El món a l'any 5 ane. Roma i la seva expansió.

           

   Després de governar durant vint-i-dos anys, August tenia gairebé un poder absolut. L’any 19 ane el Senat li havia concedit l’imperium consular, el que vol dir l’autoritat absoluta per a la resta de la seva vida. El motiu no és altre que sota el seu mandat, Roma s’havia expandit de forma constant, i les fronteres ja abarcaven el nord d’Àfrica, els Balcans, Hispània i Galacia, a l’Àsia Menor. August també va saber implicar molt astutament a les elits governants dels nou territoris otorgant-lis la ciutadania romana i el dret a dur toga. Com era de preveure, la toga va convertir-se molt aviat en un símbol d’ostentació de l’estatus suprem dels territoris ocupats, amb molts dignataris competint entre ells per l’honor d’anomenar-se romans.

                Les comunitats que prestaren un servei excepcional a l’emperador van ser recompensades amb la ciutadania col·lectiva, com en el cas de Tars, a Cilícia (Turquia meridional). Aquesta ciutat havia actuat de manera molt executiva a l’hora d’enviar el tribut a Roma, fins i tot amb l’enviament de soldats mercenaris, i es concedi de manera excepcional la ciutadania romana a tots els seus habitants. La imparable assimilació de les elits provincials es manifesta en el fet que dos dels emperadors més capacitats de l’Imperi, Trajà i Adrià, eren nadius d’Hispània.

                Sota el govern d’August el nivell de vida va augmentar a tot l’Imperi, impulsat per la creixent demanda de fusta, metalls, vi, oli i una sorprenent varietat de productes de luxe. Gràcies al comerça amb l’estranger, i l’especulació, l’aristocràcia terratinent veia multiplicar la seva fortuna.

Crisi del Broze a Egipte.

La pèrdua del control de Qadesh (s XIV ane) per part de l’imperi egioci va siposar perdre el control del comerç a gran escala que transitava pel corredor sirio-palestí, patint la privació d’un material vital per a l’exèrcit: el metalls que formaven l’aliatge del bronze, l’estany i el coure. Aquest metall resultava indispensable  per a la fabricació d’armes  d’alt rendiment. El subministrament d’aquests metalls es va veure interromput per la pèrdua del control de la ciutat estratègica de Qadesh.  I això succeeix en el mateix moment en què una epidèmia s’expandeix pel regne d’Egipte,  la qual cosa fa que la tragèdia fos doblement perjudicial.

        La fortalesa de Qadesh va ser extraordinàriament important en tota la història d’Egipte perquè era des d’on s’exercia el control d’un camí natural que connectava l’actual Turquia, el regne Hitita i l’Orient Mitjà: el corredor sirio-palestí. És aquí on flueix un comerç internacional molt important que inclou el transport d’estany i coure, elements esencials per a la fabricació del bronze. Sense coure ni estany no es pot fer bronze, és a dir no es podien fer armes. El ferro és un metall escàs a Egipte, l’únic que es coneix és el procedent del ferro meteòric, extret de meteòrits caiguts i per tant també susceptible de tota mena d’esoterismes quant a la seva utilització i treball. Per tant qui no té el control d’aquestes rutes comercials està condemnat a una mort ràpida davant els seus enemics.

       L’intent de recuperació de Qadesh es va produir amb Akenaton i així restablir el comerç de metalls amb Egipte, però contra pronòstic els seus exèrcits són derrotats: Egipte portava molt temps sense lluitar a l’Orient Mitjà perquè sempre havien controlat aquesta zona mitjançant pactes i acords de tipus feudatari. Això agreuja la derrota de Qadesh i obre una escletxa perquè els hitities preguessin possessions al corredor sirio-palestí. Aleshores mor el rei.

     Els egipcis afronten una situació molt greu i la interpreten com un càtig dels déus per haver variat la política religiosa cap el monoteisme d’Aton. És quan, aprofitan la coiuntura, els sacerdots d’Amon recuperen el poder i retornen el culta a Amon, esborrant qualsevol mena de rastre del culte a Aton. Millor dit, destrueixen el rastre d’allò que propicia el culte a Aton, el propi Akenaton, no pas del déu ja que no poden exposar-se a una repressàlia de la divinitat. El responsable és el rei que no ha complert la funció de connecatr allò huma amb allò diví.

     Meritaton el succeeix (és la seva filla i també un cop morta Nefertiti, esdevindrà la gran esposa reial) però disposa d’un regne molt debilitat. Per recuperar el control i estabilizar el regnat, demana establir matrimoni amb el fill del rei dels hitites, cosa que mai es va produir perquè sembla que aquest va morir durant el trajecte cap Egipte. Probablement assassinat per una facció egípcia contrària als pactes amb els hitites. De tota manera pel que s’ha pogut esbrinar, la intenció de la cort egípcia no era el matrimoni sino guanyar temps per a recomposar i recuperar el control comercial de l’abastament de metalls. A la mort de la reina el succeiex Tutankamon (fill d’Akenaton i germà de Meritaton) que es casa amb una altra germana seva Ankhesenamon.

Rituals funeraris imperials a Roma

A l’antiga Roma, la mort anava acompanyada d’un ritual força complexe per assegurar el viatge del difunt al més enllà. Als emperadors, una cerimònia els preparava per l’ascensió als cels com a noves divinitats.

Quan un ciutadà il·lustre moria, els rituals per a facilitar el trànsit al mès enllà es perllongaven varis dies. Fins el s I aC, el trasllat del finat al sepulcre es feia de nit a la llum de les torxes (fubakes candelae) i això es va continuar fent als enterraments d’infants. Una vegada depositat el cos a la tomba, es considerava que l’ànima hauria trobat el descans i no tornaria per turmentar a familiars i amics.

