Transformació de l'economia de subsistencia.

Dins el procés de transformació que representa el Neolític, la domesticació de plantes i animals ha estat un dels centres de major interés i activitats d’investigació en els darerrs anys.

La diferenciació botànica entre plantes morfològicament domèstiques de les altres salvatges havia estat el criteri definidor de l’existència o no de conreus. Però ara s’ha modificat la visió tradicional, diferenciant la pràctica agrícola definida com una manipulació de la reproducció de les plantes i per tant amb l’acció de “sembrar” com a característica més significativa .

Actulment s’interpreta l’inici de l’agricultura com un cicle constituït per tres etapes: la prèvia existència d’una recol·lecció, la posterior pràctica d’una agricultura sobre plantes morfològicament salvatges (agricultura pre-domèstica) i fialment la resposta biològica amb el canvi morfològic de les plantes ibjectes de cultiu. Sigui ràpid o no el temps de durada de l’agricultura pre-domèstica, es consideraprobable la convivència de les dues formes agrícoles durant un cert temps.

A l’àrea Mediterrània i com a focus inicial la zona del llevant Mediterrani, són vuit les plantes objecte de les primeres activitats agrícoles. Els cereals: el blat amb dues varietats, la pisana i l’espelta petita, i l’ordi. Les lleguminoses: la llentia, les veces, el pèsol, el cigró i finalment el lli. La posterior consolidació de les activitats agrícoles proporcionarà una ràpida evolució, amb una major diversitat d’espe`cies, noves domesticacions, en fi nous conjunts orientats a obtenir unes majors produccións i una adaptació millor als diferents nínxols ecològics.

Pel que fa a la ramaderia i en la mateixa àrea geogràfica, si bé s’admet que per part dels últims grups de caçadors recol·lectors podria existir un cert control del ramat i/o unes pràctiques de cacera selectiva, el fenòmen de la domesticació animal, entès com en el cas de les plantes, per la intervenció de l’home en la reproducció afavorint la selecció artificial de la mateixa, es dóna en el neolític. De nou serà aquesta intervenció antròpica la que provocarà cnvis morfològics i de comportament en els animals. Cinc són les espècies que estaran sotmeses a aquest procés, quatre d’elles amb una forta incidència econòmica, com és el cas de l’ovella, el bou, el porc, la cabra i una cinquena d’impacte més social i menys econòmic: el gos, que ja havia estat dom,esticat en el període anterior o Mesolític.

El poblat: nova unitat social i econòmica.

Les característiques de la utilització de l’espai i les formes d’hàbitat per part dels primers agricultors mostren una renovació tant des del punt de vista tecnològic com sociològic respecte a les societats anteriors. La morfologia i distribució dels assentaments estan relacionats, entre d’altres factors, amb les noves formes econòmiques, probablement amb major ènfasi que els períodes anteriors donada la importància de l’estabilitat i sedentarisme de la població per la pràctica de les noves formes econòmiques. En efecte, si bé no s’exclou la probable existència de poblacions sedentàries entre els últims caçadors recol•lectors, la plena estabilitat és l’element més novedós que comporta l’hàbitat agro-pastoral. Anàlisis rigoroses que combinen aspectes més “morfològics” com l’increment d’esforç en les construccions o en l’equipament domèstic, amb les informacions que es desprenen dels recursos explotats i la seva distribució segons les estacions de recollida o d’explotació o encara, la presència de rosegadors, confirmen plenament aquesta sedentarietat. A ella s’uneix una indubtable millora tècnica en la construcció dels hàbitats, que segons les regions i el substracte cultural, serà més o menys ràpida i variada (cases de plantes circulars o rectangulars; l’ús de la terra – tovot o tàpial -, de la pedra i de la matèria vegetal, com a materials de construcció, etc. En les unitats domèstiques s’hi trobaran uns dispositius complementaris que també són objecte d’una millora tecnològica i indiquen el funcionament econòmic, com els forns, fogars o sitges d’emmagatzematge. L’estructura del poblat anirà orenent consciència a mesura que les transformacions socials i econòmiques es van consolidant.

