Per què es van extingir els Neanderthals?

Moltes són les hipòtesis que tracten d’explicar perquè els Neandertals van anar perdent un a un els seus territoris davant l’avenç de l’Homo Sapiens, quedant arraconats al sud de les penínsules ibèrica i itàlica fins a extingir-se finalment fa 25.000 anys. Quant al segle XIX es van identificar els primers fòssils de Neandertals, la resposta va semblar òbvia per als científics de l’època: els Neandertals presentaven una fisonomia primitiva, havien de ser unes bèsties que no gaudien de la nostra intel·ligència. Una interpretació basada en el prejudici. No obstant les proves empíriques recollides fins l’actualitat ens diuen ben bé el contrari: els Neandertals eren una espècia amb una intel·ligència i unes aptituds comparables a les nostres. Aleshores perquè van desaparèixer en favor dels Homo Sapiens?

La hipòtesi del conflicte armat per la supervivència de les dues espècies resulta fàcil d’imaginar però mai s’han trobat proves que ho demostrin. Ni caps tallats, ni ossos trencats... res. Una altra hipòtesis proposa que els Homo Sapiens van dur a Europa una infecció contra la cual ells estaven immunitzats però no els Neandertals, que haurien patit mortíferes epidèmies. És una hipòtesis plausible, perquè aquest fenòmen  s’ha produït en altres ocasions que han entrat en contacte poblacions humanes diferents (com quan els castellans van dur la verola a Amèrica), però tampoc s’ha pogut demostrar.

Altres explicacions identifiquen el canvi climàtic que es produí durant aquella època, al qual els Neandertals, procedents de terres fredes, no devien estar adaptats,com a causa del seu declivi. I d’altres argumenten que Homo Sapiens seria una espècie més fèrtil, amb més descendència, que tindria aviat una població més gran, capaç d’expropiar els Neandertals dels territoris amb més recursos.

Enmig de totes aquestes propostes, existeix també la que diu que els Neandertals no van desaparèixer pas, sinó que continuen vivint entre nosaltres, fruit de l’encreuament amb Homo Sapiens. Les proves genètiques realizades amb ADN antic de Neandertal, però, no han recolzat de moment aquesta hipòtesi.

La teoria ara per ara més acceptada justifica la prevalença d’Homo Sapines per un fet tecnològic que va suposar una autèntica revolució industrial.

El desenvolupament d’una nova tecnologia per fabricar armes i eines va convertir Homo Sapiens en una espècie molt pròspera, que va explotar els recursos de manera molt intensiva i va crèixer enormement en detriment dels Neandertals, que quedarien privats dels seus mitjans de subsistència tradicionals. Aquesta hipòtesi, com les anteriors, encara resta per ser demostrada.

Homes de Neanderthal

Els Neandertals eren uns individus originats a Europa que posteriorment van migrar a Àsia. Les seves celles eren molt gruixudes i el seu front força reduït, ja que era baix i molt inclinat. La seva capacitat cranial però, que oscil·lava entre 1300 i 1625 cc, era un 8% superior a la de l'home modern. Tampoc no presentaven una barbeta com la nostra i pel que fa al nas, més gran que el nostre, tenia una superfície interna considerable amb la finalitat d'humitejar l'aire sec i gelat propi de la seva època. Les dents del davant eren d'una mida respectable, tot i que no és això el més curiós, sinó el fet d'estar sovint molt gastats arran de la seva utilització com a "tercera mà".

Pel que fa a la seva figura en general podem dir que tenien un cos relativament curt (168 cm d'alçada mitjana) i ample amb membres també curts i gruixuts. Els seus ossos i els seus múscul eren extraordinàriament poderosos i els convertien en uns individus molt més robusts que l'home actual, uns 10 quilos més de massa muscular per la mateixa alçada. Tot plegat els donava un cert aire de bota de vi que els feia semblants als nostres esquimals. Tarannà que venia accentuat pel fet de posseir uns malucs mes amples que els nostres que si bé per una banda, els permetien parir sense dificultat criatures amb un gran crani, per l'altra, els feia pitjors caminadors que nosaltres.

