran i fa un crit monstruós que infon coratge als aqueus.

          De l’Olimp estant, Hera s’alegra de la intervenció de Posidó a favor dels grecs i pensa una estratagema per manenir Zeus apartat de la guerra: anar-lo a seduir al mont Ida i fer-l’hi adormir. S’una d’oli d’ambrosia, es fa trenes, es posa una túnica amb ornaments, un inturó de cent borles, arracades amb forma de móra. a l’illa de Lemnos, Hera convenç el déu Son perquè l’ajudi. Quan la veu, Zeus sent el desig de la primera vegada, li demana que es quedi amb ell a l’Ida i davant seu repassa, amb ben poca delicadesa, totes les dones que ha desitjat. Hera fa com si tingués por que els veiessin; per satisfer-la, Zeus escampa un núvol d’or al voltant de l’Ida. Per sota els neix l’herba, i un llit de flors, i a sobre els plou la rosada. I Zeus, per efecte del Son, queda profundament adormit.

          Aleshores Posidó esperona amb veu forta els dànaus. Diomedes, Odisseu i Agamèmnon, ferits i tot, fan formar els guerrers, i el déu va al acpdavant, amb una espasa que sembla un llampec. Els dos bàndols xoquen com dues forces de la natura. Aiant fereix Hèctor amb un roc; els aqueus ja s’hi volen tirar a sobre, però els troians més nobles l’envolten i el protegeixen i se l’acabent enduent, gemegant, a la ciutat.

            Els argius, en veure que Hèctor no hi és, encara escometen amb més força. El camp de batalla es torna a omplir de crits de supèrbia que els celebren. Els ultratges a l’enemic sembla que s’agreugen: Penèlos, rei dels beocis, clava una llança al’ull del troià Ilioneu, li talla el cap, i amb la llança l’aixeca i el mostra als enemics mentre els humilia amb paraules. Els troians estna atemorits; Posidó ha decantat la balnaça a favor dels aqueus.

 

(Versió de Pau Sabaté)