Bronze Tecnologia

El coure i el bronze per ells mateixos no van ampliar el control humà damunt la natura. Si més no en res que s'assemblés al que podria deduir-se de les possibilitats revolucionàries que els nous materials tenien. Grans obres de l'Edat del Bronze, com ara la irrigació i el drenatge de les valls dels rius al·luvials, d'una banda, i la construcció de les piràmides d'Egipte i dels temples de Mesopotàmia, de l'altra, foren executades amb utillatge neolític. La revolució econòmica que aquestes obres simbolitzen fou accelerada per la necessitat imperiosa d'importar metall per a armament, ja que la societat calia que fos preservada. No hi ha cap mena de dubte que la seva forma va veure's condicionada i els seus resultats consolidats pel poder que va conferir-se als temples, reis, cabdills gràcies al monopoli d'aquest armament tan costós. Però aquesta situació també va fer impossible la utilització del nou material per a desenvolupaments de caràcter més general.

D'altra banda les eines metàl·liques més delicades augmentaren el domini del fuster sobre la fusta. El fuster de l'Edat del Bronze podia realitzar unions en espiga i mortalla, i per tant construir habitatges millors. És discutible que l'arada, nomalment construïda pel cap baix amb dues peces de fusta fermament ajuntades, poguera haver-se produït mai sense eines de metall (la seva distribució coincideix amb la de productes de la metal·lúrgia de l'Edat del Bronze). La invenció, no menys determinant, de la roda, es relaciona amb l'utillatge del bronze.

Aplicada sobre vehicles, revolucionà el transport, i en aquesta mesura contribuí a l'ascens de la civilització urbana. Juntament amb l'arada, el carro és la primera indicació inequívoca de la utilització humana de la potència locomotora no humana. Una segona aplicació de la roda, el torn, feia que un artesà especialitzat pogués produir en pocs minuts una gerra d'argila, que hagués costat dies a una dona que ho feia a mà. Aquesta utilització va fer aparèixer la primera indústria especialitzada i mecanitzada, la primera en la història de la humanitat

Edat del Bronze i excedent

El nou equipament de l'Edat del Bronze exerceix, al començament, molt poca influència sobre l'augment de la producció primària; en general, es reservaven les comoditats de la civilització per a ciutadans i cabdills de guerra. L'excedent produït pel camperolat era absorvit i canalitzat per divinitats i sacerdots, reis o aristocràcies militars. Però a l'Orient part d'ell es va aplicar aobres públiques reproductives, com per exemple canals, que van ampliar la superfície conreable i augmentaren el rendiment. La nova economia urbana va estimular l'agricultura especialitzada per al mercat, en oposició a l'agricultura amb la finalitat de subsistència; cal dir que un camperol individual o un llogarret de camperols, en comptes d'intentar la producció de la totalitat de l'aliment necessari per a la comunitat, podia concentrar-se sobre el conreu més ben adaptat als sòls locals, per exemple l'olivera, i obtenir el cereal i les lleguminoses fent el canvi amb les olives que sobreven mitjançant el mercat. On existia diversificació de sòls, l'adopció d'aquest sistema incrementava la producció. El comerç i l'expansió política permeteren l'aclimatació de noves plantes o nous animals en aquelles zones que no els posseïen abans.

És improbable que la nova economia del bronze augmentés sensiblement el proveïment total d'aliments. No sumistrava al camperol eines de metall més eficients. El camperolat d'Egipte i Palestina, així com el 'Europa, encara llauraven la terra amb les mateixes arades neolítiques i amb aixades de fusta, així com segaven el cereal amb la falç de sílex. Tan sols encavat del 1.500 aC comencen a aparèixer falçs de bronze, en reproduccions egícies o entre relíquies europees. I les destrals de bronze eren massa costoses com perquè es fessin servir de manera intensiva en la neteja de boscos.

El ferro, de manera contrària, va plantejar una situació molt diferent. Sobre l'any 1.000 aC, els camperols de Gerar, a Palestina, feien servir fulles d'aixada de ferro. Equipats amb destrals de ferro, els camperols europeus, després de l'any 700 aC, pogueren atacar seriosament els boscos de la zona temperada. La millora en els mètodes de cominicació va estimular l'agricultura especialitzada i la difusió de noves collites i nous animals. Amb eines de ferro era més fàcil excavar canals i sèquies de drenatge, així va ser possible obrir al conreu zones considerables. Després de l'any 200 aC, el treball del camperol va veure's alibviat amb la invenció de màquines irrigadores, impulsodes per bous, que extreien aigua dels rius i canals.

