Vestuari i alimentació a la vora del Nil.

Exposar-se al sol sense res que cobreixi el cos és perjudicial. La roba que s'ha trobat intacta de l'època faraònica venen a ser túniques que encara a vui dia s'utilitzen a les zones rurals d'Egipte; sabem que els egipcis utilitzaven també altres peces de més abric confeccionades amb llana d'ovella, però són poques les teles d'questa mena que s'han conservat encara que les fibres de llana apareixen per tot arreu a les zones d'habitació i ens confirmen que a la vall del Nil calia abrigar-se en ocasions. Sobretot perquè l'absència de combustible feia que la cal·lefacció i les fogueres fossin escasses a les llars més enllà de la cuina, que generalment estava situada fora de les cases.

L'alimentació és una altra de les coses que no apareixen reflectides tal i com era en realitat a la decoració de les tombes. Solem veure al difunt davant una taula d'ofrenes ben assortida, plena d'aliments variats (pa, vi, cervesa, carn de bou, dolços, vegetals, aus, hortalisses) destinats a alimentar el seu ka o essència vital al Més Enllà. Però aquesta mena d'alimentació era un privilegi d'uns pocs; l'egipci s'alimentava diàriament de cervesa (una mena de farinetes sense contingut alcohòlic), pa i verdures. La majoria dels egipcis, exceptuant la classe alta i els treballadors del faraó que realitzaven tasques pesades, que rebien un suplement de proteïnes, la immensa majoria es trobava sempre a la vora de la inanició. La gent consumia proteïnes animals en certa quantitat en ocasió de celebracions especials, com ara les festivitats d'una divinitat, quan les ofrenes eren repartides entre el poble. Els grans ramats d'ovelles i vaques que pasturaven a la vall del Nil estaven destinats a les classes altes i als temples, on s'oferia. Darrers descobriments apunten el porc com una font de proteïnes pròpia de la calsse popular. Aquest animal voi mai apareix representat a les tombes, com si hagués una mena de tabú social cap ell i hagués estat indigne com a aliment de la classe alta. Tot i això els arqueòlegs troben restes de porc en els llocs d'habitatge que s'excaven, el que indica que el seu consum com a font de proteïnes no era pas excepcional.

La vida a la vora del Nil

El Nil era venerat com un déu pels antics egipcis, que el van considerar font de vida i riquesa. Les seves crescudes anuals marcaren el ritme de les estacions i la vida de qui vivia a la seva vora.

Segons el mite, el Nil comença la seva crescuda alimentat per les llàgrimes que Isis vessa i aboca pel seu espós Osiris assassinat.

Està molt estesa la falsa idea que la vida a la riba del Nil en època faraònica era semblant a la del paradís, on els camperols feliços s’ocupaven cada dia de la seva tasca en uns camps irrigats per immenses obres hidràuliques, la producció dels quals permetia alimentar a tot el país i generava els recursos suficients perquè als faraons poguessin construir les seves altes piràmides i els temples grandiosos. Tot això per la màgica i regular crescuda del Nil en un clima calurós, però gairebé ideal, tal i com mostren les escenes que decoren les tombes de faraons i nobles que s’han conservat. Per desgràcia aquestes escenes són recreacions idíl•liques d’un món perfecte, sorgides del pensament dels antics egipcis i destinades a acompanyar el difunt al Més Enllà perquè la seva vida d’ultratomba fos el més perfecte possible. En realitat la vida a la vora del Nil no va ser de cap manera senzilla, si més no per qui no formava part de la classe alta.

La crescuda del Nil no era, ni de bon tros, la força benefactora i pacífica que podríem pensar. És innegable que el Nil i les seves aigües foren els responsables que la civilització faraònica existís i properés; però desgraciadament també és veritat que les seves crescudes eren bastant irregulars i, per tant, molt perilloses. El risc de la inundació noprocedia de la força de les aigües, sempre manses, sinó de l’alçada que tinguessin. El sistema de conreu utilitzava en el seu profit les característiques de la crescuda, que a l’anar disminuïnt anava deixant petits dics naturals de fang paral•lels al curs del riu, els quals eren reforçats, ampliats i complertats pels camperols amb uns altres perpendiculats a aquests. Així es creaven estanys de diferent tamany que s’omplien automàticament amb la crescuda i retenien l’aigua durant vàries setmanes, empapant el terrreny, desanilitzant-lo, netejant-lo i fertilitzant-lo amb el nou llim.

