Procés d'hominització.

Es calcula que fa 180 milions d'anys, quan encara dominaven els rèptils al planeta, van aparèixer els primers mamífers sobre la Terra. La gran quantitat d'espècies de mamífers que van començar a desenvolupar-se a partir de llavors eren molt diferents de les que actualment coneixem i moltes d'elles han desaparegut per complet.

Per als paleontòlegs l'inici de la història de la humanitat va començar amb l'aparició dels primats, fa uns seixanta-cinc milions d'anys. Els primers d'ells eren uns petits éssers que van començar a viure en els arbres en lloc de romandre al terra, com la majoria dels mamífers. Entre les espècies que pertanyen als primats hi ha, a més del ser humà, els simis i les mones. Al llarg del temps, aquests primats es van anar desenvolupant: bona visió, mans amb què es poden subjectar fermament objectes i un cervell relativament gran. Sembla que l'últim avantpassat comú entre l'ésser humà i el ximpanzé, el nostre cosí més proper, va existir fa 6 o 7 milions d'anys.

Després d'això va aparèixer el primer homínid , l’anomenat Australopithecus, que encavat va donar lloc a l'Homo habilis, el primer espècimen del gènere Homo, al qual pertanyem els éssers humans moderns. Els canvis en la biologia dels primats que van desembocar en els primers homínids es van donar a l'Àfrica: a l'Est i al Sud. Es calcula que van aparèixer fa sis milions d'anys. Durant molt de temps van haver de existir conjuntament diferents tipus, i el final d'una espècie es va barrejar amb les generacions d'una altra en el transcurs de milers d'anys. Els científics distingeixen entre diverses espècies d'homínids. Tots ells comparteixen algunes característiques bàsiques: poden mantenir-se drets i caminar a dos peus, tenen un cervell relativament gran en relació amb el de les mones i la seva mà té un dit polze desenvolupat que els permet manipular objectes.

Guerra de les Gàl·lies: Llibre VIII. ESDEVENIMENTS DE L’ANY 51 i 50 aC

Tot i que la Gàl·lia havia estat vençuda, continuaven arribant  notícies d’aliances entre pobles gals, que, reconeixent que no podien vèncer els romans en una batalla general, pensaven fer-los la guerra en diversos fronts alhora i així recobrar la llibertat perduda. Per impedir la coalició, Cèsar va deixar als quarters d’hivern Marc Antoni, i la vigília de l’1 de gener va sortir de Bibracte per envair el territori dels biturigs amb les legions XI i XII. Després de vèncer-los, en un acte de gran generositat Cèsar promet dos-cents sestercis a cada soldat i dos mil als centurions. Al cap de quaranta dies d’expedició torna a Bibracte.

            Li arriben missatges dels biturigs queixant-se de l’atac dels carnuts, i Cèsar torna a partir amb les legions VI i XIV. Els carnuts aconsegueixen escapar i Cèsar instal·la les dues legions a Cènabum sota el comandament de Gai Treboni. Aleshores, assabentat que l’atrèbat Commi i els bel·lovacs sota el comandament de Correu apleguen tropes per envair els suessions, tributaris dels rems, aliats de Cèsar, fa que quatre legions es desplacin al seu territori. L’arribada gairebé simultània de Commi amb cinc-cents genets obtinguts dels germànics aixeca la moral dels gals. Cèsar aprofita una emboscada preparada per Correu per entaular la batalla general, en la qual mor Correu. Hi ha un gran carnatge i els bèl·lovacs es rendeixen. Commi es refugia entre els germànics que li havien enviat els reforços.

            Les tropes de Gai Canini i Gai Fabi ataquen Dúmnac, cabdill dels andes que està assetjant Duraci, capitost dels píctons a Lemòmum. El derroten i maten més de dotze mil combatents.

            Tot seguit, mentre Gai Fabi aconsegueix la rendició dels carnuts i de les nacions ARMÒRIQUES, Canini persegueix el sènon Drapet i el cadurc Lucteci, que es fan forts a Uxel·lodúnum. Canini planta tres campaments en llocs alts i comença a envoltarv la ciutat amb un mur. Aleshores el record d’Alèsia empeny els cabdills a sortir a cercar blat i queviures. En tornar amb els aliments, els romans els ataquen i fan fugir Lucteci.

