FORMACIÓ DE LA PLEBE

La formació de la plebe va produir-se en el marc d'una recessió econòmica que va afectar no solament a Roma, sinó a tota la Itàlia tirrena. És difícil determinar la causa d'aquesta crisi, però tenim uns símptomes que són fàcilment identificables: s'aprecia un descens considerable de l'activitat en obres públiques, documentat en el nombre de construccions de temples (des de 484 fins 433 sense construir). Durant l'època republicana els temples es finançaven amb el botí que s'obtenia en la guerra i eren construïts com a efecte de les campanyes victorioses. Degut a la desastrosa sèrie de cops militars que sofriren en aquestes campanyes això incidí negativament en el progra,a de construccuions. També s'observa una decadència en la qualitat artística de la ceràmica de fabricació local i una reducció en el volum dels materials pertanyents al s. V descoberts a Roma i altres ciuatats del Laci. Aquests testimonis sustenten la imatge general d'època de crisis i ofereixen un context possible per al sorgiment de les lluites de la plebe.

Podem relacionar aquestes revoltes de la plebe amb l'endeutament, escassedat d'aliments i el desig de terres. Probablement la principal causa fou una crisi provocada per l'endeutament. L'esclavitud per deutes constituïa una forma molt habitual d'explotació. Aquesta mena de servidumbre (nexum) representava pel deutor certs avantatges si l'alternativa era la mort o la venda com esclau. En el món grecorromà la crisi per aprovisionament d'aliments resultava un mal endèmic, tot i que les fams, els períodes d'escassedat tan greus que produïen la mort a gran escala de la població, no eren habituals. La manera d'afrontar-les des del govern consistia en enviar ambaixades a Etrúria, Campania i Sicilia amb la finalitat de garantir subministraments extraordinaris.

Un altre motiu de descontentament era la qüestió del repartiment de les terres. Els sistemes de possessió de la terra a la Roma arcaica estaven basats en què els camperols posseien parcel·les molt petites (minifundis d'entre mitja, una i dues hectàrees). Aquesta mena d'hisendes tan petites només produeixen gairebé la meitat del mínim necessari per mantenir una família, utilitzant els mètodes de l'agricultura romana. Però les terres de propietat privada eren tan sols una part de l'extensió total del territori romà. La resta eren terres públiques (ager publicus).

Terres Públiques a la Roma arcaica

Els principals problemes de Roma al s. III aC eren les terres, els deutes i els drets polítics dels plebeus. Les terres i l'endeutament van ser en tot moment un dels motius de la lluita política del món grecoromà. Els esforços de la plebe responien essencialment a una lluita contra l'opressió soferta per una nombrosa classe de camperols pobres que es trobaven sotmesos als rics. El seu domini es basava en el control dels grans latifundis; d'altra banda la reduïda dimensió de les parcel·les de la majoria dels camperols hauria estat la causa de l'endeutament dels pobres i de l'estat de servitud al que es van vuere reduïts.
La peculiar forma de possessió de la terra propia de l'ager publicus provocava el descontentament dels plebeus i venia determinat pel fet que les terres públiques, de les que depenien per sobreviure, eren controlades i ocupades amb caràcter permanent per les famílies més riques i llurs clients. La plebe exigia que les terres acabades de conquerir fossin repartides en parcel·les que poguessin convertir-se en propietat privada dels seus beneficiaris (assignatio viritana) i que deixessin de pertànyer a l'estat i per tant deixessin de ser objecte d'usurpació dels rics. També es reclamava que fos limitada legalment l'extensió de l'ager publicus que cada pater familias podia ocupar i el nombre d'animals que hi podien pasturar (lleis Licinio Sexties 367 aC). L'objecte d'aquesta legislació era que els plebeus pobres tinguessin alguna mena d'ager publicus. Tot i que no hi ha testimonis que abans d'aquesta data hi hagués legalment una negació d'ocupar l'ager publicus a la plebe, és bastant probable que fos això el que passés a la pràctica.