Caiguda Imperi Romà d'Occident.

    

 A les crisis del segle III i IV es produeix una simbiosi dintre de la societat romana: entre els elements més adinerats de la classe social eqüestre amb els elements de la classe senatorial. D’aquesta fusió sorgeix una classe social rica, privilegiada, molt poderosa i egoista. Probablement la que més hi ha hagut en la història de la humanitat. Una classe social terratinent a Occident que sobreviu a l’Imperi.

      Aquesta classe social és determinant per l’ensorrament de l’Imperi Romà d’Occident. Al de l’Orient no hi ha una classe tan poderosa, ni tan rica, ni tan antiga. A l’Orient hi ha una prosperitat econòmica major i un dinamisme de les ciutats més gran que te en el comerç el seu exponent més brillant. Això proporciona unes classes mitjanes que es mantenen. A occident no: les classes mitjanes han quedat repartides entre els que han acabat en la pobresa o els que han promocionat a les altes esferes. Quatre mil persones posseïen més riquesa que els seixanta milions restants. Aquesta classe social va negar-se a contribuir amb els seus diners (impostos) al manteniment de l’exèrcit i al reclutament professional, sobretot bàrbars. Deien que Roma l’havien de defensar els romans. Però també es negaven a proporcionar els seus colons a l’allistament. Es negaven a mantenir l’estat, que era qui feia a aquesta classe immensament privilegiada.

     A l’Imperi Romà d’Occident també es produeix un desigual repartiment del poder, Aquest no recau en l’emperador, sinó en el Magister Militum únic. Aquests posen l’Imperi al seu servei i no pas ells al servei de l’Imperi. A Orient no hi ha un únic Magister Militum. Això suposa que es podien controlar entre ells i cap acumula suficient poder propi per servir-se de l’estat.

   La pèrdua d’Àfrica suposa un altre dels elements que propicien a caiguda de l’Imperi Romà d’Occident. Aquesta aportava sobre el seixanta per cent de la riquesa de Roma, sobretot en el sector agrari que era determinant per a l’economia de l’Imperi. L’elit romana no aconsegueix fer fora els Vàndals, que son qui s’apropien del Nord d’Àfrica. No aconsegueix retenir-la per les seves lluites internes, tot i l’ajuda rebuda des d’Orient. I l’Imperi en qüestió ja no és viable sense aquesta província. Perquè ja s’havia retirat de l’altra zona de provisió massiva d’abastiment: la Gran Bretanya.

Endevinadors a Mesopotàmia

           

     A l’antiga civilització Mesopotàmica qualsevol esdeveniment o manifestació imaginable era susceptible de convertir-se  en una senyal, un presagi que anunciava o revelava la voluntat de les divinitats i el destí de l’individu oi del país al complert. L’auguri podia provenir  de qualsevol element i des de qualsevol racó de l’entorn humà: un animal, un astre, un soroll, una veu, un rostre; podia ser espontani, però també induït, i calia saber-ne la interpretació. La comunicació entre la divinitat i l’endeví a Mesopotàmia foren sempre intenses i arcanes, i les tècniques, múltiples i variades.

L’AURISPÍCIA era l’endevinació a partir de l’examen de les vísceres dels animals sacrificats i era la disciplina reina entre totes les tècniques endevinatòries. Qui establia contacte i comunicació amb els déus era l’aurispid, i ho feia a petició de la persona interessada, provocant una resposta de la divinitat. El mitjà era l’animal o el cos de l’animal sacrificat, generalment un corder o un cabrit. La branca principal era l’hepatoscòpia, l’examen del fetge,

                Altres manifestacions de la divinitat es donaven també en els astres, la fauna i la flora i, fins i tot, el cos humà. Tot allò que passava a la llar, a la ciutat, o al camp, el comportament humà en privat o públic, o fins i tot els trets i els moviments dels animals, des de les formigues a les aus, passant per les serps i el bestiar, propiciava múltiples presagis.

                La teratoscòpia, l’estudi dels prodigis o monstruositat nascudes de dones o d’animals, formaven també un corpus propi. També de l’aspecte de l’home o la dona se’n derivaven presagis, el son era considerat un estat endevinatori. Presagis relatius als dies (hemerològics) permetien determinar si un dia era fast o nefast. Això era imprescindible per decidir quan convenia fer una construcció o quan calia dur a terme determinats rituals.

                Les prediccions basades en l’observació del firmament van acabar fundant la ciència per excel·lència i que va acabant fent cèlebre el mon Mesopotàmic: l’astrologia. Va servir exclusivament els interessos del rei, sempre al servei de la Cort, i els corresponia determinar amb precisió rigorosa el noviluni, la primera aparició de la lluna creixent, quan començava el nou mes a Mesopotàmia, eclipses, pluges, trons, l’oposició entre el Sol i la Lluna (la Terra al mig). D’aquestes observacions en depenien directament la ventura o desventura del rei i del seu regne, ja que predeien les bones i males collites, la pau i la guerra, les inundacions, la salut i fins i tot la mort del monarca.

Salut i higiene a Roma

      La situació higiènica a l'Antiguitat no era gaire bona: grans ciutats com Roma, estaven infectades de rates i mosques. Hi havia clavegueres i desguassos però no les suficients com per frenar les nombroses malalties d'origen bacterià, víric o parasitari.