Homo Georgicus

 Les primeres migracions d’homínids van sortir d’Àfrica en un estadi evolutiu encara molt primitiu, i amb unes eines de pedra arcaiques. Forçats pel canvi en les condicions climàtiques, que va provocar una gran sequera, els homínids van començar a caminar a la recerca de terres més fecundes. Des de la Vall del Rift van marxar nord enllà, i pels volts de fa dos milions d’anys es devien establir al Caucas, entre les mars Negra i Càspia.

Una zona en aquell temps de clima temperat, amb vegetació densa i vida animal abundant, entre el pas feixuc dels grans mamuts, amb més de quatre metres d’alçada, i la visió esfereïdora dels ullals dels felins de dents de sabre, sense oblidar lña presència de rinoceronts, cèrvols , hienes i cavalls. Havien passat uns 100.000 anys, i els homínids havien recorregut més de set mil quilònetres. Aquells colons pioners van aprendre a incorporar novetats tècniques, com la selecció de minerals de gra fi per fabricar eines més eficients, i també van fer crèixer una incipient vida social: la descoberta d’un crani d’ancià sense dents demostra que la comunitat en va tenir cura, i que algú li va mastegar el menjar, tit i que ja no era un individu productiu que contribuís a la supervivència del grup.

Però un dels problemes d'aquestes migracions rau en saber com i per on van passar de l'Àfrica cap a Europa ia l'Àsia. Fins fa poc hi havia dues teories bàsiques: la primera estima que l'Estret de Gibraltar hauria estat pas obligat per passar a Europa, encara que va haver de ser molt complicat per les grans profunditats existents i les elevades corrents. La segona, i en l'actualitat més acceptada, considera el pas previ per Àsia i, d'aquí, a Europa. La realitat ens porta a pensar que les migracions des del continent africà cap a qualsevol altre, són més complexes del que es pensava.

Aquesta espècie, molt semblant a l’homo habilis, està en transició cap a l’homo erectus. Això vol dir que és un grup de població els membres de la qual poden creuar-se entre si i produir descedència fèrtil. Amb el pas del temps, i en adaptar-se a nous medis, experimenten cavis evolutius que eventualment poden culminar en l’parició d’una nova espècie.

Guerra de les Gàl·lies Llibre VII. ESDEVENIMENTS DE L’ANY 52 aC

A Roma mor Publi Clodi, l’agitador popular, el gener del 52 aC. Els Gals, aprofitant l’absència de Cèsar, comencen a preparar una nova revolta. Se’n fan capdavanters els carnuts, que es desplacen a Cènabum i maten els romans que hi ha a la ciutat.

En paral·lel l’arvern Vercingètorix comença a unir diverses nacions sota el seu comandament. Quan Cèsar veu aque a Roma les coses han millorat gràcies al valor de Pompeu, retorna  a la Gàl·lia Transalpina. Simultàniament el cadurc Lucteri dirigeix un atac contra Narbona que és defensada per Cèsar en persona. Després marxa cap el territori dels helvis i dels arverns, al centre de la Gàl·lia, aglutinant la cavalleria i les legions que estan passant l’hivern.

Vercingètorix decideix atacar Gorbònia, una fortalesa dels bois, aliats dels romans. Cèsar deixa els bagatges i dues legions a Agedíncum i va en auxili dels seus aliats. Assetja Velanodúnum, ciutat dels sènons i n’accepta la rendició al cap de trs dies. De seguida es dirigeix a Cènabum, ciutat on els carnuts han matat la població romana, la saqueja, la incendia i la dóna com a botí als soldats. Passa a la riba dreta de l’actual Loira i arriba al país dels biturigs. En assabentar-se’n Vercingètorix, deixa el setge de Gorgòbina i surt a l’encontre de Cèsar que està a punt d’atacar Noviodúnum. La ciutat se li rendeix. La cavalleria de Vercingètorix entaula combat amb la romana, i està a punt de vèncer-la però els aliats germànics decanten la victòria cap als romans. Aleshores Cèsar es dirigeix a Avàricum per atacar-la.

Vircingètorix canvia d’estratègia. Decideix privar els romans de qualsevol abastiment i fa cremar les collites i les ciutats que no estan ben fortificades per no donar-los cap possibilitat d’aprovisionament. Incendia més de vint ciutats dels biturigs però, en contra de la seva opinió, s’acorda defensar Avàricum. Cèsar en comença el setge, malgrat que l’escassetat de queviures ja incomoda l’exèrcit. En aquest punt hi ha una descripció de la manera com els gals construeixen els murs.