La investigació actual se centra en l’establiment del ritme de funcionament dels poblats (durada d’ocupació, reocupacions, etc.) vinculada d’una part sens dubte a la forma d’explotació agrícola/ramadera del territori però també a les relacions intergrupals. A nivell global es diferencia una primera ocupaciñó de territoria amb establiments estables a les zones més aptes (per exemple a la part més baixa de les valls) amb estacions o campaments complementaris de funció o ocupació especialitzada. Els assentaments a l’aire lliure, formats per petites agrupacions de canbanes, es complementen amb ocupacions especialitzades d’abrics o coves. Sembla que l’impacte de fenòmens com la deforestació i la transformació de la coberta arbòria no tenen una incidència remarcable fins a un moment en què l’agricultura i la ramaderia es troben en plena fase de consolidació.

La unitat d’habitació domèstica és un dels altres focus d’interés. En el vessant tecnològic es manifesta com a cabana circular construïda en sòcol de pedra i brancatges o tovot en la part superior. En el vessant més sociològic es vincula a l’ús de la família individual, comportant emmagatzematge diferenciat, etc. En una fase més avançada podem observar una consolidació dels poblats que sovint afecta les àrees perifèriques que coneixen per primera vegada una ocupació agropastoral i unes estructures habitacionals que denoten una major complexitat.

Egipte, monarquia i divinitat.

A Egipte la relació entre la monarquia i la divinitat estava molt més integrada que a Mesopot`mia. El faraó es denominava en vida rei Horus (el fill de Ra, el deu sol) i com a tal era un deu encarnat que, encavat de viure la seva vida a la terra, puja al cel i es reuneix amb Ra al vaixell solar per a recòrrer els cels. Els sobirans egipcis constituïen el cim de l’estat i no solament estaven relacionats amb la divinitat íntimament, sino que de fet eren eren l’encarnació del poder sagrat. Això els diferencia fonamentalment de Mesopotàmia.

Quan es debilita l’autoritat central (periode itermig 2180-2040 aC) els monarques locals (governadors de diferents districtes o províncies) i altres aspirants a la reialesa també reclamaren la condició divina. La descentralització del poder afectà a la relació de la gent amb l’esfera divina. El poble s’associà a Thot, els grans a Osiris i la monarquia a Re.

Reialesa i divinitat a Mesopoàmia.

A Mesopotàmia es creia que els reis tenien estretes relacions amb els déus i les divinitats, tot i que els propis reis poques vegades foren tractats en vida com a éssers divins. La història tradicional explica que el sobirans del període Dinàstic Antic (2900-2350 aC) eren els gestors suprems dels anomenats temples – estat teocràtics. Però investigacions recents posen en dubte l’existència d’aquests temples i afirmen que els béns dels déus eren propietat del rei i de la seva família.

El príncep o rei era el protector d’una ciutat en nom de la divinitat tutelar d’ella. Era el deure del rei construir i preservar els temples, i la seva relació privilegiada amb la divinitat garantia l’ajuda, la benedicció i l’abundància divines a la ciutat a canvi que el sobirà atengués les necessitats de la divinitat.. Aquesta estreta relació entre la dignitat reial i la divinitat està confirmada per les fonts escrites: “Quan la crescuda inundà les terres, i la reialesa va descendir del cel (...)”

En un principi es creia que la reialesa era una concessió de determinats déus (descendre del cel) a un governant profà que legitimava la seva posició social, política i religiosa i la dels seus successors. Altres inscripcions expliquen que els reis eren creats pels déus (Enaton). Altres textos demostren que no tan sols el príncep varó tenia poder i riquesa. La seva esposa i fills també posseïen i controlaven grans propietats, i està documentada la correspondència personal entre reines d’algunes ciutats.

A partir del periode 2300 – 2000 aC (sota les dinasties d’Accad i Ur) es va anr imposant a Mesopotàmia la centralització política, i això va portar certs canvis en la marea d’entendre el rol de la reialesa. Comença la divinització en vida del príncep (Naram-Sin), cosa que es farà de manera esporàdica fins la primera meitat del II mil•leni aC (periode paleobabilònic: 2004-1595 aC).

Un altre rol important del rei mesopotàmic era el de guerrer i conqueridor. El rei era el primer guerrer, i la guerra, la conquesta i les campanyes en terres extrangeres eren parts més o menys “naturals” de la reialesa. Al període acadi (2340-2159 aC) s’accentua la riquesa física dels reis en les representacions pictòriques.

