Vida econòmica a la Roma arcaica

A la Roma arcaica la vida econòmica era predominantment agrícola. A l'antiguitat gairebé la totalitat de la població a tos els temps i tots els llocs estava inmersa en una economia de subsistència i consumia la major part d'allò que produïa. El comerç consistia donamentalmen en l'intercanvi de productes locals, i la manufactura es limitava a l'artesania de fabricació local. La riquesa de les classes altes procedai de les seves grans possessions agrícoles i aquesta riquesa era gastada en formes ostentoses de consum.
Aquesta ostentació del consum per part de l'elit estimulà el comerç de productes exòtics de luxe, però probablement el valor total d'aquesta mena de comerç fos realtivament insignificant. Els mercaders eren persones de poca categoria. Totes les clàusules comercials que parlen de compravendes estan relacionades amb les res mancipi, és a dir, finques, animals de tir i allò que rep del nom de “servituds rústiques” (drets de pas de persones, d'animals o carros, o de presa d'aigua a la hisenda d'un tercer).
El conreu de cereals, la viticultura i l'arboricultura ocupaven un lloc molt més destcat que la ramaderia; els animals que s'esmenten són en la major part bèsties de tir (iumenta) i no la ramaderia vacuna o llanuda, de la que gairebé se'n parla. Això mateix es veu també reflectit en el altres testimonis, especilament el calendari religiós i les restes botàniques o zoològiques descobertes als jaciments arqueològics. De les cinquanta festivitats fixes del calendari antic tan sols dues tenen a veure amb l'activitat pecuària. Es tracta de les Parilia i les Lupercals, festes antiquíssimes, que segons la tradició eren celebrades per la societat de pastors on es van criar Ròmul i Rem. Però la majoria de festes rústiques del calendari estaven relacionades amb el conreu dels cerelas i la viticultura (curiosament l'olivicultura està ausent). D'aquestes dades se'n desprén que la pastura constutuïa una part relativament insignificant de l'economia rural. Això desmenteix la tradició històrica en què s'afirma que la Roma primitiva, fins el periode republicà, era una societat de pastors. O bé una altra tendència que assenyala la història de la Roma primitiva com un conflicte entre les mentalitats oposades de l'agricultura i la ramaderia que portava a la superioritat dels patricis perquè basaven la seva riquesa en la possessió de grans ramats de bestiar vacú i llaner, i la seva riquesa era comtada en ovelles i vaques.

Servitud per deutes

El nexum o servitud per deutes era diferent a la venda com a esclau. En primer lloc perquè els nexi (serfs per deutes) conservaven la seva condició de ciutadans romans i perquè seguien vivint a Roma. La llei especificava que abans d’executar-se la sentència era possible concertar un acord i precisament era això el que es pretenia: confirmar el poder que tenia el creditor.En les scoetats arcaiques els codis de lleis escrites tenien per objectiu enfortir la posció dels rics i dels poderosos i enfortir el seu domini dintre de la comunitat. Però també al regular les formes en què els deutors podien ser castigatsm i definir clarament els procediments mitjançant els que els creditors havien d’executar la sentència. I això era preferible per als plebeus a qualsevol actuació arbitrària.

La incautació d’una persona (manus iniectio) tan sols es podia produir després que un tribunal dictés sentència encavat de trenta dies de gràcia; a continuació, i després d’una segona compareixença, el creditor podia carregar de cadenes al deutor. Durant els seixante dies següents el deutor o bé romania en arrest domiciliari o bé era retingut a casa del creditor, que tenia l’obligació d’alimentar-lo. Durant aquests seixanta dies que transcorrien entre la setència i l’execució, ola venda a l’estranger, hi havia la possibilitat d’arribar a un acord, i el mètode més habitual era evidentment el pacte en virtud del qual el deutor nes comprometia a treballar pel creditor pràcticament com un esclau. Hi havia dos tipus de nexum: els que es veien reduïts a la condició servil per no pagar els deutes i aquells que s’hi comprometien voluntàriament

