UN PASSEIG PER LA HISTÒRIA. Si et posessis entre dos miralls i volguessis comptar quantes vegades t'hi veus, no acabaries mai.

dijous, 26 de setembre del 2013

Guerra de les Gal·les: Any 57 aC. Campanya contra els Belgues

 
            De seguida que Cèsar arriba al seu territori, estableix una aliança amb una de les tribis, els rems, que l’ajuden al llarg de la campanya, juntament amb un grup d’edus. Els belgues s’apleguen per lluitar contra Cèsar i assalten Bíbrax, ciutat dels rems. Cèsar acudeix en ajut de la vila i derrota els belgues que decideixen canviar d’estratpegia: tornar cada poble al seu territori i acudir només quan un d’ells sigui atacat. Cèsar assetja Noviodúnum, la fortalesa dels suessions, i ataca Bratuspàncium, fortalesa dels bel·lòvacs; ambdues ciutats acaben rendint-se i els seus habitants són perdonats.

                La guerra més important és la que fa contra els nervis, el poble més ferotge de tots. La batalla és molt dura per als romans, i fins i tot Cèsar ha de lluitar en primera línia. Finalment, els nervis són derrotats. De sis-cents senadors nervis només en queden tres, i de gairebé seixanta mil homes que podien portar armes, cinc-cents; Cèsar perdona i protegeix els supervivents. La seva actitud és totalment diferent amb els aduàtucs, els quals, fent veure que es rendeixen, acaben per atacar els romans; Cèsar ven els cinquanta-tres mil supervivents coma esclaus. Acabada la campanya, estaciona les legions en els quarters d’hiverns i marxa a la Gàl·lia Cisalpina. El senat romà, en saber les seves gestes, decreta una festa de súplica durant quinze dies.

dimarts, 24 de setembre del 2013

Guerra de les Gal•lies. Any 58 aC: Campanya contra els Helvecis

Els helvètics, a la recerca de millors terres, decideixen passar per la provincia romana de la Gal•lia Narbonense, després de demanar permís als romans. Cèsar encara és a Itàlia, i no té prou efectius per enfrenta-s'hi, per la qual cosa durant quinze dies demora la resposta – que finalment serà negativa. Els helvecis decideixen aleshores passar a través del territori dels sèquans i dels edus. El general, a la vista de la seva proximitat al territori de la província romana i amb l'excusa que els edus li han demanat ajuda contra els helvecis, ataca aquests mentre creuen el riu Saona. Després que ha anorreat una quarta part de la nació, que encara no ha creuat el riu, els helvecis li envien una ambaixada manifestant-li la voluntat d'ocupar el territori que vulgui concedir-los, però no rebutjant la guerra si no accedeix a la seva petició. Cèsar i els edus continuen les hostilitats contra els helvecis i els derroten a prop de la ciutat d'Autum. Després de la seva rendició, els fa tornar al seu país per usar-los com a contenció dels germànics; tanmateix, abans acaba amb uns sis mil homes que havien mirat de fugir d'amagat; dels tres-cents seixanta vuit mil helvecis que havien sortit del país, només hi tornen cent deu mil.



A continuació, els edus i els sèquans li demanen protecció contra els germànics del rei Ariovist, al qual havien cridat els mateixos gals que mantenien lluites internes. Cèsar demana entrevistar-se amb ell ja que, durant el seu consolat, el rei havia estat nomenat amic de Roma, però Ariovist es nega a desplaçar-se i, quan finalment ho fa, rebutja renunciar a les seves conquestes. Cèsar ocupa la ciutat sèquana de Besançon i es prepara per a la guerra, quan els romans són víctimes del pànic envers els germànics. El discurs de Cèsar per animar-los acaba quan aquest declara la seva intenció d'atacar els germànics ni que sigui només amb la desena legió en la qual confia. Això infon valor a tothom. Després de diversos movimets tàctics per ambdós bàndols, a la batalla final, els romans guanyen clarament. Hi ha un gran carnatge, però Ariovist fuig creuant el Rin. Cèsar deixa instal•lades les legions en els quarters d'hivern i va a la Gàl•lia Cisalpina per dedicar-se a l'administració de les províncies.

