LA ILÍADA. Cant XVI

   

    Mentre lluiten vora les naus, Pàtrocle va a la tenda d’Aquil·les. Entre plors, li explica que els més nobles estan ferits i li retreu que no els ajudi; sembla fill de la mar grisa o d’una roca escarpada, Aquil·les, de tan dur que és. Si ell no vol lluitar, Pàtrocle li demana que li deixi anar a ell, i que li cedeixi l’armadura, perquè així el confondran amb Aquil·les i els troians recularan. Amb auesta petició, Pàtrocle camina directe a la mort.

     Encara ple de ràbia, Aquil·les vol complir la seva promesa de no moure’s de la tenda fins que la batalla no arribi a les seves pròpies naus. Per això cedeix l’armadura a Pàtrocle i li dóna permís per entar a la batalla al capdevant dels mirmídons. L’exhorta a expulsar els troians de les naus, però li demana que després faci mitja volta, per no exposar-se massa.

     Pàtrocle pren les armes i Aquil·les fa una pregària a Zeus, demanant-li que el seu company faci fora els troians, però després torni a les naus. Zeus li concedeix un desig i li nega l’altre. Els troians, quan veuen Pàtrocle, pensant-se, per l’armadura, que és Aquil·les, reculen espantats i travessen la fossa en direcció a Troia. Pàtrocle els empaita amb les cavalls d’Aquil·les: ara comença la seva aristeia.

    La seva primera víctima és Sarpèdon, fill de Zeus i cap dels licis. El sobirà dels déus, que per un moment dubta si salvar-lo de la mort que li és destinada –capgirant, així, l’ordre còsmic- s’acaba resignant a veure’l morir. S’entaula un combat terrible per apoderar-se de les armes i el cos del guerrer abatut. Els mirmídons li roben les armes i se les emporten a les naus; Apol·lo, per ordre de Zeus, se n’endú el cadàver, el renta, i el retorna al seu país perquè l’enterrin amb tots els honors.

     En lloc de fer cas del consell d’Aquil·les , Pàtrocle va avançant encegat, encalçant els troians i els licis. Arriba a les portes mateix de Troia i mata d’un cop de roc a l’àuriga d’Hèctor; foll del goig de la sang, continua abatent enemics, fins que el déu Apol·lo, posant-se-li al darrere, li fa caure el casc i la cuirassa, i el jove guerrer Euforb el fereix a l’esquena; llavors Hèctor el travessa amb una llança.

     Hèctor encara té temps d’escarnir el moribund. Li diu que Aquil·les l’ha ben entabanat, enviant-lo a lluitar contra ell. Pàtrocle, agonitzant, li respon que no es gloriï gaire, que ni tan sols l’ha ferit primer, i aviat li tocarà morir a ell.

(Versió de Pau Sabaté)

LA ILÍADA. Cant XV

     

       Empaitats pels dànaus, els troians tornen a travessar la fossa, ara en direcció a la ciutat. Zeus es desperta a l’Ida i veu com fugen, i distingeix el déu Posidó entre els grecs, i Hèctor estés a la plana. S’adona que Hera l’ha enganyat. La deessa es fa la innocent; Zeus li segueix el joc, però no oblida el seu pla: que els troians acorralin els aqueus i després Aquil·les entri en combat i mati Hèctor. De l’Ida estant, Zeus envia Iris a ordenar a Posidó que es retiri de la lluita, i tramet a Apol·lo al camp`de batalla perquè desbandi els aqueus.

      Hèctor està assegut, refent-se del cop de roc d’Aiant. Amb el coratge que l’infon Apol·lo, s’alça i comença a combatre, i els aqueus es troben de veure que no ha mort. Els sembla un prodigi diví. El gruix de la tropa aqueua es retira, només els més forts es mantenen ferms a primera línia. Hèctor lluita al capdavant de les tropes, acompanyat d’Apol·lo que avança amb el seu escut temible. Els aqueus fugen en desbandada.

      Els troians tornen a travessar la fossa, ara cap a les naus. Apol·lo ensorra el mur. Els grecs queden atrapats i supliquen als déus; els troians se’ls llancen a sobre com una gran onada. Pàtrocle, que és a la tenda d’Eurípil perquè l’acaba de guarir, s’adona que els troians han passat el mur i corre de dret a la tenda d’Auil·les amb la intenció d’esperonar-lo a fer la guerra. Els dos exèrcits estan igualats vora les naus. Hèctor s’enfronta als germans Aiant i Teucre, que noten la presència adversa d’algun déu; encoratje els troians a lluitar en defensa de la terra dels pares, i a morir si cal, eprquè és digne de morir defensant la terra. Finalment, els troians es fiquen per entre les naus. Nèstor crida als aqueus a pensar en els fills i en l’esposa, en les propietats i en els pares, i a lluitar per ells; Aiant els exhorta amb uns crits que arriben al cel. Hèctor mana als seus que calin foc als vaixells.

(Versió de Pau Sabaté)

LA ILÍADA. Cant XIV

        

        Nèstor, a la tenda amb Macàon, sent el clamor de la batalla. Surt i veu aqueus fugitius, el mur en ruïnes. Troba Diomedes, Odisseu i Agamèmmnon ferits, que tornen de les seves naus, dominats per la por. I si Hèctor realment cala foc a les naus avui mateix? El mur no ha servit de res, Zeus els vol la ruïna. Agamèmnon proposa que es preparin per salpar. Odisseu s’hi oposa; Diomedes, el més jove, els exhorta a anar a la batalla, ferits i tot, per esperonan els altres guerrers. El déu Posidó, prenent l’aspecte d’un vell, els hi acompanya; diu a Agamèmnon que aviat els troians fugiran i fa un crit monstruós que infon coratge als aqueus.