Els deutes en les societats agràries arcaiques tenen una significació concreta: no es tracta d’endeutaments monetaris, amb el conseqüent pagament d’interessos ; es racta més aviat d’emprestits que efectuen els terratinents rics i que es realitzaven en espècies, llavors o altres mitjans de subsistència. La finalitat del prèstam era crear precisament aquesta situació de servitud. En realitat el prèstam era elpagament per les prestacions de treball del serf que de fet es venia a ell mateix al creditor. Des del punt de vista del creditor l’objectiu de la transacció era obtenir del deutor unes prestacions de treball i no pas els beneficis generats per l’interés.

La servitud per deutes constitueix una forma institucionalitzada d’explotació pròpia de les societats agràries. On la pobresa, la desigualtat social i l’estructura primitiva de l’activitat econòmica no permet el desenvolupament d’un mercat de mà d’obra lliure. El resultat és que la producció acaba basant-se en una mà d’obra depenent que es veu obligada a treballar en virtut de mecanismes legals institucionalitzats (prèstams i deutes ficticis). Pràcticament és segur que el nexum a Roma tenia la funció de suministrar als grans terratinents mà d’obra depepenent per a les seves explotacions. Les desigualtata socials i econòmiques obligaven a molts romans pobres a vendre’s a si mateixos o als seus fills com a gtreballadors forçosos a les grans finques dels rics. L’esclavitud pròpiament dita estava restringida al treball domèstic a les cases de les grans famílies urbanes.

Esclavatge a Roma

L'esclavitud existia com a institució a la Roma primitiva, però no està clar si formaven una proporció significativa del total de la població, probablement no eren massa. També és bastant inverosímil que en aquell temps s'utilitzés mà d'obra esclava en la producció agricola. Els testimonis que disposem parlen d'esclaus al servei domèstic, i en aquesta tipologia de treball hi hava una demanda considerable a les classes acomodades.

La majoria dels esclaus eren captius o bé nascuts a les llars. Les persones formaven part del botí de guerra, sobretot dones i nens, que encavat eren convertits en esclaus. Aquest botí, en aquesta època que encara no hi havia l'expansionisme conqueridor (s V aC) hi havia el costum de realitzar incursions anuals als territoris que esl envoltaven (volscos, eucos) i això comportava alguna que altra presa de captius sempre que os possible. Els esclaus nascuts a les cases eren els fills de les esclaves. Tots eren de condició servil, independentment de qui fos el pare (sovint l'amo de la casa). El motiu que molts dels esclaus fossin fills naturals de ciutadans romans probablement és el motiu de la freqüència de la manumissió i que els lliberts d'un ciutadà rebessin la ciutadania romana. També els esclaus controlaven un fons (peculium) amb el que podien fer front a pagaments.

Els ciutadans romans no podien ser fets esclaus a Roma. La llei dictada sobre deutes establia que si aquesta no era saldada en un termini previst després de ser dictada sentència pel tribunal en contra del deutor, el creditor tenia dret a vendre’l com esclaus però en terres estranyes (més enllà del Tiber). I la venda com a esclau dels deutors sempre és una alternativa a la pena de mort en cas d’impagament. De tota manera són casos que probablement no s’executaven amb tota la seva contundència perquè davant d’aquests fets més aviat el que s’imposava era un pacte entre les dues parts que acabava amb un contracte de servitud.