Després de diverses escomeses al voltant de la ciutat, els gals intenten fugir-ne d’amagat, deixant-hi les dones i els nens que ho impedeixen a crits. Finalment, en un atac sorpresa, els romans s’emparen de la ciutat i en maten tots els habitants. De quaranta mil persones només en queden vuit-centes, els primers a fugir al camp de Vercingètorix promet ampliar la revolta a altres nacions.

A les acaballes de l’hivern, els edus reclamen Cèsar perquè faci d’àrbitre en un afer intern, la solució del qual provoca que una part d’aquesta nació, fins ara absolutament fidel a Cèsar, es revolti contra els romans.

Cèsar envia Labiè al territori dels sènons i dels parisis amb quatre legions i part de la cavalleria. Ell, seguint el curs del riu alier, condueix les altres is legions i la resta de la cavalleria contra Gergòvia, al territori dels arverns. Vercingètorix, aleshores, trenca tots els ponts sobre el riu i el va seguint per la riba contrària. Cèsar, doncs, no pot entaular combat. Una nit planta el campament prop d’un dels ponts tallats i d’uns boscos on amga dues legions; al dia següent fa veure com si l’exèrcit co9ntinués la marxa; mentrestant, però, reconstrueix el pont, fa passar les dues legions i crida les altres tropes. Vercingètorix, tanmateix, segueix endavant.

En arribar a Gergòvia, els romans s’adonen que és impossible assaltar-la i instal·len dos campaments unint-los amb una trinxera. Amb una estratagema Cèsar aconsegueix que les tropes gal·les es concentrin en un punt lluny de la ciutat i les ataca. Tot seguit toca retirada, però molts soldats, ansioso de fer botí, continuen avançant fins la ciutat. Els enemics, en adonar-se’n, tornen a la ciutat per defensar-la. Els romans, que estan en inferioritat numèrica i en posició desfavorable, perden quaranta-sis centurions i set-cents soldats. Dies després, Cèsar abandona Gergòvia perquè els edus, els seus aliats des de l’inici de la guerra, també comencen a revoltar-se

Cèsar, que havia reunit a Noviodúnum tots els ostatges gals, els diners públics, cavalls i gran part dels equipatges, veu com els edus s’ho emporten tot i cremen la ciutat perquè ningú pugui aprofitar res. Aleshores el general es dirigeix al territori dels sènons, mentre Labiè, deioxant els bagatges a Agedíncum, es dirigeix a Lutècia, actualment París. Allí, mitjançant un estratagema, aconsegueix burlar les tropes de Camulogen, tot i que els gals cremen la ciutat.

Es coneix que Cèsar ha hagut de retirar-se de Gergòvia i que els edus finalment s’han revoltat. Fins i tot es fa córrer que el general fuig en retirada cap a la Gàl·lia Narbonense. Labiè, que es trobava entre els bel·lòvacs, les tropes de Camulogen i el cabalós Sèquana, entaula combat amb Camulogen i els parisis, els derrota i els mata; després torna a Agedíncum, Actualment Sens, on es reuneix amb Cèsar.

La colaició de pobles gals contra Roma és total, tret dels rems, que segueixen lleials a Cèsar, i dels trèvers, que tene prou feina a defensar-se dels germànics. Vercingètorix es confirma com a cabdill. Mentre aquest demana més cavalleria i ordena cremar les collites i les masies per evitar el profit dels romans, Cèsar demana als germànics que li enviïn cavalleria  i infanteria lleugera que pugui combatre entre els genets.

Vercingètorix entaula un combat eqüestre que acaba perdent, en el qual són capturats els cabdills edus més importants. Tot seguit es dirigeix cap a Alèsia, ciutat dels mandubis. Cèsar el persegueix, acampa davant la ciutat i decideix assetjar-la.

En una plana davant Alèsia s’entaula un altre combat eqüestre que els gals tornen a perdre. Aquella mateixa nit Vercingètorix envia la resta de cavalleria a cercar reforços, reclamant la presència de qualsevol home que pugui empunyar una arma. a continuació raciona el menjar dels assetjats.

