UN PASSEIG PER LA HISTÒRIA. Si et posessis entre dos miralls i volguessis comptar quantes vegades t'hi veus, no acabaries mai.

dimecres, 18 de febrer del 2015

Australopithecus (La Srta. Lucy)



El 24 de novembre de 1974, Donald Johanson i el seu equip van trobar en el riu Awash, a la regió d'Afar (a Etiòpia), un esquelet d'homínid. Es va poder recuperar el 40 % dels seus ossos, que tenien una antiguitat d'uns 3 milions d'anys. A aquest esquelet, que correspon a un australopitec femella, d'uns 20 anys d’edat, li van posar el nom de Lucy per la cançó dels Beatles Lucy in the sky with Diamonds, que sonava a la ràdio del campament.


Aquests homínids eren de complexió dèbil i de petita estatura (menys de 1,5 metres) amb mans llargues i fines, amb els polzes que es poden oposar a l'índex, fet que li permet la "prensió de precisió" (pot enfilar una agulla, cosa que no pot fer un ximpanzé). La volta craniana estava deprimida en excés; la seva cara s'avançava a manera de musell, amb una mandíbula robusta i un mentó fugisser, que en conjunt els feia més semblants als simis que no pas a l'home. La seva capacitat craniana era inferior als 600 cc. (en els goril·les oscil·la entre 340 i 750 cc i en els ximpanzés entre 300 i 500 cc), encara que en relació a la seva estatura els Australopitecs presentaven una capacitat craniana superior a la dels ximpanzés. 


Un punt important per distingir-los dels simis és que caminaven alçats, encara que no tant com els homes més evolucionats, però havien prescindit totalment de les seves extremitats anteriors per desplaçar-se, tal i com es dedueix dels ossos de les extremitats, de la posició avançada de l'orifici occipital a la cara inferior del crani i de la forma de la pelvis.


L'australopitec era omnívor i vivia a planes i pujols amb roques abundoses, i a la vora de l'aigua. Lucy pujava pels arbres amb habilitat però ja no era estrictament una mona.  A l'igual que nosaltres els humans, és un mamífer que pertany a l'ordre dels primats i a la família dels homínids. Moltes han estat les restes trobades d'australopitecs, de les quals cal destacar les petjades petrificades, d'uns 4 milions d'anys d'antiguitat, de tres individus bípedes els peus dels quals tenen dits d'aspecte humà. Van ser descobertes l'any 1978 a Laetoli (Tanzània) per Mary Leakey. 

De totes les troballes fetes fins a l’actualitat, s'ha arribat a la conclusions següents:

hi ha tres espècies d'australopitecs: La més antiga, l'Australopithecus afarensis, es desenvolupà fa uns 6 milions d'anys i ja era bípede fa uns 4 milions d'anys, de l'afarensis van sortir les altres dues espècies d'australopitecs, l'africanus i el robustus, així com el primer representant del gènere Homo, l'anomenat Homo habilis.

dijous, 5 de febrer del 2015

Creences i rituals al Neolític

Era molt important que determinats elements de la natura, que estaven relacionats sobretot amb el cilce de les plantes (el sol, la pluja, la terra), els fossin favorables. Si hi havia sequera o inundacions, hi havia el perill de morir de fam, ja que es malmetia l'aliment de tot l'any. Per tant començaren a adorar el Sol i la Terra i a practicar rituals que, segons ells, afavorien la pluja i la fertilitat de la terra.
Celebraven amb grans festes l'arribada de la primavera i de la collita. Feien danses i cerimònies que representaven la unió del rei del gra i la reina de la terra, i creien que així obtenien una collita abundant. En una etapa posterior, oferien sacrificis: mataven animals i, de vegades, persones, per a llirar-les als esperits que actuaven damunt dels elements de la natura, per tal d'aconseguir que els fossin favorables.
A poc a poc, els esperits, i sobretot els representats pels tòtems dels clans, començaren a ser considerats coma déus. Una divinitat adorada per molts pobles fou la Deesa Mare.
Creien, amés a més, en la vida d'ultratomba, és a dir, que els membres d'una comunitat continuaven habitant en ella, encara que amb una altra forma. Això explica la importància que donaven a aquestes sepultures. Aquestes, de vegades, eren simples gerres on posaven el cos o els ossos del difunt; però moltes altres vegades es tractava de veritables construccions on es dipositaven tots els cadàvers d'una mateixa comunitat (enterrament col·lectiu). A aquest darrer tipus pertanyen els megàlits.