Lupercàlia i Palilia

Algunes festivitats religioses romanes - Lupercals o els Parilia - confirmen el marcat caràcter agropecuari de la Roma primitiva.
Les Lupercals, d'origen molt antic, se celebraven el dia 15 de febrer (el mes dedicat a les purificacions) en honor de Lupercus, una divinitat que protegia el bestiar de l'atac dels llops (lupus en llatí) i que, posteriorment, s'identificà amb el déu silvestre Faune. La cerimònia se celebrava entorn del Palatí. Així, a la cova del Lupercal tenia lloc el sacrifici inicial consistent en la immolació d'un animal. Tot seguit, els lperci, uns joves vestits amb tapalls de pell de cabra, amb la cara pintada amb la sang d el'animal sacrificat i cofats amb una corona d'herbes, feien una cursa propiciatòria de la fecunditat al voltant del Palatí. Mentre corrien, els luperci colpejaven amb els februa, unes tires de pell de cabra, les mans i les esquenes de totes les dones que trobaven pel camí, per tal d'afavorir la fertilitat.
Els Palilia eren les festes en honor d'una divinitat, de sexe ambigu, anomenada Pales, protectora dels pastors i dels ramats. Els Palilia eren un dels rituals més arcaics, com demostra la presència d'elements que remuntena pràctiques pròpies d'una societat pastoral molt primitiva. La cerimonia s'encetava amb la purificació de la closa del bestiar. Els pastors ruixaven el terra amb aigua purificadora i l'escombraven amb branques de llorer. Tot seguit, com a mesura de protecció, guarnien les tanques i les portes amb garlandes i brancatge i s'efectuava aleshores la fumigació de l'àrea amb sofre i suffimen(1). S'encenia una foguera amb branques d'olivera, pi i llorer. La imatge de Pales aleshores era ruixada amb llet i rebia com a ofrena una cistella de pastissets fets de mill. Llavors tenia lloc la pregària. Els pastors, mirant cap a llevant, recitaven quatre vegades una oració per a demanar la protecció de la divinitat o el seu perdó en el cas d'haver-la ofès. Després de rentar-se les mans, els ramaders bevien una barreja feta dellet i most. Aleshores encenien tres fogueres disposades una rere l'altra i saltaven pel damunt. Una de les mostres del primitivisme d'aquesta cerimònia rau en el fet que els pastors encenien el foc picant dues pedres foqueres.

(1) Es coneix amb el nom de suffimen un producte de caràcter sagrat que elaboraven les vestals barrejant les cendres provinents dels fetus de les vaques sacrificades durant els Fordicidia, la sang i les cendres de la cua d'un cavall immolat durant el mes d'octubre (l'anomenat October equus) i les cendres de les beines de les faves.

Bronze Final

El bronze final va fer entrar les societats en un període de grans novetats i de canvis profunds. Es va tractar d'un trasbalsament tan decisiu com el que havia comportat l'agricultura o la ramaderia mil·lenis abans. Va canviar gairebé tot: des del sistema d'enterrar els morts a la casa, a la manera de fer la guerra o la visió del món. Aquestes alteracions tan importants van anar acompanyades de canvis en els elements més humils, com la ceràmica. Podem adonar-nos que una societat ha entrat en aquesta època per la presència d'una mena de ceràmica domèstica que, malgrat ser feta a mà, sembla que s'ha fet amb el torn; és brillant, d'aspecte metàl·lic, amb solcs decoratius molt ben fets a la superfície i que anomenem “acanalada”.
Aquests canvis i trasbalsaments tan importants que es produïren a partir del 1200 aC cal associar-los a un fenòmen migratori de desplaçament d'importants grups tribals. Això no seria, necessàriament, sinònim d'invasions. Europa presenta un seguit de planes interrunpudes sols per les valls dels gran rius i que enllacen les estepes russes amb l'Auitània; al sud només les muntanyes balcàniques, els Alps i els Pirineus suposen obstacles geogràfics importants. Aquests grups que es desplaçaven no tenien una cultura absolutament uniforme i comuna, encara que compartien alguns trets culturals, com és lògic, i sembla que tenien la mateixa base lingüística.
Les societats camperoles anaven transformant en gran part els sistemes agraris de manera imperceptible, i adaptaven la seva estructura econòmica a un tipus de societat on els “grans homes”, aquells que disposaven de reconeixement social dins del grup i, per tant, de certa autoritat, anaven entrant en contacte amb els “viatgers” portadors de metalls, de perles de collarets i d'elements exòtics i de prestigi. És evident que en el si d'aquesta societat camperola, els intercanvis s'havien de fer mitjançant aquells individuus privilegiats que tenien l'autoritat d'introduir les novetats; aquesta és una constant de totes les societats àgrafes on els canvis han de ser introduïts pels que són acceptats com a líders del grup camperol.