Cèsar estableix una doble línia de fortificació per evitar que els assetjats fugin de la ciutat i per impedir que hi entrin tropes de reforç. Mentrestant els gals decideixen reunir part de les tropes de cada nació, aplegant dos-cents quaranta mil soldats d’infanteria i vuit mil de cavalleria, que es dirigeixen a Alèsia. mentre els assetjats fan una assemblea on es plantegen alguna acció de canibalisme per poder sobreviure, arriben els reforços externs. Animats per això, intenten trencar les fortificacions romanes des de dins alhora que les tropes d’auxili ho intenten des de fora. Hi ha combats de dia i de nit, però els gals no aconsegueixen trencar les línies romanes. En una darrera acció intenten fer-ho en un punt de la fortificació que consideren més dèbil: l’intent acaba en derrota. Vercigètorix s’ha de rendir. Cèsar es reserva els presoners edus i arverns per mirar de recobrar la lleialtat de les dues nacions. De la resta de presoners en dóna un a cada soldat com a botí. Efectivament, els edus i els arverns es rendeixen i Cèsar els trona els vint mil presoners. Les legions es disposen a passar l’hivern i Cèsar es refugia a Bibracte. A Roma es fa una cerimònia d’acció de gràcies que dura vuit dies.

Guerra de les Gàl·lies. Llibre VI. ESDEVENIMENTS DE L’ANY 53 aC

Cèsar reuneix més legions per tal d’impressionar els gals. En demana una a Pompeu que la hi envia des de Roma. Els trèvers amb Ambíorix estan unint altres nacions a la revolta. Abans d’acabar l’hivern, Cèsar pren la iniciativa i amb quatre legions obliga els nervis a rendir-se. A continuació, fa tornar les legions als quarters d’hivern.

Quan comença la primavera, convoca l’assemblea dels gals i, en veure que no hiacudeixen els sènons, el carnuts i els trèvers, es dirigeix contra les dues primeres tribus, que es rendeixen. A continuació marxa contra els menapis, un possibloe suport dels trèvers, i els obliga a rendir-se. Mentrestant, Labiè, mitjançant un estratagema, atreu els trèvers a un lloc desfavorable i els venç.

Aleshores Cèsar decideix castigar els germànics a causa del suport que han donat als trèvers. Fa construir un pont sobre el Rin i passa a l’altra riba, on s’assabenta que, en realitat, han estat els sueus els que els han donat suport. En aquest punt de la narració s’aprofita per fer una descripció dels costums dels gals i dels germànics, de les seves classes socials i de la religió gal·les, i uns apunts sobre geografia i zoologia de la Germània.

Cèsar, en saber que els sueus s’han amagat, torna a passar el Rin, talle el pont i encalça Ambíorix, que aconsegueix fugir. Catuvolc se suïcida. A continuació el general fa cap a Aduàtuca, la fortalesa dels eburons, on encara queden restes de l’estada de Tituri i Aurunculeu, cosa que li estalvia feines de fortificació. Hi deixa una guarnició sota el comandament de Quint Tul·li Ciceró, tot acordant tornar-hi al cap de set dies per repartir el blat als soldats. Tot seguit divideix l’exèrcit en tres parts: una va a combatre a la zona de la costa atlàntica propera als menapis; l’altra l’envia contra els aduàtucs i la tercera, l’envia a les Ardenes on diuen que s’ha amagat Ambíorix. Acorda tornar al cap de ser dies, que és quan cal repartir el blat als soldats. Per no posar en perill els soldats, convida els pobles fronterers a devastar el territori dels eburons, amb el compromís de deixar-los el botí que aconsegueixin. Aleshores els sugambres, un poble germànic de l’altra riba del Rin, acudeixen també a saquejar el país dels eburons, i, assabentats que els bagatges den l’exèrcit romà són a Aduàtuca vigilats per un contingent molt minso, decidixen apoderar-se’n.

Ciceró, al setè dia, deixa sortir del campament una columna de soldats, amb assistents i atzebles per anar a segar uns camps pròxims. Aleshores els germànics ataquen per sorpresa el campament, la defensa del qual és organitzada per un veterà primipil malalt que s’hi ha quedat. Els soldats, en sentir la cridòria de fora estant, tornen enrere. Uns quants intenten defensar-se ndes d’un turó proper però són anihilats. Els veterans, en canvi, fan una formació en tascó i aconsegueixen entrar al campament sans i estalvis. Els sugambres, veient que no podran apoderar-se del botí romà, retornen al seu territori, deixant enrere un campament aterrit. Quan Cèsar, torna, saqueja i crema els poblets i les cases dels voltants i mata bestiar.Ambíorix aconsegueix fugir altra vegada.

En l’assemblea de gals, Cèsar condemna a mort Acó, responsable de la revolta sels sènons i dels carnuts. Deixa hivernant les legions i marxa a Itàlia.