D’entre els
vuitanta metalls coneguts a la natura, a l’antiguitat tan sols s’utilitzaren vuit. La major part dels que
coneixem avui dia estaven fora de la capacitat tecnològica prèvia al s XIXI. La
principla dificultat és que necessitaven altes temperatures per a fondre’ls o
per separar-los d’altres elements acompanyants.
El Coure, l’Or, la Plata , el Plom i el Ferro s’utilitzaven com a metalls
independents o bé foren la base de les principals aliatges; en canvi l’Estany,
el Cinc i el Mercuri s’utilitzaren pràxticament només com a part de l’aleació
amb els altres metalls i tan sols de manera minoritària s’han identificat
objectes fabricats en Estany i Cinc. El mercuri és un cas singular ja que a
temperatura ambient apareix en estat líquid.
Dels vuit metalls, només quatre apareixen en estat natiu (coure, or, plata
i ferro), i tot i que podrien haver-se aprofitat en una fase premetal·lúrgica –
excepte el coure que fou el primer dels metalls amb què es va treballar – no hi
ha proves de la seva utilització abans del V mil·leni aC, quan es desenvolupa i
expandeix la veritable activitat metal·lúrgica a Euroàsia.
Una de les explicacions estaria relacionada amb l’abundància de cadascun d’aquests
metalls a les regions del planeta on es desenvolupà la seva tecnologia. El
coure és més abundant que la plata o el ferro, però no pas que l’or.La seva
relació amb altres primeres matèries del Neolític hi tindria molt a veure. La
tecnologia lítica forma part del bagatge històric des de l’inici de la
humanitat i al Neolític s’experimenta i descobreis una gran varietat de
materials lítics als que es dona un ús material i funcional, alguns dels quals
en estreta relació amb el coure: les turqueses i la malaquita. Al mateix lloc
on es buscaven aquestes pedres o minerals era possible trobar el coure natiu,
però no l’or. Aquest es localitza a les sorres sedimentàries dels rius, lloc on
no era habitual buscar altres materials. L’obtenció delq ual es feia mitjançant
la batuda o rentat de les arenes fluvials. En contraposició, el coure i altres
minerals i pedres com ara el sílex s’obtenien frabcturant roques i amb
tècniques mineres d’extracció. No hi trets en comú entre el coure i l’or que
permetessin relacionar-los. En canvi el coure pot aparèixer junt mab altres
minerals de ferro i plomdels quals sí tenim constància del seu ús abans del V
mil·leni aC.
Tot i que el ferro és el segon metalls més abundant a la terra, després de
l’alumni, la seva presència en estat natiu és molt reduïda: tan sols es coneix
el ferro meteòric, procedent dels metòrits caiguts a la terra, de petit tamany
majoritàriament. Això fa que hi hagi una distribució aleatòria del metall, sens
epoder establir-se cap relació geogràfica amb els llocs on podien obtenir-se altres
minerals de ferro utilitzats com a pigments.
També el fet que no sigui fàcilment deformable, com el coure i l’or, a
temperatures ambient amb un teball de forja i que calgui fer-ho en calent,
necessitant unes eines adequades (tenalles) per a la subjecció de la peça i de
les quals no en tenim cap mena de constància arqueològica en etapes neolítiques,
limitaren la seva utilització premetal·lúrgica.
