Família i Propietat

La família romana estava formada per tot allò que consistia la casa, tant els bens com les persones, i es tgrobava sota el control del cap de família paterfamilias, que era l’ascendent directe varó viu més gran. Exercia una autoritatpràcticament ilimitada sobre totes les persones i els béns de la família, de nqui es deia que estaven sota el seum poder (in potestate). Els seus fills, tot i ser adults i amb fills, no tenien estatus jurídic independient ni drets ni propietat i no sortien de l’autoritat dels pares fins la seva mort, i aleshores es convertien en paterfamilias.

Un varó romà d’edat adulta, encara que fos una persona de rang superior – senador, cònsul – no podia participar en capm transacció legal, fer un regal, manumitir un esclau o fer testament, mentre el seu pare seguís viu. No tenia cap propietat. Podia tenir uns diners personals, que els pares donaven als fills per motius pràctics, i així assolia una certa indepèndència en la vida quotidiana, però no tenia reconeixement jurídic i podia ser revocada pel pare en qualsevol moment. L’estatus jurídic de les persones in potestate equivalia formalment al dels esclaus.

Tot allò que formava part de la família – bens inmobles, éssers vius, persones i animals – era considerat igualment propietat de l’arbitri del paterfamilias. Els fills legítims es distingien dels demés en què eren lliures, tot i que el terme llibertat en les condicions descrites era més aviat potencial. Entre els poders del pare estava el de matar els membres de la família no vendre’ls, tot i que el dret a la vida i la mort eras exercit poques vegades,n exceptuan el moment del naixement on els pares on no era estrany que els pares acabessin amb la vida dels fills no desitjats.

El paterfamilias estava sotmés a la pràctica a les restriccions morals i a les limitacions d’allò que es considerava acceptable. Se suposava que en tots els assumptes importants el pare recorrria al conell dels parents i amics de més edat, que formaven elconsell domèstic, i tot i no estar obligat a seguri el seu consell, el costum dictava que normalment ho havia de fer.

L’autoritat del marit damunt de la muller es coneixia com a manus i s’obtenia mitjançant: la confarreatio, que era una cerimònia religiosa, la coemptio, transacció que comportava l’ús del broze i la balança en virtut del qual el marit comprava simbòlicament la núvia. I l’usus amb el que el marit aconseguia automàticament la manus després de cohabitar-hi. L’esposa igual que els altres membres de la família era considerada una propietat del marit

Vida econòmica a la Roma arcaica

A la Roma arcaica la vida econòmica era predominantment agrícola. A l'antiguitat gairebé la totalitat de la població a tos els temps i tots els llocs estava inmersa en una economia de subsistència i consumia la major part d'allò que produïa. El comerç consistia donamentalmen en l'intercanvi de productes locals, i la manufactura es limitava a l'artesania de fabricació local. La riquesa de les classes altes procedai de les seves grans possessions agrícoles i aquesta riquesa era gastada en formes ostentoses de consum.
Aquesta ostentació del consum per part de l'elit estimulà el comerç de productes exòtics de luxe, però probablement el valor total d'aquesta mena de comerç fos realtivament insignificant. Els mercaders eren persones de poca categoria. Totes les clàusules comercials que parlen de compravendes estan relacionades amb les res mancipi, és a dir, finques, animals de tir i allò que rep del nom de “servituds rústiques” (drets de pas de persones, d'animals o carros, o de presa d'aigua a la hisenda d'un tercer).
El conreu de cereals, la viticultura i l'arboricultura ocupaven un lloc molt més destcat que la ramaderia; els animals que s'esmenten són en la major part bèsties de tir (iumenta) i no la ramaderia vacuna o llanuda, de la que gairebé se'n parla. Això mateix es veu també reflectit en el altres testimonis, especilament el calendari religiós i les restes botàniques o zoològiques descobertes als jaciments arqueològics. De les cinquanta festivitats fixes del calendari antic tan sols dues tenen a veure amb l'activitat pecuària. Es tracta de les Parilia i les Lupercals, festes antiquíssimes, que segons la tradició eren celebrades per la societat de pastors on es van criar Ròmul i Rem. Però la majoria de festes rústiques del calendari estaven relacionades amb el conreu dels cerelas i la viticultura (curiosament l'olivicultura està ausent). D'aquestes dades se'n desprén que la pastura constutuïa una part relativament insignificant de l'economia rural. Això desmenteix la tradició històrica en què s'afirma que la Roma primitiva, fins el periode republicà, era una societat de pastors. O bé una altra tendència que assenyala la història de la Roma primitiva com un conflicte entre les mentalitats oposades de l'agricultura i la ramaderia que portava a la superioritat dels patricis perquè basaven la seva riquesa en la possessió de grans ramats de bestiar vacú i llaner, i la seva riquesa era comtada en ovelles i vaques.