    La gent gairebé no es rentava les mans. Eren freqüents les diarrees i malalties infeccioses i els aliments amb freqüència estaven contaminats. En el camp, la invasió d' espais naturals va afavorir el desenvolupament dels mosquits i l' expansió de la malària. La mateixa Roma era una ciutat malaltissa. Durant l'expansió de Roma el clima va ser benigne i només hi va haver epidèmies locals i no pandèmiques que, només comencessin al govern de Marc Aureli, que haurà de fer front a la primera d'elles, la pesta antonina. Tot i que és obvi, és bo remarcar que la globalització que va suposar l' assentament de les estructures militars, comercials, i de comunicació no van fer més que facilitar l' expansió de diferents malalties a través de la tupinada xarxa de calçades que interconnectaven les nombroses ciutats, densament poblades i brou de cultiu perfecte per al desenvolupament de bacteris i virus com el de la pesta negra,  la virolla, etc en un món que no sabia com lluitar eficaçment contra elles.

Çatal Hüyük

Amb una cronologia entre 6700 ane. i 5650 ane, fa de Çatal Hüyük un dels més antics assentaments no només d'Anatòlia, sinó de tot el Pròxim Orient. Les cases eren de planta regular amb habitacions unides entre si paret amb paret. Havien estat construïdes amb maons de tova assecats al sol, amb les parets i el terra emblanquinats i un sostre pla de bigues, fustes lleugeres i una gruixuda capa de fang.

D'aquesta manera es creava una protecció entre les cases a través de les parets exteriors, deixant només lliure un espai central per dur a terme tasques comunals o com a lloc de reunió. Però el tret més vistós de tots era la forma d'accés a les cases: a través del sostre.

A més, en almenys 40 de les 139 cases excavades es van trobar pintures murals amb motius geomètrics, animals i humans (aïllats o formant conjunts), així com escenes de caça, de ball, rituals (voltors descarnant cadàvers).

Destaca la decoració a base de relleus de figures de fang a les parets, que representaven caps d'animals (testes o banyes de toro), animals sencers (lleopards, porcs senglars) o figures femenines (segurament alguna deessa de la fertilitat). També es van trobar figuretes d'animals i deesses de fertilitat, ceràmica i altres materials.

Eren espais de culte on es feien ritus en honor dels déus; de vegades fins i tot es van utilitzar com a lloc d'enterrament. Santuaris i capelles.

Els edificis de Çatal Hüyük  es classifiquen en tres tipus: cases d'habitació, grans santuaris i petites capelles. La hipòtesi que Çatal Hüyük era un centre religiós on “els santuaris majors servien per al culte públic i podien ser habitats puntualment durant les grans celebracions, les capelles eren les residències habituals dels alts sacerdots i les cases normals, les dels sacerdots de menor rang”.

Societat Jerarquitzada

Els 8.000 habitants que devia tenir Çatal Hüyük presentaven una gran especialització laboral: hi havia camps ginys, ramaders, artesans, constructors, comerciants i una casta sacerdotal que segurament se situaria al capdamunt de la cúspide social. La civilització neolítica de Çatal Hüyük representa una cosa única en la llarga història del desenvolupament humà: un nexe d´unió entre els remots caçadors del Paleolític Superior i el nou ordre de productors d´aliments que resultarà ser la base de la nostra pròpia civilització. 

Crisi del 2.200 ane

     

A l’hemisferi nord s’han relacionat diversos canvis socials i ambientals a la influència de l’anomenat Succés Climàtic del 2.250 ane (fa uns 4.200 anys). En alguns registres és una de les anomalies climàtiques més importants de tot l’Holocè i fa referència a un moment de perllongada sequera durant vàries dècades. Hi ha estudis que li atribueixen un paper important en el col·lapse d’un gran nombre de cultures antigues a l’hemisferi nord.

    En aquests anys es detecten un seguit de canvis molt importants, al menys en la trajectòria històrica dels pobles de l’hemisferi nord. És quan l’Imperi Antic d’Egipte i l’Imperi Acadi a Mesopotàmia arriben al seu màxim esplendor. A què es pot deure la pujança d’aquestes cultures associades als grans cursos fluvials?

    Es localitza una forta aridesa entre el 2.500 i el 2.200 ane que sembla no afectar al sistema monsònic de l’Oceà Índic, principal aportador d’aigua al Nil. Probablement aquests grans cursos d’aigua van poder amortir  la manca de pluges i no hem de descartar que pobles nòmades saharians, que vivien de les pastures i ara es convertien en deserts, els de l’Orient Mitjà, impulsats per la sequera van anar desplaçant-se cap aquests refugis climàtics de Mesopotàmia i Egipte. El Creixent Fèrtil!

    Les inundacions del Nil, que sustenten la riquesa agrícola d’Egipte, provenen la majoria de les precipitacions estiuenques del Monzó indi sobre la banya africana i els registres del llac Tana, font del Nil Blau, indiquen que es van debilitar molt pronunciadament cap el 2.200 ane i el riu va patir un gran canvi al seu curs fluvial: es va eixamplar i es van reduir el nombre de braços, així com l’extensió de la seva zona d’inundació. Una crisi en les crescudes del Nil posava en dubte el poder del Faraó (senyor de les crescudes i de la dolça brisa) garant de les inundacions.

    La manca de pluges també s’ha relacionat  amb el col·lapse urbà de la civilització de la Vall de l’Indo (2.100 ane), on es registren sequeres de vint-i-cinc a noranta anys. Els canvis en la producció d’aliments  i l’augment del pastoreig.

    El clima va tenir un paper fonamental  en el col·lapse de les primeres civilitzacions africanes i euroasiàtiques. Almenys van provocar un estrès  ambiental significatiu que van afectar profundament la intensitat de la crisi, que d’haver-n’hi hagut hagués estat molt diferent sense aquestes variacions ambientals.