Problemes agraris a la Roma republicana

El repartiment de les terres era un habitual focus de descontentament permanent. Les terres que posseien els camperols tenien molt poca extensió. Sabem que a les colònies de la Roma arcaica es repartien als colons parcel·les de 2 iugera, sent una iugera de 0,25 hectàrees. També sabem que eren molt habituals els minifundis de 7 iugera o menys. Resulta ser que aquesta mesura és menys de la meitat del mínim necessari per a mantenir una família, utilitzant els mètodes de l'agricultura romana. Però les terres de propietat privada eren tan ols una part de l'extensió total del territori romà. La resta de les terres eren oúbliques (ager publicus). Hi ha la interpretació que les terres privades, aquestes parcel·les tan petites, corresponien als horts que envoltaven les cases de les diferents famílies, i que en aquella època eren les úniques de propietat privada que existien, mentre que les terres de conreu situades fora de la ciutat eren propietat col·lectiva. Les terres públiques sempre van tenir una gran importància i els camperols depenien d'elles per a sobreviure. La majoria eren fruit de les conquestes i aquesta extensió va anar augmentant a mesura que Roma va anar expandint-se.
El problema real és que l'accés a les terres públiques va quedar sota el control dels ric i dels poderosos, que van ocupar-ne gran quantitat i passaren a considerar-les part integrant de les seves possessions ancestrals, mentre que els pobres es van veure expulsats i reduïts a la misèria i a una posició de dependència. El poder dels grans terratinents es basava en bona part en el fet que tenien facultat de concedir el dret d'ocupar aquestes terres als seus clients i deutors, i això està estretament vinculat amb l'exigència de suport i de lleialtat, segurament també de pagaments en espècie i prestacions de treball, a aquells que havien concedit el dret d'ocupació. I això significava de fet l'excloure els plebeus de l'ager publicus.
Allò que exigien els plebeus, que van fer d'aquesta discriminació un dels principals motius de les seves protestes, era que els terrenys públics, especialment les zones acabades de conquerir, fossin repartits en parcel·les que poguessin convertir-se en propietat dels beneficiaris (asignato viritiana)i que deixessin de pertànyer a l'estat i, conseqüentment, deixessin de poder ser ocupats il·legalment pels terratinents més rics.

FORMACIÓ DE LA PLEBE

La formació de la plebe va produir-se en el marc d'una recessió econòmica que va afectar no solament a Roma, sinó a tota la Itàlia tirrena. És difícil determinar la causa d'aquesta crisi, però tenim uns símptomes que són fàcilment identificables: s'aprecia un descens considerable de l'activitat en obres públiques, documentat en el nombre de construccions de temples (des de 484 fins 433 sense construir). Durant l'època republicana els temples es finançaven amb el botí que s'obtenia en la guerra i eren construïts com a efecte de les campanyes victorioses. Degut a la desastrosa sèrie de cops militars que sofriren en aquestes campanyes això incidí negativament en el progra,a de construccuions. També s'observa una decadència en la qualitat artística de la ceràmica de fabricació local i una reducció en el volum dels materials pertanyents al s. V descoberts a Roma i altres ciuatats del Laci. Aquests testimonis sustenten la imatge general d'època de crisis i ofereixen un context possible per al sorgiment de les lluites de la plebe.

Podem relacionar aquestes revoltes de la plebe amb l'endeutament, escassedat d'aliments i el desig de terres. Probablement la principal causa fou una crisi provocada per l'endeutament. L'esclavitud per deutes constituïa una forma molt habitual d'explotació. Aquesta mena de servidumbre (nexum) representava pel deutor certs avantatges si l'alternativa era la mort o la venda com esclau. En el món grecorromà la crisi per aprovisionament d'aliments resultava un mal endèmic, tot i que les fams, els períodes d'escassedat tan greus que produïen la mort a gran escala de la població, no eren habituals. La manera d'afrontar-les des del govern consistia en enviar ambaixades a Etrúria, Campania i Sicilia amb la finalitat de garantir subministraments extraordinaris.

Un altre motiu de descontentament era la qüestió del repartiment de les terres. Els sistemes de possessió de la terra a la Roma arcaica estaven basats en què els camperols posseien parcel·les molt petites (minifundis d'entre mitja, una i dues hectàrees). Aquesta mena d'hisendes tan petites només produeixen gairebé la meitat del mínim necessari per mantenir una família, utilitzant els mètodes de l'agricultura romana. Però les terres de propietat privada eren tan sols una part de l'extensió total del territori romà. La resta eren terres públiques (ager publicus).