Servitud per deutes

El nexum o servitud per deutes era diferent a la venda com a esclau. En primer lloc perquè els nexi (serfs per deutes) conservaven la seva condició de ciutadans romans i perquè seguien vivint a Roma. La llei especificava que abans d’executar-se la sentència era possible concertar un acord i precisament era això el que es pretenia: confirmar el poder que tenia el creditor.En les scoetats arcaiques els codis de lleis escrites tenien per objectiu enfortir la posció dels rics i dels poderosos i enfortir el seu domini dintre de la comunitat. Però també al regular les formes en què els deutors podien ser castigatsm i definir clarament els procediments mitjançant els que els creditors havien d’executar la sentència. I això era preferible per als plebeus a qualsevol actuació arbitrària.

La incautació d’una persona (manus iniectio) tan sols es podia produir després que un tribunal dictés sentència encavat de trenta dies de gràcia; a continuació, i després d’una segona compareixença, el creditor podia carregar de cadenes al deutor. Durant els seixante dies següents el deutor o bé romania en arrest domiciliari o bé era retingut a casa del creditor, que tenia l’obligació d’alimentar-lo. Durant aquests seixanta dies que transcorrien entre la setència i l’execució, ola venda a l’estranger, hi havia la possibilitat d’arribar a un acord, i el mètode més habitual era evidentment el pacte en virtud del qual el deutor nes comprometia a treballar pel creditor pràcticament com un esclau. Hi havia dos tipus de nexum: els que es veien reduïts a la condició servil per no pagar els deutes i aquells que s’hi comprometien voluntàriament

Els deutes en les societats agràries arcaiques tenen una significació concreta: no es tracta d’endeutaments monetaris, amb el conseqüent pagament d’interessos ; es racta més aviat d’emprestits que efectuen els terratinents rics i que es realitzaven en espècies, llavors o altres mitjans de subsistència. La finalitat del prèstam era crear precisament aquesta situació de servitud. En realitat el prèstam era elpagament per les prestacions de treball del serf que de fet es venia a ell mateix al creditor. Des del punt de vista del creditor l’objectiu de la transacció era obtenir del deutor unes prestacions de treball i no pas els beneficis generats per l’interés.

La servitud per deutes constitueix una forma institucionalitzada d’explotació pròpia de les societats agràries. On la pobresa, la desigualtat social i l’estructura primitiva de l’activitat econòmica no permet el desenvolupament d’un mercat de mà d’obra lliure. El resultat és que la producció acaba basant-se en una mà d’obra depenent que es veu obligada a treballar en virtut de mecanismes legals institucionalitzats (prèstams i deutes ficticis). Pràcticament és segur que el nexum a Roma tenia la funció de suministrar als grans terratinents mà d’obra depepenent per a les seves explotacions. Les desigualtata socials i econòmiques obligaven a molts romans pobres a vendre’s a si mateixos o als seus fills com a gtreballadors forçosos a les grans finques dels rics. L’esclavitud pròpiament dita estava restringida al treball domèstic a les cases de les grans famílies urbanes.