dijous, 12 de setembre del 2013

La Urbanització


Si bé el llogaret no era res més que la yuxtaposició de cases d’igual importància que pertanyien a persones que participaven de la mateixa manera en la consecució de la reserva alimentària, això no eren trets d’urbanisme. No podem parlar d’urbanisme més que quan un doble fenòmen acumula els seus efectes: cal que s’afegeixi a una acció que estructuri l’aglomeració en un conjunt organitzat una real diferenciació de l’hàbitat, basada en una especialització més notable de certes unitats bàsiques. Passar de l’estat del llogaret a l’estat urbà no pot fer-se sense transformacions fonamentals – econòmiques, socials i polítiques – que afecten la comunitat. La urbanització és el fruit d’una transformació que va produint-se al llarg d’un periode i que cada lloc presentarà, simultàniament i durant un bon periode de temps, un nombre variable de caracters urbans i den llogaret, però mai d’un sol cop la totalitat d’ells.
Els inicis de la diferenciació de l’habitat podem situar-los segons el registre arqueològic sobre el Vè mil·leni. És quan se’ns revela que l’evolució ja s’ha emprés en el sentit d’una complexitat més gran, accentuant la jerarquia real entre els edificis. S’aprecien grans unitats d’habitació tripartita, es veuen formar-se eixos de circulació més ben traçats que en el passat. Això ens proporciona la idea que l’estat del llogaret ja s’ha sobrepassa i que l’evolució cap a la ciutat arriba a la seva fi. 
Els llogarets no estan destinats a desaparèixer: romandran sempre com una base essencial de la vida econòmica , el centre de la producció agrícola. Però d’ara en endavant dependran de la ciutat i no tenen cap mena d’autonomia ni poder propi; estan incorporats a un conjunt més complex dirigit per un centre urbà i perviuran amb una existència oculta, l’èxit de la qual suposarà la seva desaparició.
El conjunt de causes que engendren aquest fenòmen proporcionen una explicació: 
El procés de neolització no es realitza plenament  sino amb una expansió cap els territoris del seu voltant. Per a poder prosperar va caldre recòrrer al regatge, que va nèixer de processos d’investigació dedicats al control de l’aigua per assegurar l’èxit. Sobreviure en un país d’aquesta mena tan sols era possible si es recorria a l’aprovisionament exterior d’un cert nombre de primeres matèries: fusta, betum, alguna mena de pedres i, encavat, minerals. Va posar-se en marxa doncs un sistema d’intercanvis a requeriment dels habitants de les conques fluvials. No és tan sols el creixement de l’àmbit agrícola el que explica el naixement de les ciutats, sinó també i probablement sobre tot, la posta a punt de les relacions comercials, sense les que no és possible el sorgiment de quaksevol mena de país.
La roda i l’ase encara no havien aparegut i en absència de qualsevol mena de mitjà de transport, a banda dels portadors humans, tan sols els rius i canals podine proporcionar la infraestructura necessària. Així les primeres ciutats estan estretament lligades al riu o a un canal. Aquesta associació tenia com a finalitat, evidentment, assegurar un bon abastiment d’aigua per a la vida diària i permetre el regatge del camp conreuat, però també el permetre la vida de relació. Per tant, l’eix fluvial afavoreix l’impuls de la ciutat. No és tan sols l’administració dels grans dominis agrícoles el que va impulsar el llençament de les ciutats, sinó també el desenvolupament del comerç. El canal pot considerar-se com el motor essencial del desenvolupament urbà, tant per permetre l’auge d’una explotació agrícola com per l’organització del subministrament de productes de primera necessitat als centres de decisió.
L’origen de la transformació de les estructures de llogaret en organització urbana està en el desplaçament de l’activitat agrícola des del seu lloc d’origen (els turons) cap a un àmbit, les planures al·luvials i dels deltes, on per desenvolupar-se va caldre enfrontar-se a noves tècniques, el regatge i anar a la recerca llunyana de les primeres matèries que faltaven: fusta i minerals... I per raons d’eficàcia, l’administració d’aquests dominis i dels intercanvis, confosos amb la gestió de canals (creació i manteniment), ha suposat una concentració de mitjans en un únic centre amb vocació regional, des d’on era possible dirigir els territoris dels llogarets que asseguraven la producció bàsica i indispensable per a la supervivència de la nova comunitat ampliada  i pels intercanvis. 

dilluns, 2 de setembre del 2013

Primers llogarets

El llogaret s’imposa com a marc de la comunitat des dels inicis de la sedentarització; així doncs en un començament és tan sols l’expressió de l’espai de la família o del clan, que reprodueix probablement modalitats d’implantació de tendes o cabanes lleugeres. La seva evolució ve propiciada per l’adaptació de l’habitatge a les noves tècniques agrícoles. 

Van nèixer al Creixent Fèrtil, allà é son les excavacions han donat els registres més antics del procés de sedentarització. Es tracta de petites comunitats de caçadors-recol•lectors, atrets per un cereal silvestre que hi abundava, beneficita per la darrera gran etapa humida, i qu oferia l’immens avantatge de poder conservar-se un cert temps; ja que era difícil, per no dir imposible, traginar aquestes reserves en el transcurs dels seus desplçaments, la possibilitat d’emmagatzemar aquests cereals va ser, ben segur, el factor determinant per a la fixació humana. Numèricament escasses al començament, aquestes primeres comunitats no coneixen en aquest període un gran desenvolupament, i estan formades solament per algunes cases de les que hi ha dificultats en establir el seu nombre. 

Situaríem cronològicament aquests períodes entre els anys 10.000 i 7.600 ane a Palestina (Mallaha, Nahal Oren) i a la riba d el’Eufrates (Mureybet). No es tracta encara de comunitats agrícoles, sino tan sols de grups que viuen en comú de la cacera i de la recol•lecció de cereals, l’emmagatzematge dels quals no podia ser massa important i no disposa d’estructures arquitectòniques específiques.