La seva expansió tan geogràfica com temporal és limitada. Van escampar-se per Europa, el proper Orient i l'Àsia Central, ja que s'han trobat restes des de Gibraltar fins a l'Uzbekistan. Pel que fa al temps, van abraçar un període que té el seu punt inicial fa 230.000 anys i el final fa 30.000 anys.

Els avenços tecnològics es concentren al final de la seva existència i per tant semblem  fruit de la seva convivència amb l'Homo sapiens sapiens .

Els vestits no eren gaire elaborats, ja que desconeixien l'agulla de cosir i per tant els trossos de pell, normalment d'ós, estaven lligats en comptes de cosits.

Les seves armes tampoc no eren gaire elaborades, van ser incapaços de concebre projectils de qualsevol mena i per tant caçaven amb unes llances de fusta amb puntes de pedra o senzillament endurides al foc, de dimensions considerables (s'han trobat a Alemanya restes que s'acosten als 2'5 metres) que no podien llençar, sinó que clavaven a les seves víctimes. La falta de tecnologia la van suplir amb treball amb equip, cooperació i gosadia.

La seva vida era dura i arriscada com testimonia l' exagerat nombre de ferides i cicatrius que trobem a tots els seus fòssils. El fet que moltes estiguessin però curades ens permet treure una segona conseqüència, que el grup tenia cura dels ferits i que alguns aconseguien sobreviure. 

Tenir cura dels vells i dels ferits no és l'únic tret que els dóna dret a la denominació de sapiens. Un segon fet que els converteix en homes moderns és el fet de enterrar els seus morts, de vegades fins i tot amb flors i altres ofrenes. El seu habitatge era força primitiu vivien en coves o en tendes molt senzilles semblant als típics dels indis. El llenguatge, clarament present, era possiblement més simple, potser encara no feien ús dels temps verbals.

 

Domesticació del gos

El llop es va convertir en el millor amic de l'home en un complex procés de domesticació que es va iniciar a Europa, i no pas a l'Àsia, i que van portar a terme pobles nòmades dedicats a la caça i la recol·lecció en un període molt remot, fa entre 32.100 i 18.000 anys. Amb posterioritat, acompanyant els humans en els seus desplaçaments, els gossos es van expandir per la resta del món, incloent-hi Amèrica.

La interacció entre llops i humans es pot datar fa uns 10.000 anys. Les dues espècies compartien  trets importants com l’alta sociabilitat, el nomadisme global i el fet de caçar en grup utilitzant una ment tàctica. De fet, durant un període  anterior de gairebé un milió d’anys, homínids i llops havien conviscut en molts indrets i, del cert,  s’havien reconegut com a caçadors i carronyaires de primera divisió. Encuriosits, uns i altres, devien acabar fent els passos que els portessin a interactuar de manera mútuament beneficiosa.

Cal suposar que els primers llops que van establir contacte van ser aquells individus menys porucs, més sociables i cooperatius, o si més no amb una agressivitat reduïda. Potser fins i tot alguns tenine alguna característica que els feia més dèbils, menys aptes per a la cacera i marginats dins de la seva llopada. No és difícil entendre que als humans de la prehistòria els interessés un aliat així. Els cànids, amb els seus sentits finíssims, especialmente l’olfacte, ajudaven a trovar les preses més ràpidament i amb més freqüència. Aleshores podien encalçar l’anima i esgotar-lo per després mantenir-lo fixat mentre els caçadors arribaven i l’abatien. Un cop esquarterada la peça , podien ajudar a carregar la carn cap el campament, o fins i tot protegir la carcassa d’altres predadors i carronyaires, fet que permetria als humans acampar allà mateix i atipar-se de valent.

Com a conseqüència de l’èxit del treball en equip, tant els grups humans com els seus ajudants de quatre potes consumien menys calories en la tasca, i després feien una ingesta important de proteïna i greix, cosa que evidentment millorava la seva condició física i la seva taxa reproductiva. Tots els participants se’n beneficiaven i veien incrementada la seva possibilitat de supervivència.

