Alimentació a la prehistòria

A l'inici de l'hominització va produir-se el canvi d'una alimentació vegetal menys nutritiva a una basada en la carn. D'això n'hi havia en abundància perquè les condicions favorables de l'est de l'Àfrica havien propiciat la formació d'enormes manades de grans animals, amb diversitat d'espècies. Aquest progrés es va donar en una situació d'abundància, per l'aprofitament de l'abundància. La recerca de fruites madures sempre ha jugat un paper important en l'alimentació dels homes. La diferenciació entre els colors que és capaç de fer l'home i els primats juga un paper bàsic en aquesta supervivència. Aquells capacitats per distingir el color vermell poden buscar amb l'objectiu de trobar els fruïts vermells madurs. Això en l'època climàtica de l'edat del gel, amb l'adversitat que suposa, hi havia grans quantitats d'arbustos nans amb aquests fruïts rogencs durant la seva maduració, que proporcionaven vitamines i protovitamines en abundància, éssent un element de l'alimentació absolutament essencial i no tan sols un suplement nutricional. Així doncs els dos grups de substàncies nutritives poden classificar-se en formes concretes d'alimentació. La font proteïnica més important era la carn dels animals. L'energia l'aportaven els greixos, els fruit secs oleginosos, les grans quantitats de baies dels boscos i els pantans, així com els bolets, tot i no constituir part de l'alimentació bàsica. El pas de les baies madures als grans madurs és el que constuteix el gruix del procés cap a la producció de vegetals, el pas de la recol·lecció a la producció. Les gramínies no es localitzaven en les zones on vivia l'home del gel, o si n'hi havia eren molt estacionals i en un nombre molt reduït. Aquestes llavors són pròpies de zones amb climes semi-sècs i semi-desèrtics, precisament on no hi florien els aranyons ni els gerds. Aquest element geogràfic afegeix dificultat a la tyransició entre baies i fruits a els grans i llavors. Cosa que no passa amb la carn, les peces de cacera eren molt similars les que es trobaben en els territoris de l'edat del gel i les espècies de la vora de la Mediterrània. Això ens porta a establir un mapa en què l'home de l'Edat del gel pot anar de cacera sense masses diferències des de l'extrem nord de les zones gelades fins els tròpics africans i asiàtics, però les grans quantitats de baies tan sols estaven disponibles a les regions càlides i a l'estiu i la tardor.

Família i Propietat

La família romana estava formada per tot allò que consistia la casa, tant els bens com les persones, i es tgrobava sota el control del cap de família paterfamilias, que era l’ascendent directe varó viu més gran. Exercia una autoritatpràcticament ilimitada sobre totes les persones i els béns de la família, de nqui es deia que estaven sota el seum poder (in potestate). Els seus fills, tot i ser adults i amb fills, no tenien estatus jurídic independient ni drets ni propietat i no sortien de l’autoritat dels pares fins la seva mort, i aleshores es convertien en paterfamilias.

Un varó romà d’edat adulta, encara que fos una persona de rang superior – senador, cònsul – no podia participar en capm transacció legal, fer un regal, manumitir un esclau o fer testament, mentre el seu pare seguís viu. No tenia cap propietat. Podia tenir uns diners personals, que els pares donaven als fills per motius pràctics, i així assolia una certa indepèndència en la vida quotidiana, però no tenia reconeixement jurídic i podia ser revocada pel pare en qualsevol moment. L’estatus jurídic de les persones in potestate equivalia formalment al dels esclaus.

Tot allò que formava part de la família – bens inmobles, éssers vius, persones i animals – era considerat igualment propietat de l’arbitri del paterfamilias. Els fills legítims es distingien dels demés en què eren lliures, tot i que el terme llibertat en les condicions descrites era més aviat potencial. Entre els poders del pare estava el de matar els membres de la família no vendre’ls, tot i que el dret a la vida i la mort eras exercit poques vegades,n exceptuan el moment del naixement on els pares on no era estrany que els pares acabessin amb la vida dels fills no desitjats.

