LA PESTE A ATENES.

    Al segon any de la guerra entre Atenes i Esparta (430 ane), una enfermedat contagiosa va difondre’s ràpidament per la capital de l’Àtica. Sembla ser que va ser un brot de tifus que en pocs mesos va fulminar una tercera part de la població. Hi havia notícies que aquest terrible mal  havia estat presenta anteriorment al’illa de Lemnos, al nord de l’Egeu o a d’altres llocs. Es deia que l’origen del brot calia situar-lo a Etiòpia i que des d’allà s’havia difós per Egiote, Líbia i l’Imperi Persa. Com la primera zona afetada va ser el port del Pireu va fer pensar que els espartans havien emetzinat els pous que la població utilitzava per proveir-se d’aigua.

    A l’hora d’identificar l’enfermetat s’han plantejat diverses hipòtesi: peste bubònica, tifus, àntrax o cabunc, tuberculosi, verola bovina ... L’enigma comença a resoldre’s al trobar-se el 1994 una fosa comú, datada entre 430-420 ane, amb 150 cossos dipositats desordenadament. L’anàlisi dels cadàvers va evidenciar la presència d’un patògen similar al de l’actual febre tifoidea.

    A més de l’impacte en la salut, el brot epidèmic provocà una transformació radical  de la vida quotidiana dels atenesos. Davant la urgència del moment no podien  mantenir-se els rituals més elementals per sepultar els morts: s’incineraven varis cossos alhora en una mateixa pira, s’abandonaven en temples o bé es deixaven els morts i moribunds a les voreres. Importaven molt poc les convencions i regles moralas ja que l’esperança de sobreviure era reduïda. El panoram era molt tràgic: els ciutadans més rics veien d’un dia per l’altre arruïnades les seves fortunes i les vides, així com els més pobres s’enriquien de cop i volta apropiant-se  del bens dels rics. Una latra conseqüència era l’extensió de la immoralitat. Ningú tenia por de la justícia perquè la possibilitat de no arribar viu al judici era molt elevada.

    En aquest turbulent context, la multitud propagava tota mena de rumors i parladuries, que associaven la causa de l’enfermetat amb la còlera d’alguna divinitat irritada. La plaga delmà els recursos humans de la ciutat i tancà un cicle polítc virtuós, el de Pericles.

Sierra Martín , César

Adaptació pròpia

VENUS DEL PALEOLÍTIC

            

 

       Fa entre 38.000 i 17.000 anys es van tallar a tota Europa imatges de dones despullades. S’allunyen de les delicades proporcions de les antigues escultures grecoromanes. Tot i que amb discussió, la interpretació d’aquestes estatuetes ens remet a la idea de fertilitat.

        A l’art paleolític les representacions femenines són escasses, tot i que més nombroses que les masculines, i les més conegudes i cridaneres pel seu realisme anatòmic són les conegudes com a “Venus paleolítiques”. En coneixem unes dues-centes distribuïdes per Europa Occidental, principalment per l’àrea pirinenca, el sud-est de França , Itàlia, Europa Central (conques del Danubi i el Rin) i per Rússia.

      Són imatges que es centren el nu femení, excepcionalment són representades amb collarets, caputxes, polseres, però mai amb vestuari que cobreixi el cos. Hi ha un interès explícit per mostrar el pubis, la panxa, els pits i les natges, fent-ho habitualment de manera exagerada. Es mostren i estan perfectament definits els caràcters sexuals primaris. La representació de l’apertura de la vagina. L’interès dels autors per mostrar aquesta part de l’anatomia i aconseguir que qui les miri fixi la mirada en aquesta zona, ens indica que el missatge a transmetre està estretament vinculat a la regió genital. També l’exageració de les formes està relacionat amb l’embaràs i la gestació.

      L’existència d’aquestes imatges ens indica que va existir un patró recorrent  de representació femenina a l’Europa de l’època. També que l’obesitat és percebuda com un signe d’abundància. Una part del simbolisme de les figuretes resideix en la capacitat (i la necessitat) de procrear que evidencien. Fins i tot qui respongui a aquests patrons anatòmics podia ser vista com a model o ideal de procreació i la base de l’equilibri demogràfic del grup.

    La importància social de les dones queda manifestament explícita a les societats recol·lectores i caçadores, ja que hi havia la necessitat constant de mantenir el nivell demogràfic dels grups humans. Les dones van jugar un rol social destacat  que els conferí rellevància i transcendí a l’àmbit de la ideologia i dels símbols, exemplificat en les estatuetes, que buscaven propiciar i potenciar al fertilitat.

Marcos Garcia: Sexo en Piedra. Versió pròpia.