A diferència de la cosmologia egípcia, que creia que el faraó era un déu encarnat, la religió mesopotàmica mai va arribar a adoptar plenament el principi de la reialesa divina. Tot i que els sobirans mesopotàmics es consideraven semi-divinitats i deien mantenir relacions molt estretes amb les divinitats, sempre depenien de la voluntat dels déus i mai es consideraven els seus iguals.

ESPECIALITZACIÓ ARTESANAL I CREACIÓ

En els mites sobre l’orígen de les societats cabdillesques i dels primers estats, els creadors-artesans especialitzats solen desenvolupar un paper important. La seva capacitat per transformar el món i convertir la primera matèria en objectes preciosos és equiparable, en ordre i magnitud, a moltes de les capacitats transformadores associades als deus com per exemple el poder d’adoptar la forma animal, de moure’s en diferents àmbits, de decidir sobre la vida i la mort... etc. La destresa i l’habilitat tradicionals vinculades al mestre artesà a les corts cabdillesques apareixen associades als ancestres i als herois culturals o déus suprems que en origen practicaren i introduiren aquestes arts.

El mestre artesà s’associa així a l’origen sagrat en l’espai i en el temps. Tan sols el control i la protecció de l’accés a aquests oficis permet reproduir aquestes qualitats en el present. Els especialistes – siguin poetes, sacerdots o mestres artesans – pertanyen a l’elit i els seus coneixements requereixen anys d’aprenentatge i de viatges. Compleixen una funció sagrada com a transmissors i transformadors del poder dels ancestres i del món exterior. Els artesans especilitzats i els herois culturals apareixen associats a l’emergència de les aristocràcies a la história d’Europa.

L’aparició dels cabdillatges coincideix habitualment amb una intensificació de la metal•lúrgia i a una nova sèrie de mites i divinitats vinculades al rol sagrat de la mineria, el ferrers i als rituals de transformació. Els ferrers gaudien en general d’una posició privilegiada derivada del rol del ferrer com a heroi cultural, i el ferrer del cel era el fill, missatger i col•laborador del deu suprem o del deu creador, que l’ajudava a culminar la tasca. El caràcter transformador de la ferreria vinculava aquest ofici a altres rituals transformadors, com el xamanisme o els rituals d’iniciació. Per tant és molt possible que el treball del ferrer a l’edat del Bronze formés part d’altres funcions rituals i sagrades vinculades al cabdillatge. No és fins al final de l’Edat del Ferro i a les societats amb l’estat guerrer que apareix com un professional a temps complert separat d’aquelles altres funcions. “El Ferrer-Conseller perllonga i complerta l’obra de Déu perquè fa que l’home pugui comprendre els misteris. Així s’entén el rol del ferrer en els rituals d’iniciació a la pubertat i la seva importància en la vida religiosa de la comunitat. Fins i tot la seva relació amb reis i sobirans són de caràcter religiós” (Eliade, 1978:96).

Això explica que a l’Edat del Bronze el ferrer no aparegui com a categoria social distintiva, i el mateix hauríem de dir d’altres oficis. Estaven imbuïts de funcions màgico-rituals relacionades amb les elits, i per tant, complien més funcions essencials d’elit en qualitat de cabdills, guerrers i sacerdots. La importància religiosa del ferre està en la seva relació amb l’aparició de noves menes d’armes i guerrers, i per tant amb una nova manera d’exercir el poder. El ferrer juga un paper central en l’aparició de l’espasa i la llança a l’inici de l’Edat del Bronze, i també en una nova era de guerra heròica. És ell qui produeix les noves armes aristocràtiques, i el seu poder es basa en una combinació de destresa tècnica i màgia secreta.

Com a experts en aquestes tècniques transformadores els ferrers s’associen en moltes cultures amb les ciències ocultes, a l’art del cant, la dansa i la poesia. L’habilitat del ferrer estriba en el control del foc. L’aparició del ferrer i al metal•lúrgia va anar acompanyada d’un nou coneixement especialiyzat del foc i la pirotècnia, útil també per a altres finalitats, com la millora de les tècniques de cocció per a la producció alfarera, noves tècniques en la indústria del vidre i també de nous rituals igneus i noves tradicions culinàries i gastronòmiques.