El paterfamilias estava sotmés a la pràctica a les restriccions morals i a les limitacions d’allò que es considerava acceptable. Se suposava que en tots els assumptes importants el pare recorrria al conell dels parents i amics de més edat, que formaven elconsell domèstic, i tot i no estar obligat a seguri el seu consell, el costum dictava que normalment ho havia de fer.

L’autoritat del marit damunt de la muller es coneixia com a manus i s’obtenia mitjançant: la confarreatio, que era una cerimònia religiosa, la coemptio, transacció que comportava l’ús del broze i la balança en virtut del qual el marit comprava simbòlicament la núvia. I l’usus amb el que el marit aconseguia automàticament la manus després de cohabitar-hi. L’esposa igual que els altres membres de la família era considerada una propietat del marit

Vida econòmica a la Roma arcaica

A la Roma arcaica la vida econòmica era predominantment agrícola. A l'antiguitat gairebé la totalitat de la població a tos els temps i tots els llocs estava inmersa en una economia de subsistència i consumia la major part d'allò que produïa. El comerç consistia donamentalmen en l'intercanvi de productes locals, i la manufactura es limitava a l'artesania de fabricació local. La riquesa de les classes altes procedai de les seves grans possessions agrícoles i aquesta riquesa era gastada en formes ostentoses de consum.
Aquesta ostentació del consum per part de l'elit estimulà el comerç de productes exòtics de luxe, però probablement el valor total d'aquesta mena de comerç fos realtivament insignificant. Els mercaders eren persones de poca categoria. Totes les clàusules comercials que parlen de compravendes estan relacionades amb les res mancipi, és a dir, finques, animals de tir i allò que rep del nom de “servituds rústiques” (drets de pas de persones, d'animals o carros, o de presa d'aigua a la hisenda d'un tercer).
El conreu de cereals, la viticultura i l'arboricultura ocupaven un lloc molt més destcat que la ramaderia; els animals que s'esmenten són en la major part bèsties de tir (iumenta) i no la ramaderia vacuna o llanuda, de la que gairebé se'n parla. Això mateix es veu també reflectit en el altres testimonis, especilament el calendari religiós i les restes botàniques o zoològiques descobertes als jaciments arqueològics. De les cinquanta festivitats fixes del calendari antic tan sols dues tenen a veure amb l'activitat pecuària. Es tracta de les Parilia i les Lupercals, festes antiquíssimes, que segons la tradició eren celebrades per la societat de pastors on es van criar Ròmul i Rem. Però la majoria de festes rústiques del calendari estaven relacionades amb el conreu dels cerelas i la viticultura (curiosament l'olivicultura està ausent). D'aquestes dades se'n desprén que la pastura constutuïa una part relativament insignificant de l'economia rural. Això desmenteix la tradició històrica en què s'afirma que la Roma primitiva, fins el periode republicà, era una societat de pastors. O bé una altra tendència que assenyala la història de la Roma primitiva com un conflicte entre les mentalitats oposades de l'agricultura i la ramaderia que portava a la superioritat dels patricis perquè basaven la seva riquesa en la possessió de grans ramats de bestiar vacú i llaner, i la seva riquesa era comtada en ovelles i vaques.

Servitud per deutes

El nexum o servitud per deutes era diferent a la venda com a esclau. En primer lloc perquè els nexi (serfs per deutes) conservaven la seva condició de ciutadans romans i perquè seguien vivint a Roma. La llei especificava que abans d’executar-se la sentència era possible concertar un acord i precisament era això el que es pretenia: confirmar el poder que tenia el creditor.En les scoetats arcaiques els codis de lleis escrites tenien per objectiu enfortir la posció dels rics i dels poderosos i enfortir el seu domini dintre de la comunitat. Però també al regular les formes en què els deutors podien ser castigatsm i definir clarament els procediments mitjançant els que els creditors havien d’executar la sentència. I això era preferible per als plebeus a qualsevol actuació arbitrària.