PERSES I GRECS

                Fa 2.500 anys els perses dominaven un imperio que s’estenia de l’Indus al Nil. A la seva frontera occidental, però, atenes i altres polis gregues es resistien a fromar-ne part i amenaçaven la seva suprmacia a l’Egeu. Les decisives batalles de Marató, les Termòpiles o Salamina van permetre els grecs mantenir la seva independència en un moment clau de la història de la Mediterrània.

                El detonant del conflicte va ser una revolta de les polis gregues a l’Àsia Menor, a la regió de Jònia, a la costa occidental d’Anatòlia. Els atenencs van donar suport a la insurrecció dels grecs que vivien a la zona, aleshores sota el domini de l’Imperi persa.  Els jonis però van pagar amb sang l’haver-se revoltat contra l’imperi més poderós del món. per als dirigents perses era una prioritat que cap poble qüestionés la sobirania del seu Imperi, però això era necessari destruir qualsevol mostra de dissidència.

                La millor estratègia per mantenir Jònia sota control consistia en ampliar el domini persa a través del mar Egeu. Per això un cop sotmesos els revoltats, els perses van bastir una gran flota de combat que va obtenir victòries aclaparadores i esperaven que els grecs entenguessin què els esperava si s’oposaven al seu domini. Va enviar missatgers per signar la seva submissió, però lluny de considerar l'oferta a Atenes els enviats perses van ser jutjats i executats, i a Esparta van ser llençats a un pou on van morir ofegats.

                Darios, emperador persa, va reunir un exèrcit de 25.000 efectius i la flota persa mentre travessava l’Egeu va anar conquerint les illes que trobava pel camí. L’objectiu era Atenes, on els perses van desembarcar a la platja de Marató, a poc més de 40 km de la polis. Els atenesos els esperaven en un promontori elevat, impedintaixí que la avalleria enemiga es pogués desplegar, al mateix temps que uns 10.000 hoplites marxaven a l’encontre dels perses.  Quan els dos exèrcits es trobaren a la badia de Marató cap dels dos bàndols va precipitar-se.  Van dedicar vuit dies a estudiar-se, provocar-se i espiar-se. Malgrat que l’Exèrcit persa era el doble de gran, els grecs van envoltar-los fins que es van veure superats i van fugir cap els vaixells.

                Els grecs guanyaren el primer assalt. No solament havien defensat amb èxit la seva ciutat, sinó que també havien guanyat a un enemic que els doblava en nombre i que pertanyia a l’imperi més poderós del món.

LA ILÍADA. Cant XVII

            Comença el gran combat al voltant del cadàver de Pàtrocle: Menelau el defensa i mata Euforb, que el volia despullar, però Hèctor aconsegueix quedar-se les armes d’Aquil·les que portava l’heroi abatut. Després lluiten per apoderar-se del cos mateix. Hèctor surt de la batalla un moment per posar-se les armes d’Aquil·les, les armes que els déus havien regalat a Peleu.

                Zeus, quan el veu, diu que ja és a prop de la mort, però per compensar-lo li donarà una enorme victòria. Comença l’última gesta d’Hèctor. Ja no tornarà viu a Troia, on no fa gaire a dit adéu a la dona i al fill. Amb les armes immortals d’Aquil·les, Hèctor s’omple de força i d’esperit guerrer, corre cap els aqueus, esperona els seus. A qui arrossegui cap als troians el cos de Patrocle, li promet la meitat de les armes d’Aquil·les. els aqueus envolten el cadàver, aplegats per Aiant de Telamó. La terra s’amara de la sang del combat.

                Aquil·les, que és lluny de la batalla, no sap que Pàtrocle ha mort. Els seus dos cavalls immortals, que van sols per la plana, ploren perquè han sentit que el qui els portava les regnes ha mort per mà d’Hèctor. No volen anar ni a les naus ni a la batalla: s’estan immòbils com una estela, capcots, i per les pestanyes els cauen les llàgrimes. Zeus mateix se n’apiada; els inspira força per arribar a les naus, guiats per Automedont.

                S’intensifica la brega al voltant del cos de Pàtrocle; Atena esperona Menelau, Apol·lo enardeix Hèctor; Zeus llampega i afavoreix els troians, els aqueus s’espanten i fugen, desorientats dins la boira. Menelau, per ordre d’Aiant, busca el guerrer Antíloc, fill de Nèstor, i li demana que vagi a les naus i faci saber a Aquil·les que Pàtrocle ha mort.

                Continua encesa la lluita entorn del cadàver de Pàtrocle. Finalment, menelau i Meríonedes l’alcen i se l’enduen, i els dos Aiants mentrestant repel·leixen els enemics, com una carena que atura una riuada.

 

(Versió de Pau Sabaté)