LA ILÍADA. Cant XXII

Els troians fugen i els aqueus s’acosten a la muralla. Hèctor es queda davant d’Ílion, sense entrar a la ciutat. Aquil·les, que es pensava que perseguia Agènor, s’adona que el déu Apol·lo l’ha encegat perquè els troians puguin refugiar-se a Troia, i se’n va de dret a la ciutat. Príam és el primer que el veu, de dalt de la muralla, i també veu el seu fill Hèctor aturat davnt de les portes, que li vol planta cara. Demana al fill que no s’hi enfronti; després la mare, Hècabe, li demana el mateix, però Hèctor no es deixa convèncer.

     Amb tot, l’heroi troià dubta. Li passa pel cap la idea d’acostar-se desarmat a Aquil·les i oferir-li Helena i totes les riqueses de Troia per posar fi a la guerra. Però no: preval la decisió de plantar-li cara. Quan Aquil·les se li acosta, Hèctor queda aterrit i arrenca a fugir. Fan tres tombs al voltant de Troia, Hèctor fugint, Aquil·les empaitant-lo. Zeus treu les balances de la mort, i el destí d’Hèctor pesa més. Atena sota l’aparença de Deífob, germà d’Hèctor, se li posa al davant i l’exhorta a aturar-se i resistir.

    Hèctor promet  Aquil·les que, si el venç, respectarà elseu cadàver i el tornarà al aqueus, i li demana que prometi el mateix. Aquil·les s’hi nega: no hi pot haver tractes entre enemics com ells. el grec li tira la llança, que Hèctor esquiva; Atena l’agafa i la torna a Aquil·les sense que el troià se n’adoni. I llavors Hèctor li tira ell la llança que atura l’escut. Quan en demana una altra a Deífob, veu que ja no el té a la vora i comprèn que els déus li volen la mort.

   Aquil·les li travessa el coll amb la llança i li diu que els gossos i els ocells devoraran el seu cadàver mentre que Pàtrocle tindrà un funeral amb tots els honors. Agonitzant, Hèctor li suplica que torni el seu cos als troians. Aquil·les s’hi nega; el troià li recorda que ell també caurà aviat, a mans de Paris i Apol·lo, i mor.

    Aquil·les el despullà de les armes. Tots els aqueus s’apleguen per foradar el cadàver d’Hèctor. Aquil·les el lliga al carro i l’arrossega per la pols. Els troians sangloten, la mare s’arrenca els cabells, el pare gemega i es rebolca pels fems. La dona d’Hèctor, Andròmaca, puja a la muralla i veu el marit arrossegat per terra; lamenta la sort del seu fill comú, Astíanax, un nom que vol dir “sobirà de la ciutat”: ara no podrà comptar amb el baluard que era son pare.

 

 (Versió de Pau Sabaté)

NEOLÍTC a Egipte

 

El gran desert del Sahara no sempre ho fou. Els grans canvis climàtics soferts a la Terra durant els darrers mil·lenis han anat modificant el seu ecosistema: originàriament es tractava d’una sabana extensa i mica a mica va anar experimentant un procés de desertització. Fa uns 60.000 anys, el riu Nil va començar les inundacions anuals dels terrenys de la seva conca, deixant rere seu un fèrtil sòl al·luvial. Les àrees properes a la plana d'inundació van permetre garantir els recursos alimentaris i l'aigua. Amb el temps, els canvis climàtics van permetre consolidar l'assentament humà a la vall de Nil. No és fins fa uns dotze mil anys que podem començar a situar-nos-hi.

Aleshores les temperatures eren menys elevades que actualment i les pluges solien ser mñes abundants. El Sàhara continuava sent una gran sabana dominada per les gramínies, amb moltes zones pantanoses i llacs, i una variada fauna. Els grups mesolítics africans la recorrien caçant i replegant massivament els vegetals comestibles, grups de caçadors-recol·lectors que seguien els grans ramats d’herbíbors en els seus desplaçaments, i alguns d’ells s’establien de manera estacional en zones concretes on les pluges creaven llacs de vida efímera, de mesos de durada.  L’inici d’un perírode d’altes temperatures i escasses precipitacions va fer desaparèixer els seu modus de viure. La sabana va donar pas al desert, cap al 6.300 ane, i es van anar assecant aquestes zones, i els grups humans que havien aprés a viure-hi van anar desplaçant-se cap a la principal font d’aigua de la regió. Incipients grups ramaders foren expulsats cap a la perifèria del Sàhara. Però caldrà esperar encara centenars d’anys per veure aparèixer les primeres cultures neolítiques al Nil.

Segons les proves arqueològiques, es pot afirmar l'existència d'una economia fonamentada en la domesticació de grans bòvids, combinada amb l'agricultura del blat i l'ordi, així com la caça i recol·lecció com a complement. Aquests grups s'expandiren 

Va ser al nord del país, al conegut Baix Egipte. Tres assentaments ens han descrit la situació: ocupacions estacionals de zones d’habitació i cultiu del blat i ordi, que ajudaven a complementar els recursos provinents de la ramaderia, de caràcter transhumant, i de l’explotació de l’hàbitat fluvial. No presten excessiva atenció als seus morts ni a les tombes, no existeix l’aixovar funerari, i són de dimensions reduïdes. Provablement es tractin de zones de reunió dels grups neolítics transhumants que es desplaçaven per tota la zona.

A la zona mitjana, els jaciments són més rics i l’atenció als morts, així com la riquesa dels aixovars, fan suposar una societat on sembla existir certa estratificació social.

El procés de sedentarització va ser més evident al sud, on van sorfir centres de població de relativa importància. La presència d’un nombre elevat de població en un espai delimitat va tornar més complexa la societat, que buscarà una estructura que li permeti funcionar

Parra, José Miguel “Los primeros faraones”

National Geographic. Historia. Barcelona 2021