La incautació d’una persona (manus iniectio) tan sols es podia produir després que un tribunal dictés sentència encavat de trenta dies de gràcia; a continuació, i després d’una segona compareixença, el creditor podia carregar de cadenes al deutor. Durant els seixante dies següents el deutor o bé romania en arrest domiciliari o bé era retingut a casa del creditor, que tenia l’obligació d’alimentar-lo. Durant aquests seixanta dies que transcorrien entre la setència i l’execució, ola venda a l’estranger, hi havia la possibilitat d’arribar a un acord, i el mètode més habitual era evidentment el pacte en virtud del qual el deutor nes comprometia a treballar pel creditor pràcticament com un esclau. Hi havia dos tipus de nexum: els que es veien reduïts a la condició servil per no pagar els deutes i aquells que s’hi comprometien voluntàriament

Els deutes en les societats agràries arcaiques tenen una significació concreta: no es tracta d’endeutaments monetaris, amb el conseqüent pagament d’interessos ; es racta més aviat d’emprestits que efectuen els terratinents rics i que es realitzaven en espècies, llavors o altres mitjans de subsistència. La finalitat del prèstam era crear precisament aquesta situació de servitud. En realitat el prèstam era elpagament per les prestacions de treball del serf que de fet es venia a ell mateix al creditor. Des del punt de vista del creditor l’objectiu de la transacció era obtenir del deutor unes prestacions de treball i no pas els beneficis generats per l’interés.

La servitud per deutes constitueix una forma institucionalitzada d’explotació pròpia de les societats agràries. On la pobresa, la desigualtat social i l’estructura primitiva de l’activitat econòmica no permet el desenvolupament d’un mercat de mà d’obra lliure. El resultat és que la producció acaba basant-se en una mà d’obra depenent que es veu obligada a treballar en virtut de mecanismes legals institucionalitzats (prèstams i deutes ficticis). Pràcticament és segur que el nexum a Roma tenia la funció de suministrar als grans terratinents mà d’obra depepenent per a les seves explotacions. Les desigualtata socials i econòmiques obligaven a molts romans pobres a vendre’s a si mateixos o als seus fills com a gtreballadors forçosos a les grans finques dels rics. L’esclavitud pròpiament dita estava restringida al treball domèstic a les cases de les grans famílies urbanes.

Esclavatge a Roma

L'esclavitud existia com a institució a la Roma primitiva, però no està clar si formaven una proporció significativa del total de la població, probablement no eren massa. També és bastant inverosímil que en aquell temps s'utilitzés mà d'obra esclava en la producció agricola. Els testimonis que disposem parlen d'esclaus al servei domèstic, i en aquesta tipologia de treball hi hava una demanda considerable a les classes acomodades.

La majoria dels esclaus eren captius o bé nascuts a les llars. Les persones formaven part del botí de guerra, sobretot dones i nens, que encavat eren convertits en esclaus. Aquest botí, en aquesta època que encara no hi havia l'expansionisme conqueridor (s V aC) hi havia el costum de realitzar incursions anuals als territoris que esl envoltaven (volscos, eucos) i això comportava alguna que altra presa de captius sempre que os possible. Els esclaus nascuts a les cases eren els fills de les esclaves. Tots eren de condició servil, independentment de qui fos el pare (sovint l'amo de la casa). El motiu que molts dels esclaus fossin fills naturals de ciutadans romans probablement és el motiu de la freqüència de la manumissió i que els lliberts d'un ciutadà rebessin la ciutadania romana. També els esclaus controlaven un fons (peculium) amb el que podien fer front a pagaments.

Els ciutadans romans no podien ser fets esclaus a Roma. La llei dictada sobre deutes establia que si aquesta no era saldada en un termini previst després de ser dictada sentència pel tribunal en contra del deutor, el creditor tenia dret a vendre’l com esclaus però en terres estranyes (més enllà del Tiber). I la venda com a esclau dels deutors sempre és una alternativa a la pena de mort en cas d’impagament. De tota manera són casos que probablement no s’executaven amb tota la seva contundència perquè davant d’aquests fets més aviat el que s’imposava era un pacte entre les dues parts que acabava amb un contracte de servitud.