          De l’Olimp estant, Hera s’alegra de la intervenció de Posidó a favor dels grecs i pensa una estratagema per manenir Zeus apartat de la guerra: anar-lo a seduir al mont Ida i fer-l’hi adormir. S’una d’oli d’ambrosia, es fa trenes, es posa una túnica amb ornaments, un inturó de cent borles, arracades amb forma de móra. a l’illa de Lemnos, Hera convenç el déu Son perquè l’ajudi. Quan la veu, Zeus sent el desig de la primera vegada, li demana que es quedi amb ell a l’Ida i davant seu repassa, amb ben poca delicadesa, totes les dones que ha desitjat. Hera fa com si tingués por que els veiessin; per satisfer-la, Zeus escampa un núvol d’or al voltant de l’Ida. Per sota els neix l’herba, i un llit de flors, i a sobre els plou la rosada. I Zeus, per efecte del Son, queda profundament adormit.

          Aleshores Posidó esperona amb veu forta els dànaus. Diomedes, Odisseu i Agamèmnon, ferits i tot, fan formar els guerrers, i el déu va al acpdavant, amb una espasa que sembla un llampec. Els dos bàndols xoquen com dues forces de la natura. Aiant fereix Hèctor amb un roc; els aqueus ja s’hi volen tirar a sobre, però els troians més nobles l’envolten i el protegeixen i se l’acabent enduent, gemegant, a la ciutat.

            Els argius, en veure que Hèctor no hi és, encara escometen amb més força. El camp de batalla es torna a omplir de crits de supèrbia que els celebren. Els ultratges a l’enemic sembla que s’agreugen: Penèlos, rei dels beocis, clava una llança al’ull del troià Ilioneu, li talla el cap, i amb la llança l’aixeca i el mostra als enemics mentre els humilia amb paraules. Els troians estna atemorits; Posidó ha decantat la balnaça a favor dels aqueus.

 

(Versió de Pau Sabaté)

ILÍADA. Cant XIII

      Quan veu que els troians ja són a tocar de les naus, Zeus es desentén de la guerra i gira els ulls, convnçut que els altres déus no hi intervindran. Dalt del cim més alt de Samotràcia, Posidó ho veu tot i s’indigna que els troians dominin els aqueus. es dirigeix a les naus amb el seu carro, s’atura en una cova al fons de les aigües, hi deixa els cavalls i se’n va cap a la batalla.

    Els troians segueixen Hèctor, amb l’esperança de matar tots els nobles aqueus avui mateix. posidó, prenent l’aspecte de l’endeví Calcant, es dedica a esperonar els argius perquè es defensin. la batalla s’endureix. Cauen guerrers, i d’altres s’hi llancen a sobre per recuperar-ne els cadàvers o prendre’ls les armes. El tracte que es dispensa al cos dels enemics és una manera de continuar la guerra: Aiant fill d’Oileu talla el cap a un aliat dels troians i el llança com una pilota; va a parar davant els peus d’Hèctor.

      Posidó veu com li maten un net, el grec Amfímac, i encara esperona amb més fúria els aqueus. S’alça un combat d’armes i d’orgulls. Els guerrers disparen, esquiven, cauen, lluiten pels cadàvers, hi tornen. Menelau destaca en la guerra, els aqueus abaten un gran nombre de troians. Hèctor reuneix els que queden vius; contraataquen com un remolí de vents impetuosos, però els aqueus resisteixen. Aiant insulta Hèctor: li diu que aviat haurà de fugir a correcuita cap a la ciutat. Una àliga sobrevola Aiant per la dreta, senyal de bon averany. el cant es clou en el moment de màxima tensió, amb la cridòria de tots dos bàndols que arriba al cel de Zeus.

(Versió de Pau Sabaté)

ILÍADA. Cant XII

                No durarà gaire la muralla que els aqueus han construït per defensr les naus. Aviat, quan, al desè any, la ciutat de Príam serà presa, els déus Posidó i Apol·lo l’esborraran de laterra; apol·lo hi desviarà tots els rius de la plana de Troia, Posidói hi farà arribar les ones deñl mar.

                Però això serà més endavant, ja fora de la Ilíada. ara s’alça el clamor de la batalla entorn del mur. Els aqueus, espantats, s’arremolinen al voltant de les naus. Hèctor encoratja els companys a travessar la fossa plena d’estaques, però els cavalls s’aturen, atemorits, i els peons dubten. Els troians salten el carro, disposats a travessar el fossat sense cavalls.

                Enmig del caos de la batalla, al voltant de la muralla s’alça un foc. El combat és incessant i confús. Per damunt d’Hèctor i Polidamant, apareix una àliga amb una serp agafada; la serp mossega, i l’ocell la deixa anar entre les tropes i se’n va adolorit. Els troians queden esgarrifats. Polidamant, un guerre del poble, no pas dels nobles, proposa que es retirin, després de veure aquell senyal sinistre. Hèctor ho rebutja; diu que Zeus li ha promês que derrotarà els grecs i pensa tirar endavant. “Un sol auguri és el bo: defensar la terra dels pares.”

                Els troians proven d’esbotzar la muralla. Sarpèdon, fill de Zeus, i Glauc, seguits dels licis, avancen i pugen als parapets. Aiant de Telamó i Teucre els planten cara. Sarpèdon arrenca un parapet i obre un pas, però els dos bàndols queden travats al voltant del mur, fins que Hèctor exhorta tots els aqueus a esfondrar-lo i a calar foc a les naus. Hèctor mateix esbotza una porta de la muralla amb una pedra enorme i entra disparat amb els ulls flamejants. Els troians salten rere seu, i els aqueus fugen cap a les naus.

(Versió de Pau Sabaté)