Generalització de la planta rectangular

El pas de la planta circular a la rectangular suposa una autèntica revolució mental que correspon a una nova visió del món. La planta circular limita un espai acabat, que molt dificilment és susceptible d'ampliar-se. Aquest tipus de planta porta a un carreró sense sortida: si es volen engrandir els espais no es pot fer res més que construir al costat noves edificacions del mateix tipus. La planta rectangular permet adjuntar pràcticament sense límits l'espai domèstic sense que la comunicació interna entre dos murs units un a l'altre en tota la seva longitud faci perillar la solidesa del conjunt. L'espai rectangular és en teoria extensible fins l'infinit. En aquest cas cada mòdul o espai és a l'hora independent i part integrant d'un conjunt més gran.

Aquesta nova concepció correspon també a una nova manera de construir, que passa per l'abandonament de les unitats semiexcavades, que contribuïen a materialitzar els límts d'un espai finit. Es parets de les fosses constituïen de fet una separació i un aïllament més que no pas un suport per ala coberta. A les construccions rectangulars, els murs són veritables suports i s'eleven des del sòl, i això va suposar un important problema tècnic a resoldre: la unió de dos murs perpendiculars. La solució va consistir en la utilització d'elements fabricats (els maons) o escairats (pedres), disposats de tal manera que a l'evitar les superposicions en les unions actuaven els uns amb els latres a manera de roforços que contribuïen a l'estabilitat de l'element sustentador (mur) i a la solidesa dels seus respectius punts d'unió (l'angle de dos murs).

De manera senzilla podríem dir que es tracta de la invenció de l'alabanyileria. Els elements emprats en aquesta nova tècnica de construcció són de dues menes: la pedra, en forma de blocs seleccionats i tallats, i la terra en forma d'adobs moldejats o modelats.

En el cas de les cases circulars, les cobertes reposen, molt sovint, sobre pilars o pals, procediment que deixa de ser imprescindible en els recintes rectangulars, excepte quan és necessari cobrir espais la logitud dels quals supera els 3'5 – 4 m. La tàpia, que en cas de cases de planta circular servia sobretot per a reomplir l'esquelet de fusta, va utilitzar-se també per les cases rectangulars, tot i que en aquestes va ser l'adob el material més utilitzat.

Organització col·lectiva de l'espai habitat.

La superfície ocupada no suposa un augment significatiu. Es situa a l'entorn a una hectàrea, i un màxim de 2 a 3 hectàrees. Però sí qie hi ha una generalització col·lectiva de l'espai. Des del santuari a l'espai obert de vocació eminentment pública, vinculats a una funció comú dels edificis. La posició d'aquest espai pot ser central o perifèrica , amb un tractament del sòl específic: terra batuda, paviments de còdols. La disposició de les cases també reflecteix una organització col·lectiva. L'espai buit residual que es deixa entre les cases actua com la perllongació de cadascun dels espais domèstics individuals: llars, zones de talla, instal·lacions d'elements de molta, ...) I el sòl pot haver rebut també un tractament anàleg al dels espais buits.

Miners de l'or a Egipte

L'explotació de les mines estava cuidadosament organitzada. Primer que tot un equip de prospectors especialitzats (sementiu), capitanejats per un director i acompanyats d'un escriba , recorria el desert a la recerca de llocs on extraure or. Un cop localitzats informava al seu superior a Núbia, el qual havia d'assegurar-se que el lloc era accessible, la qualitat de l'or era acceptable, i hi havia suficient aigua per abastir a animals, homes i a les tasques del rentat de l'or. Si tot era favorable, s'emetia un informe que s'enviava a la cort per tal que ho aprovés i es comencessin els preparatius per l'expedició.

A la cort es reunien els obrers especialitzats, que portarien amb ells les seves eines, i altres càrrecs de responsabilitat, com els “encarregats de l'or” i els “escribes comptadors d'or” que calia que pesessin i enregistressin el metall trobat, i els “encarregats dels treballadors de l'or”, els funcionaris que havien de supervisar els miners. Els carros que tiraven les ases recorrien la ruta dels desert a través dels oasis en comptes de fer-ho pel Nil. Mentre a Núbia es reclutaven els treballadors que farien la feina més dura.

Ja a la mina, els homes s'allotjaven prop del lloc de treball, en cabanes de pedra, anomenades “les cases dels miners” o “cases de la ciutat dels treballadors d'or”. Alguns també podien instal·lar-se en uns coberts temporals, on guardaven les seves eines i que els serviria d'allotjament mentre no s'esgotesin els filons. També es disposava un guàrdia que controlava i vigilava el lloc i als propis treballadors davant l'amenaça dels lladres . Una de les unitats la formaven els “caps dels arquers de l'or”, homes reclutats a Núbia i molt considerats per les seves habilitats militars. La pena més lleu pels robatoris a les mines era de cent assots o retornar vuit vegades la quantitat robada.

