ESCRIBES D’EGIPTE: Un ofici sagrat.

      El coneixement que tenien els escribes de l’escriptura sagrada, els jeroglífics, els va permetre escalar fins el graó més alt de la societat egípcia i convertir-se en auxiliars indispensables del faraó.

      L’ofici d’escriba va estar estretament lligat al desenvolupament de l’escriptura. Va néixer en temps pre-dinàstics, en una forma simple consistent en pictogrames que representaven de forma realista persones, animals o cosa. Amb el temps va elaborar-se un mètode fonètic més sofisticat que permetia expressar conceptes abstractes i emocions. Era un sistema que incloïa molts signes i regles, i això va fer que sorgís un grup professional amb capacitat per dominar-ho i escriure textos molt elaborats, primer als murs dels monuments i tombes i, des de la IV dinastia com a mínim, damunt de papirs.

  El treball dels escribes va tenir una dimensió religiosa des d’un bon començament, coma resultat que els jeroglífics que feien servir eren paraules divines que tenien un caràcter màgic-religiós. Es considerava que el déu Thot fou l’inventor de l’escriptura i patró dels escribes.

    La gran consideració social on van arribar els escribes va quedar reflectida en les estàtues que es van fer d’ells a partir de la V dinastia. Podia ocupar un lloc en qualsevol de les institucions de l’estat, des del clergat fins l’exèrcit, passant per l’economia i la distribució de parcel·les i gra. Entre tot ells hi havia grans diferències d’estatus. Un escriba reial o el d’un visir eren molt més importants que un escriba de províncies “comptador de gra”.

   La formació dels escribes es portava a terme a les Cases de Vida, institucions annexes als grans temples i, conseqüentment, regides pel clergat. L’alumnat aprenia utilitzant material econòmic, fragments ceràmics, llesques planes de calç, abans d’escriure sobre papir, un material car que sempre va ser monopoli reial.

   Un cop superades les proves, entraven a la vida professional. Ho feien en tres àmbits principals: l’administració, l’exèrcit i l’esfera religiosa. L’àmplia administració de l’estat era la que oferia més possibilitats de treball. A l’ingressar-hi es convertien en funcionaris que assumien tasques com ara l’organització del país i dels diferents ministeris, la recaptació d’impostos, la realització de censos i registres, l’organització dels arxius reials o la supervisió de treballs agrícoles i ramaders. Els escribes podien ascendir al més alt nivell de l’aparell administratiu i arribar a ser una autèntica celebritat.

    Alguns d’ells van arribar a convertir-se en autèntics literats, i gràcies a la seva extraordinària feina ens han arribat relats i contes, textos d’educació moral, himnes, poemes, cròniques... L’orgull que sentien pel seu saber exclusiu feia que existís entre ells una contínua rivalitat professional. El títol d’escriba fou de tal importància que va sobrepassar els límits del propi ofici d’escriure i llegir

Caiguda Imperi Romà d'Occident.

    

 A les crisis del segle III i IV es produeix una simbiosi dintre de la societat romana: entre els elements més adinerats de la classe social eqüestre amb els elements de la classe senatorial. D’aquesta fusió sorgeix una classe social rica, privilegiada, molt poderosa i egoista. Probablement la que més hi ha hagut en la història de la humanitat. Una classe social terratinent a Occident que sobreviu a l’Imperi.

      Aquesta classe social és determinant per l’ensorrament de l’Imperi Romà d’Occident. Al de l’Orient no hi ha una classe tan poderosa, ni tan rica, ni tan antiga. A l’Orient hi ha una prosperitat econòmica major i un dinamisme de les ciutats més gran que te en el comerç el seu exponent més brillant. Això proporciona unes classes mitjanes que es mantenen. A occident no: les classes mitjanes han quedat repartides entre els que han acabat en la pobresa o els que han promocionat a les altes esferes. Quatre mil persones posseïen més riquesa que els seixanta milions restants. Aquesta classe social va negar-se a contribuir amb els seus diners (impostos) al manteniment de l’exèrcit i al reclutament professional, sobretot bàrbars. Deien que Roma l’havien de defensar els romans. Però també es negaven a proporcionar els seus colons a l’allistament. Es negaven a mantenir l’estat, que era qui feia a aquesta classe immensament privilegiada.

     A l’Imperi Romà d’Occident també es produeix un desigual repartiment del poder, Aquest no recau en l’emperador, sinó en el Magister Militum únic. Aquests posen l’Imperi al seu servei i no pas ells al servei de l’Imperi. A Orient no hi ha un únic Magister Militum. Això suposa que es podien controlar entre ells i cap acumula suficient poder propi per servir-se de l’estat.

   La pèrdua d’Àfrica suposa un altre dels elements que propicien a caiguda de l’Imperi Romà d’Occident. Aquesta aportava sobre el seixanta per cent de la riquesa de Roma, sobretot en el sector agrari que era determinant per a l’economia de l’Imperi. L’elit romana no aconsegueix fer fora els Vàndals, que son qui s’apropien del Nord d’Àfrica. No aconsegueix retenir-la per les seves lluites internes, tot i l’ajuda rebuda des d’Orient. I l’Imperi en qüestió ja no és viable sense aquesta província. Perquè ja s’havia retirat de l’altra zona de provisió massiva d’abastiment: la Gran Bretanya.

Endevinadors a Mesopotàmia

           

     A l’antiga civilització Mesopotàmica qualsevol esdeveniment o manifestació imaginable era susceptible de convertir-se  en una senyal, un presagi que anunciava o revelava la voluntat de les divinitats i el destí de l’individu oi del país al complert. L’auguri podia provenir  de qualsevol element i des de qualsevol racó de l’entorn humà: un animal, un astre, un soroll, una veu, un rostre; podia ser espontani, però també induït, i calia saber-ne la interpretació. La comunicació entre la divinitat i l’endeví a Mesopotàmia foren sempre intenses i arcanes, i les tècniques, múltiples i variades.