Esclavatge a Roma

L'esclavitud existia com a institució a la Roma primitiva, però no està clar si formaven una proporció significativa del total de la població, probablement no eren massa. També és bastant inverosímil que en aquell temps s'utilitzés mà d'obra esclava en la producció agricola. Els testimonis que disposem parlen d'esclaus al servei domèstic, i en aquesta tipologia de treball hi hava una demanda considerable a les classes acomodades.

La majoria dels esclaus eren captius o bé nascuts a les llars. Les persones formaven part del botí de guerra, sobretot dones i nens, que encavat eren convertits en esclaus. Aquest botí, en aquesta època que encara no hi havia l'expansionisme conqueridor (s V aC) hi havia el costum de realitzar incursions anuals als territoris que esl envoltaven (volscos, eucos) i això comportava alguna que altra presa de captius sempre que os possible. Els esclaus nascuts a les cases eren els fills de les esclaves. Tots eren de condició servil, independentment de qui fos el pare (sovint l'amo de la casa). El motiu que molts dels esclaus fossin fills naturals de ciutadans romans probablement és el motiu de la freqüència de la manumissió i que els lliberts d'un ciutadà rebessin la ciutadania romana. També els esclaus controlaven un fons (peculium) amb el que podien fer front a pagaments.

Els ciutadans romans no podien ser fets esclaus a Roma. La llei dictada sobre deutes establia que si aquesta no era saldada en un termini previst després de ser dictada sentència pel tribunal en contra del deutor, el creditor tenia dret a vendre’l com esclaus però en terres estranyes (més enllà del Tiber). I la venda com a esclau dels deutors sempre és una alternativa a la pena de mort en cas d’impagament. De tota manera són casos que probablement no s’executaven amb tota la seva contundència perquè davant d’aquests fets més aviat el que s’imposava era un pacte entre les dues parts que acabava amb un contracte de servitud.

Problemes agraris a la Roma republicana

El repartiment de les terres era un habitual focus de descontentament permanent. Les terres que posseien els camperols tenien molt poca extensió. Sabem que a les colònies de la Roma arcaica es repartien als colons parcel·les de 2 iugera, sent una iugera de 0,25 hectàrees. També sabem que eren molt habituals els minifundis de 7 iugera o menys. Resulta ser que aquesta mesura és menys de la meitat del mínim necessari per a mantenir una família, utilitzant els mètodes de l'agricultura romana. Però les terres de propietat privada eren tan ols una part de l'extensió total del territori romà. La resta de les terres eren oúbliques (ager publicus). Hi ha la interpretació que les terres privades, aquestes parcel·les tan petites, corresponien als horts que envoltaven les cases de les diferents famílies, i que en aquella època eren les úniques de propietat privada que existien, mentre que les terres de conreu situades fora de la ciutat eren propietat col·lectiva. Les terres públiques sempre van tenir una gran importància i els camperols depenien d'elles per a sobreviure. La majoria eren fruit de les conquestes i aquesta extensió va anar augmentant a mesura que Roma va anar expandint-se.
El problema real és que l'accés a les terres públiques va quedar sota el control dels ric i dels poderosos, que van ocupar-ne gran quantitat i passaren a considerar-les part integrant de les seves possessions ancestrals, mentre que els pobres es van veure expulsats i reduïts a la misèria i a una posició de dependència. El poder dels grans terratinents es basava en bona part en el fet que tenien facultat de concedir el dret d'ocupar aquestes terres als seus clients i deutors, i això està estretament vinculat amb l'exigència de suport i de lleialtat, segurament també de pagaments en espècie i prestacions de treball, a aquells que havien concedit el dret d'ocupació. I això significava de fet l'excloure els plebeus de l'ager publicus.
Allò que exigien els plebeus, que van fer d'aquesta discriminació un dels principals motius de les seves protestes, era que els terrenys públics, especialment les zones acabades de conquerir, fossin repartits en parcel·les que poguessin convertir-se en propietat dels beneficiaris (asignato viritiana)i que deixessin de pertànyer a l'estat i, conseqüentment, deixessin de poder ser ocupats il·legalment pels terratinents més rics.