Els primers llops que es van acostar als humans van trobar també que eren un aliat útil, capaç d’abatre grans mamífers que quedaven fora de les seves possibilitats. A més compartien una estructura familiar que els era totalment reconeixedora: un pare, una mare, els seus cadells, agrupats en grups de vint o trenta que treballaven plegats. La relació devia ser complexa i delicada: oferia beneficis evidents per a les dues parts, però també implicava riscos. Els humans devien eliminar sense miraments aquells llops que no acabaven de semblar prou amistosos, i els animals devien aprendre amb el temps a interpretar el llenguatge corporal dels homes per saber quan podia ser millor fugir que apropar-se.

Homo Erectus

L'erectus, que va aparèixer fa 1.8 milions d'anys és un vell conegut nostre, ja que les seves primeres restes van ser descobertes entre 1890 i 1894 a l’illa de Java. Aquesta espècie va tenir un èxit sense precedents, a banda de viure durant un període força llarg, ja que els darrers exemplars daten de fa 300.000 anys, va aconseguir en la seva llarga existència tot un seguit de fites que van revolucionar la posició de l'home a la Terra.

Comencem per una de les dues més importants, l'expansió: L'erectus és el primer "homo" que surt d'Àfrica i s'escampa per tota Euràsia, fins a Indonèsia. El fet que fa possible aquesta expansió és el canvi radical en el seu sistema de vida. Si amb l'habilis havia començat el consum de carn, tot i que limitat pel fet de ser un carronyaire, ara ens trobem davant d'un caçador que encara fuig dels gran felins però que alhora comença a ser temut i respectat per aquests mateixos animals. L'erectus és ja plenament un caçador-recol·lector que comença a independitzar-se de tots els lligams que limitaven l'expansió dels seus avantpassats australopitecs i habilis. Ja no depèn d'una manera tan exagerada dels canvis climàtics que posaven en perill la seva existència. Adaptat als terrenys àrids, comença a allunyar-se dels rius i llacs en les seves migracions rera la seva principal font d'alimentació, els animals. Aquests li proporcionen gairebé tot el que necessita. La carn per alimentar-se, ossos per fabricar armes i eines i pell per vestir-se.

L'altra gran aportació de l'erectus és el descobriment del foc, fet que es produeix fa més de 400.000 anys. També aquest descobriment revoluciona la seva manera de viure i els seus hàbits. Per primer cop l'home té llocs estables per viure, ara ho fa al voltant del foc que li permet, per una banda estar més calent i per l'altra allunyar els depredadors. Comença a poder "cuinar". La carn, que ja anteriorment preparava picant-la i tallant-la a bocinets, passa a ser encara més digerible, facilitant l'alimentació. El grup té ara llum més hores i per tant els processos de socialització i convivència és veuen afavorits. La socialització té també les seves conseqüències, es fa indispensable un llenguatge per comunicar-se. Llenguatge molt primitiu, l'erectus no pot dir frases llargues, ni mantenir una discussió però si és capaç d'emetre uns sons curts que ja fan possible la comunicació dins del grup (Quantes vegades funcionem només amb monosíl·labs i paraules?).

També els canvis físics són considerables. El crani arribarà a tenir en els fòssils més recents 1225 cc, cosa que el deixa gairebé al mateix nivell que l'home actual. Durant el període final de la seva existència comença a desenvolupar-se el front com a conseqüència d'un desenvolupament del lòbul frontal, per tant comencen també a aparèixer funcions pròpies d'un pensament complex i inexistents fins llavors, com ara el raonament, la predicció i la concentració.

Tenien un esquelet molt més robust que el de l'home actual, i eren uns grans caminadors, ja que la pelvis més estreta feia que estiguessin més adaptats a la marxa bípeda que nosaltres. Les seves eines eren molt més perfeccionades, diversificades i especialitzades: destrals de mà, ascles, ganivets, raspadors...