                Quan la persona expirava, un familiar proper, el més proper, li feia un petó als llavis per a recollir el darrer sospirar que es depositava en un recipient, tancava els seus ulls per sempre i li treia els anells i joies per a evitar-ne la substracció.

                Per certificar la defunció, es cridava el nom del mort repetides vegades des del moment de la mort fins la sepultura. Així es constatava que la ort no era aparent.

                Els esclaus domèstics (pollinctores) eren els encarregats de preparar el mort per a l’exposició pública dels cadàvers.

                L’exposició del cadàver a l’atri de la casa es perllongava entre un i set dies, segons la condició social del difunt. Les restes mortals reposaven junt amb les màscares dels seus avantpassats, les inagines maiorum moldejades en cera i acolorides, que ocupaven un lloc privilegiat a la vivenda.

                El ritual de purificació de la casa (suffito) s’escampava aigua amb una branca de llorer i es feia passar els visitants pel damunt d’un foc per a que l’ànima del difunt abandonés la llar.

                La processó fúnebre era de gran complexitat i variava en cada cas, segons les circumstàncies del moment i la voluntat manifestada pel difunt:

Els familiars es situaven immediatament després del llit imperial i al seu darrere desfil·laven els representants de tots els estaments socials.

Magistrats portaven a les espatlles el llit fúnebre, també podien ser els senadors.

Cadàver A la llitera s’hi col·lacava la caixa de fusta amb el cos de l’emperador i sobre ella una imatge en cera del personatge.

Actor Un mim cobert amb una màscara anava davant del cos i executava gestos que recordaven el mort

Lictors Corresponent a la seva dignitat, el cos del difunt era precedit per un grup de lictors, guàrdies encarregats d’obrir camí a la màxima autoritat.

Corro triomfal Un personatge muntat en un carro triomfal duia una màscara del’emperador mort.

L’ordre de la processó era regulat pel designator, el responsable de la pompa fúnebre, qui contractava ajudants i actors per a la interpretació dels diferents personatges.

L'Èxode.

L’arribada dels hebreus a Egipte, que protagonitzaran el llibre de l’Hèxode, s’ha fet coincidor amb la migració dels HICSES. Van establir-se al Delta del Nil, a la ciutat d’Avaris. Hi ha proves arqueològiques d’aquesta ocupació i també en textos històrics, la descripció dels quals coincideix extraordinàriament amb la història dela visita dels Patriarques a Egipte.

      De tota manera no és concloent que els semites establerts a Egipte es tractessin de veritables israelites. No s’ha trobat encara cap prova documental, ni inscripció que els esmenti tot i diposar de 400 cartes datades del segle XIV aC on es decriu de manera detallada la situació de Canaa.

       La fugida d’israelites sembla poc probable perquè és gairebé impossible que un nombrós grup s’escapés al control egipci en temps de Ramsés II, que pervisquessin 40 anys en vida nòmada pel desert de Síria sense deixar-hi cap empremta. Encanvi en períodes anteriors (III mil·leni) sí que se’n troben. On representa que van viure acampats durant 38 anys, a Qadesh Barnea, que és un oasi amb abundant aigua, no s’han trobat materials arqueològics del Bronze Tardà, només restes d’una fortificació de l’Edat del Ferro. Tampoc a Esyon Gheber, un altre establiment on acamparen, hi ha vestigis de l’Edat del Bronze, només de l’Edat del Ferro. Com tampoc Tell Arad, que tampoc existia a l’Edat del Bronze. Ni a Heshbon que ni tan sols existia.

        La qual cosa fa con cloure que com els topònims de l’Èxode són reals, el relat es creà en temps del regne de Judà. En aquest relat s’hi ha barrejat elements històrics i geogràfics d’èpoques molt diferents, fent impossible la seva localització en un període determinat. Descriu una realitat de l’Edat del Ferro, que és quan es va escriure l’Èxode (S VII aC) durant el període de gran prosperitat de Judà. Fent impossible conèixer si la narració bíblica és una recreació de vagues memòries de migracions cananees a Egipte i de la seva expulsió el II mil·leni, o bé una creació nova.

         Les narracions de l’Èxode no constitueixen una veritable història, ni una ficció literària, sino l’expressió de la memòria i les esperances sorgides directament del procés de canvis a l’època del regnat de Josies (630 – 609 aC) en què es va desenvolupar un programa expanisu i religiós on s’adopta la idea que Yahvé havia complert la seva promesa. La historicitat de l’Èxode és una qüestió que proporciona una visió teològica, tot incloure elements residuals de materials històrics.

Els Patriarques Bíblics

La història dels Patriarques bíblics és una pre-història d’Israel, on el centre és Judà. Es tracta d’una tentativa literària de redefinir la unitat d’Israel, no pas una biografia dels patriarques que ja eren molt populars. Existeix gran riquesa de tradicions i narracions d’episodis diferents.

Les tradicions dels patriarques són una mena de prehistòria piatosa anterior a Jerusalem , abans de l’aparició de la monarquia i la construcció del temple. Són moniteistes, però poden fer sacrificis a molts llocs.

El PENTATEUC – DEUTERENOMI estan escrits al s VII aC i és el moments en què els redactors aconsegueixen unificar les històries més antigues. La seva veritable antiguitat és de difícil coneixement. El que podem arribar a saber només és la data primitiva de la composició de les tradiclions. La preocupació de les històries no és històriac, ni de dades cronològiques. És teològica, mítica, llegendària.