L’AURISPÍCIA era l’endevinació a partir de l’examen de les vísceres dels animals sacrificats i era la disciplina reina entre totes les tècniques endevinatòries. Qui establia contacte i comunicació amb els déus era l’aurispid, i ho feia a petició de la persona interessada, provocant una resposta de la divinitat. El mitjà era l’animal o el cos de l’animal sacrificat, generalment un corder o un cabrit. La branca principal era l’hepatoscòpia, l’examen del fetge,

                Altres manifestacions de la divinitat es donaven també en els astres, la fauna i la flora i, fins i tot, el cos humà. Tot allò que passava a la llar, a la ciutat, o al camp, el comportament humà en privat o públic, o fins i tot els trets i els moviments dels animals, des de les formigues a les aus, passant per les serps i el bestiar, propiciava múltiples presagis.

                La teratoscòpia, l’estudi dels prodigis o monstruositat nascudes de dones o d’animals, formaven també un corpus propi. També de l’aspecte de l’home o la dona se’n derivaven presagis, el son era considerat un estat endevinatori. Presagis relatius als dies (hemerològics) permetien determinar si un dia era fast o nefast. Això era imprescindible per decidir quan convenia fer una construcció o quan calia dur a terme determinats rituals.

                Les prediccions basades en l’observació del firmament van acabar fundant la ciència per excel·lència i que va acabant fent cèlebre el mon Mesopotàmic: l’astrologia. Va servir exclusivament els interessos del rei, sempre al servei de la Cort, i els corresponia determinar amb precisió rigorosa el noviluni, la primera aparició de la lluna creixent, quan començava el nou mes a Mesopotàmia, eclipses, pluges, trons, l’oposició entre el Sol i la Lluna (la Terra al mig). D’aquestes observacions en depenien directament la ventura o desventura del rei i del seu regne, ja que predeien les bones i males collites, la pau i la guerra, les inundacions, la salut i fins i tot la mort del monarca.

Salut i higiene a Roma

      La situació higiènica a l'Antiguitat no era gaire bona: grans ciutats com Roma, estaven infectades de rates i mosques. Hi havia clavegueres i desguassos però no les suficients com per frenar les nombroses malalties d'origen bacterià, víric o parasitari.

    La gent gairebé no es rentava les mans. Eren freqüents les diarrees i malalties infeccioses i els aliments amb freqüència estaven contaminats. En el camp, la invasió d' espais naturals va afavorir el desenvolupament dels mosquits i l' expansió de la malària. La mateixa Roma era una ciutat malaltissa. Durant l'expansió de Roma el clima va ser benigne i només hi va haver epidèmies locals i no pandèmiques que, només comencessin al govern de Marc Aureli, que haurà de fer front a la primera d'elles, la pesta antonina. Tot i que és obvi, és bo remarcar que la globalització que va suposar l' assentament de les estructures militars, comercials, i de comunicació no van fer més que facilitar l' expansió de diferents malalties a través de la tupinada xarxa de calçades que interconnectaven les nombroses ciutats, densament poblades i brou de cultiu perfecte per al desenvolupament de bacteris i virus com el de la pesta negra,  la virolla, etc en un món que no sabia com lluitar eficaçment contra elles.

Çatal Hüyük

Amb una cronologia entre 6700 ane. i 5650 ane, fa de Çatal Hüyük un dels més antics assentaments no només d'Anatòlia, sinó de tot el Pròxim Orient. Les cases eren de planta regular amb habitacions unides entre si paret amb paret. Havien estat construïdes amb maons de tova assecats al sol, amb les parets i el terra emblanquinats i un sostre pla de bigues, fustes lleugeres i una gruixuda capa de fang.

D'aquesta manera es creava una protecció entre les cases a través de les parets exteriors, deixant només lliure un espai central per dur a terme tasques comunals o com a lloc de reunió. Però el tret més vistós de tots era la forma d'accés a les cases: a través del sostre.

A més, en almenys 40 de les 139 cases excavades es van trobar pintures murals amb motius geomètrics, animals i humans (aïllats o formant conjunts), així com escenes de caça, de ball, rituals (voltors descarnant cadàvers).

Destaca la decoració a base de relleus de figures de fang a les parets, que representaven caps d'animals (testes o banyes de toro), animals sencers (lleopards, porcs senglars) o figures femenines (segurament alguna deessa de la fertilitat). També es van trobar figuretes d'animals i deesses de fertilitat, ceràmica i altres materials.

Eren espais de culte on es feien ritus en honor dels déus; de vegades fins i tot es van utilitzar com a lloc d'enterrament. Santuaris i capelles.

Els edificis de Çatal Hüyük  es classifiquen en tres tipus: cases d'habitació, grans santuaris i petites capelles. La hipòtesi que Çatal Hüyük era un centre religiós on “els santuaris majors servien per al culte públic i podien ser habitats puntualment durant les grans celebracions, les capelles eren les residències habituals dels alts sacerdots i les cases normals, les dels sacerdots de menor rang”.

Societat Jerarquitzada

Els 8.000 habitants que devia tenir Çatal Hüyük presentaven una gran especialització laboral: hi havia camps ginys, ramaders, artesans, constructors, comerciants i una casta sacerdotal que segurament se situaria al capdamunt de la cúspide social. La civilització neolítica de Çatal Hüyük representa una cosa única en la llarga història del desenvolupament humà: un nexe d´unió entre els remots caçadors del Paleolític Superior i el nou ordre de productors d´aliments que resultarà ser la base de la nostra pròpia civilització.