La característica
del desert és que no reté l’aigua.Sense l’aigua una persona no pot sobreviure
ni un dia a temperatures molt elevades. Alguns arbustos i alguns animals, però,
han trobat la manera de sobreviure-hi
Per a quasi tots
els pobles, el desert és un lloc hostil, calorós. Ressec, amenaçador, mortal.
Un territori que es travessa si no hi ha més remei, però per on cal passar de llarg i de pressa. El desert és buit – i ja
va escriure Aristòtil que el buit causa l'horror.
Però
no pas per a tothom: per als hebreus, afeccionats a les paradoxes, el buit i el
ple són inseparables. El buit del desert és sinònim de plenitud. El desert és
un símbol: el símbol clar, pristi, inesgotable, del déu únic i sense cara – de
Jahvè!
Moisès
guià els jueus quaranta anys pel desert, abans d'arribar a la Terra Promesa. I
fou allà, al desert, on Jahvè s'aparegué a Moisès , i li lliurà les taules de
la Llei i donà instruccions per construir l'Arca de l'Aliança que faria
invencibles els hebreus a totes les batalles. Aquesta idea del déu únic està
vinculada a l'experiència del desert. Per als altres pobles, les fonts, els
boscos, les muntanyes, els animals, els llamps i la pluja tenen els seus déus.
Per als hebreus, que porten el desert gravat al cap, no hi ha ni fonts, ni
boscos, ni muntanyes, ni animals, ni llamps, ni pluja: només la immensitat
pura, simple i mineral dels desert, la sorra eterna i les roques nues, els cels
llisos i la terra buida, el sol i la lluna que es belluguen amb geometria
perfecta. I tota aquesta simplicitat harmònica no requereix personificacions de
múltiples déus, sinó d'un de sol: Jahvè.
Les
exigències ideològiques de les cultures de l’Orient Pròxim antic, a l’àrea
siriopalestina, basaven la idea monàrquica en la relació preferent del sobirà
amb la divinitat de la seva dinastia. Aquesta divinitat no tenia perquè ser la
més important del panteó, però era qui propiciava l’ascens al tro del fundadors
de la dinastia; era ell qui, en certa manera, garantitzava la casa reial que
regnava. Els jueus compartiena questa idea: Jahvè va donar el tro a David,
prenent-li a Saül, i li assegurà una llarga descendència dinàstica. Jahvè era
el déu dinàstic. Un monoteisme plenament desenvolupat i vigent durant el
període postexili en què s’elaborà la ideologia davínica.
En
l’àmbit del politeísme, un usurpador que iniciava una dinastia no tenia
dificultat per trobar un déu dinàstic diferent de l’anterior dinastia. Però els
jueus no poiden fer-ho, perquè reconeixien un sol Déu i només tenien la
possibilitat d’escollir a Jahvè. Així la qüestió successòria dels regnes
hebreus es planteja d’una manera diferent: el pacte amb Jahvè no té perquè ser
etern i pot ser revisat. Jahvè no podia incomplir una promesa, d’aquí la
necessitat d’una dinastia única.
L’activitat
del rei era essencialment la d’un
sacerdot ja que oficiava els sacrificis i les cerimònies més importants. Era
qui mantenia la relació essencial entre la divinitat i el poble.