Però el sistema tenia els seus problemes. El principal era que si la inundació era molt escassa, molts camps es quedaven sense irrugar, i això suposava una menor producció d’aliments, la qual cosa es traduïa en fam; si era massa alta, els dics quedaven esborrats i els camps es negaven, la qual cosa acabava també en fam , i a això s’hi afegia la destrucció per l’aigua de moltes cases, construïdes d’adob.

I és que la climatologia egípcia no era tan ideal com mostren les tombes, on tothom està representat despullat o amb poc vestit, si són treballadors, o amb una faldilleta i una túnica lleugera i plisada si són nobles. A Egipte, a l’hivern durant el matí i a la nit pot arribar a fer molt fred.

Primeres societats de classe

Les relacions socials de dependència sorgeixen i són l’efecte de la consolidació d’una forma específica de desigualtat social: la de les classes socials i els mecanismes que permeten a una imposar les seves condicions a l’altra.

En les primeres societats de classe el desenvolupament desigual del nivell tècnic revela que la transferència de l’excedent s’estableix més per instàncies polítiques que per instàncies econòmiques i la via de la seva creació va ser articulada des de la disponibilitat de la força de treball humana.

En aquestes primeres societats de classe la consolidació dels mecanismes que permeteren la disponibilitat directa (treball) o diferida (productes) de la força de treball humà i que van conduir a l’especial desenvolupament de l’èxit tècnic dels sectors assenyalats , lluny de comportar un immediat progrés a la resta de sectors de la producció de bens materials, va generar un bloqueig, que serà especialment significatiu en els vinculats a la producció de bens alimentaris. Fins i tot sembla que la pervivència i el desenvolupament d’elles depengui de ser capaces de mantenir un baix nivell en la producció ded bens alimentaris i d’instruments de treball vinculats a ell.

Això s’explica per la necessitat de les primeres classes dominants de garantir unes relacions de producció on els productors directes continues sent propietaris objectius dels principals mitjans de producció (terra i/o ramats) i dels instruments de treball necessaris. Com no hi ha uns mecanismes estables per mantenir una extorsió constant i perllongada, això asseguraria la reproducció inerna de la pròpia força de treball i proveiria, des ded la precarietat, una dependència extraproductiva capaç de garantir una tributació (productes o treball) incipient amb un mínim conflicte social.

La formació de la societat classista inicial està doncs vinculada a la consolidació dels primers mecanismes de control i disposició de la força de treball humana i això en cap moment va estar determinat per l’atzar. Les societats preclassistes (que no igualitàries) van patir el bloqueig de la divisió tècnica del treball i el propi desenvolupament tècnic (especialment el vinculat a la provisió de béns alimentàris) amb la finalitat de garantir l’autonomia i la independència dels individuus i obstaculitzar la creació d’excedents alimentaris emmagatzemables. Això provocà una precarietat econòmica socialment necessària. Però també creà uns mecanismes que garantissin la solidaritat indispensable per compensar la precarietat (formes comunals de propietat, relacions consaguínies complexes ...). Així davant el bloqueig del desenvolupament tècnica es genera un alt desenvolupament dels mecanismes de mobilització de la força de treball humana. Això va fer necessari l’establiment de mecanismes que generessin autoritat i sobreproducció, i en el control corresponent van poder establir-se les bases de creació d’excedents (béns o treball) amb capacitat de sustentar, parcialmeent o totalment, la subsistència d’uns éssers gràcies al treball d’uns altres. Només quan aquests primers desenvolupin mecanismes suficients per imposar les seves condicions als segons i determinar la quantitat d’excedent que s’apropien, invertnit-la en bona part per augmentar la distància social entre ells per aconseguir méspoder, estarem davant les dissimetries socials d’una societat de classes.