Indubtablement el treball a les mines era extraordinàriament dur. Primer calia perforar la roca per obrir els túnels i pous, alguns de fins a cent metres de profunditat; encavat era necessari estabilitzar aquestes cavitats perquè no es desplomessin damunt dels obrers. Els miners es veien obligats a treballar a la gatzoneta o be suspesos en cordes durant moltes hores, tan sols amb el llum d'una làmpada d'oli. Així iniciaven l'extracció del quars aurífer, fent servir eines de fusta, dolerita i coure. Si la beta de quars aurífer es detectava a molta profunditat (a partir de trenta metres), es feia notar la manca d'oxígen, pel que era necessari practicar conductes de ventilació. A l'interior de la mina, els picapedrers disposaven d'aigua potable que guardaven en bots. Amb aquestes difícils condicions de treball, no és d'estranyar que la força de treball la formessin beduins acostumats al clima, presoners i criminals, i que tots ells estiguessin fèrriament vigilats per personal egipci.

La roca que s'extreia de les mines es matxacava en morters de pedra, una primera trituració de la que, sembla ser, se n'encarregaven homes adults. Encavat els fragments es molien colpejant-los amb boles de pedra dura al damunt de lloses planes, fins a polveritzar-les complertament. D'aquesta feina solien encarregar-se'n dones i probablement nens. Tot seguit el material es rentava al damunt d'una llosa inclinada amb una petita canal al centre. Les partícul·les d'or s'enfosaven a l'aigua i s'adherien a la llosa, mentre que la pols de quars era arrossegada per l'aigua per l'endidura. El rentat es feia al peu de l'explotació, però si no hi havia suficient aigua (en feia falta molta) el mineral es traslladava a algun punt proper a la riba del Nil.

Si l'or extret tenia moltes impureses era necessari refinar-lo. Per aquesta feina calia escalfar-lo i moldre'l en morters i després sotmetre'l a un altre rentat. Els egipcis rarament obtingueren or de 24 quilats. Gairebé sempre estava barrejat amb plata i coure en distintes proporcions; el que consideraven or pur tenia en realitat un setanta-cinc per cent d'or i un vint-i-cinc per cent d'altres metalls.

El metall es gurdava en bosses de cuiro roig i es portava al “comptador d'or” perquè el pesés en una balança, el contrapès de les quals eren unes peces amb el símbol de l'or. Tot aquest procès es duia a terme davant dels “escribes comptadors d'or”, responsables d'enregistrar el metall extret i que especificaven el tipus d'or que es guardava a les bosses: en brut, refinat, en pepites, en pols... Quan la quantitat era elevada, es portava a través del wadi fins la riba del Nil, on es pujava als vaixells per dur-lo a la cort.

Un cop l'or arribat a Egipte, tan sols quedava fondre'l als forns, a una temperatura no inferior a 1.064 ºC, i bolcar-lo damunt dels motllos per així obtenir els lingots. Tot seguit el material es refinava i es dividia en porcions més petites o en fines làmines que podien ser treballades al foc.

El sacerdoci de les dones a l'Antic Egipte i el poder del sacerdots

Les dones no estaven excloses de la vida religiosa. En els temples dedicats a deeses, les sacerdotesses (normalment filles d'eclesiàstics o dames de classe alta) també podien oficiar ritus i ofrenes. Com en el cas masculí, la primera sacerdotessa era l'esposa del faraó, després hi havia la supervisora de l'harem, la mare del faraó, la nodrissa del faraó, les sacerdotesses pures i finalment les cantants i ballarines.

Gradualment, el poder de la casta sacerdotal va anar augmenatant durant l'Imperi Mitjà (2040-1786 ane), moment en què es va produir un traspàs de poder del clergat d'Heliòpolis a la ciutat de Tebes (Luxor), i així es va establir el culte a Amon. Va ser aleshores quan el càrrec principal del sacerdoci femní esdevingué el de la divina adoradora d'Amon, que solia ser la filla del sume sacerdot  i que posteriorment passaria a ser el càrrec de la filla del faraó. El faraó Akhenaton va intentar posar fi al culte a Amon i va suprimir els privilegis del clergue dedicat a servirlo, però quan va morir els sacerdots d'Amon no solament van recuperar els seus antics privilegis i poder sinó que els van incrementar exponencialment.

Bona part dels tresors egipcis van començar a ser gestionats per la casta sacerdotal d'Amon: posseïen tres quartes parts del total de terres d'Egipte, el 90 % dels seus vaixells i el 80 % dels seus tallers.

Així mentre un temple local de poca importància com el dedicat al déu Anubis al Faium disposava de sis sacerdots permanents, al temple d'Amon a Karnak n'hi treballaven uns 80.000, més tot el seguici de treballadors que els seguien entre criats, escribes, secretaris i majordoms.

En els segles següents el seu poder només va anar en augment i, malgrat la subordinació al faraó, a vegades van arribar a desafiar l'autoritat