ELS POBLES DE LA PENINSULA ITÀLICA. S VIII ane

Al sud els grecs havien fundat nombroses ciutats.
Tenien tanta importància que les anomenaven Magna Grècia. Mentrestant, al nord de la península, dominava un altre poble: l’etrusc. Els uns i els altres es dedicaven al comerç marítim. La resta de la població itàlica duia una vida més primitiva.

Al centre de la península hi ha una plana , el Laci. Allí vivien un grup de pastors que havien construït les seves cases als turons que hi ha al voltant del riu Tíber.  El segle VII ane, els etruscs havien conquerit tot el Laci i convertiren els llogarrets de pastors que hi havia en una sola ciutat que s’anomenà Roma. Ensenyaren a aquesta gent a conrear amb l’arada i a construir cases, i a utilitzar la moneda i el alfabet. Així va néixer la societat romana.

A finals del segle VI ane, aprofitant les dificultats en què es trobava l’imperi etrusc, els romans se sublevaren, aconseguiren independitzar-se i fundaren la República.

Neolític pre-ceràmic

Les pràctiques agrícoles van permetre adaptar la producció d'aliments a les necessitats del grup. Gràcies a elles es va allunyar la inseguretat i la incertesa, ja no es depenia de la sort o l'atzar de la caça, que de vegades aportava gran nombre de proteïnes en forma de carn animal, però que en moltes ocasions deixava el grup en situació de simple supervivència gràcies al recol·lectat, Els grups de caçadors - recol · lectors no podien sostenir-se en cas d'un ràpid augment demogràfic, cosa que sí va permetre l'agricultura.

Regions com el Creixent Fèrtil, on es trobaven relativament poques espècies de plantes i animals, van estimular el desenvolupament de l'agricultura, els seus habitants es van dedicar a conrear unes espècies determinades i això va conduir a la manipulació i control de les mateixes. 

L'existència de cereals de varietats domèstiques indica també una millora del clima pel que fa a fases anteriors fa entre 12.000 i 10.000 anys.

L'hàbitat domèstic es centra en construccions circulars semiexcavades construïdes de manera generalitzada en tàpia. Les construccions de tipus monumental, com torres o muralles, constitueixen els primers treballs col · lectius, i mostren l'existència d'una organització comunitària de les activitats del poblat.

Els primers vegetals cultivats sembla que són cereals (blat, ordi), encara que cal tenir en compte que les llegums no produeixen restes que es troben en les excavacions, pel que és possible que fossin conreades a la mateixa època.

METALLS I ALIATGES

D’entre els vuitanta metalls coneguts a la natura, a l’antiguitat tan sols  s’utilitzaren vuit. La major part dels que coneixem avui dia estaven fora de la capacitat tecnològica prèvia al s XIXI. La principla dificultat és que necessitaven altes temperatures per a fondre’ls o per separar-los d’altres elements acompanyants.

El Coure, l’Or, la Plata , el Plom i el Ferro s’utilitzaven com a metalls independents o bé foren la base de les principals aliatges; en canvi l’Estany, el Cinc i el Mercuri s’utilitzaren pràxticament només com a part de l’aleació amb els altres metalls i tan sols de manera minoritària s’han identificat objectes fabricats en Estany i Cinc. El mercuri és un cas singular ja que a temperatura ambient apareix en estat líquid.

Dels vuit metalls, només quatre apareixen en estat natiu (coure, or, plata i ferro), i tot i que podrien haver-se aprofitat en una fase premetal·lúrgica – excepte el coure que fou el primer dels metalls amb què es va treballar – no hi ha proves de la seva utilització abans del V mil·leni aC, quan es desenvolupa i expandeix la veritable activitat metal·lúrgica a Euroàsia.

Una de les explicacions estaria relacionada amb l’abundància de cadascun d’aquests metalls a les regions del planeta on es desenvolupà la seva tecnologia. El coure és més abundant que la plata o el ferro, però no pas que l’or.La seva relació amb altres primeres matèries del Neolític hi tindria molt a veure. La tecnologia lítica forma part del bagatge històric des de l’inici de la humanitat i al Neolític s’experimenta i descobreis una gran varietat de materials lítics als que es dona un ús material i funcional, alguns dels quals en estreta relació amb el coure: les turqueses i la malaquita. Al mateix lloc on es buscaven aquestes pedres o minerals era possible trobar el coure natiu, però no l’or. Aquest es localitza a les sorres sedimentàries dels rius, lloc on no era habitual buscar altres materials. L’obtenció delq ual es feia mitjançant la batuda o rentat de les arenes fluvials. En contraposició, el coure i altres minerals i pedres com ara el sílex s’obtenien frabcturant roques i amb tècniques mineres d’extracció. No hi trets en comú entre el coure i l’or que permetessin relacionar-los. En canvi el coure pot aparèixer junt mab altres minerals de ferro i plomdels quals sí tenim constància del seu ús abans del V mil·leni aC.

Tot i que el ferro és el segon metalls més abundant a la terra, després de l’alumni, la seva presència en estat natiu és molt reduïda: tan sols es coneix el ferro meteòric, procedent dels metòrits caiguts a la terra, de petit tamany majoritàriament. Això fa que hi hagi una distribució aleatòria del metall, sens epoder establir-se cap relació geogràfica amb els llocs on podien obtenir-se altres minerals de ferro utilitzats com a pigments. 

També el fet que no sigui fàcilment deformable, com el coure i l’or, a temperatures ambient amb un teball de forja i que calgui fer-ho en calent, necessitant unes eines adequades (tenalles) per a la subjecció de la peça i de les quals no en tenim cap mena de constància arqueològica en etapes neolítiques, limitaren la seva utilització premetal·lúrgica.

Utillatge agrícola Edat del Ferro

 L’agricultura de l’Edat del Ferro representa un progrés respecte dels períodes anteriors. Les tècniques agrícoles han avançat notablement i les eines del camp són de ferro. Del condicionament del terreny a l’emmagatzematge del cereal se succeeixen diverses tasques per a les quals es requeria una gran diversitat d’estris.

Es produeix un avenç molt important en les tècniques agrícoles gràcies a la presència i l’ús del ferro. Probablement no va ser un avenç revolucionari, si no progressiu. El ferro va esdevenir ben aviat un material destinats als objectes bèl·lics. S’introdueix en l’utillatge agrícola, ramader i artesanal cap a finals del s V i principis del s IV ane, en època ibèrica plena, i es fa omnipresent en la vida quotidiana en els segles II i II ane. Els primers estris agrícoles que apareixen a Catalunya en el segle VI són molt escassos, això no obstant la destral ja es coneixia així com el magall i la falç. Les formes i utilització dels primers estris agrícoles de l’Edat del Ferro van perdurar gairebé intactes fins a l’Edat Mitjana i fins la Revolució Industrial. Els instruments de ferro són d’un material més eficaç, dur i persistent, però les formes i les aplicacions van evolucionar poc.

Les pràctiques agrícoles actualitzades ja eren conegudes d’antic, però amb els estris de ferro el rendiment dels productes agrícoles és molt superior. L’arada amb rella de ferro tirada per animals i conduïda per una persona i l’ús de la falç de ferro per a la sega, juntament amb el molí rotatori, van intensificar la producció alimentària i conformen una maquinària bàsica que perdura fins la revolució industrial moderna. Els canvis significatius del treball agrícola nom s’observen fins al primer mil·lenni ane; en l’època ibèrica es coneixien una gran varietat d’estris i tècniques, darrere de les quals hi devia haver sectors productius molt especialitzats,