Com s'esdevenia sacerdot a Egipte

No està clar quina mena d'estudis calia seguir per convertir-se en sacerdot. De fet, sembla que no tots sabien llegir i escriure, però també n'hi havia quee s formaven en teologia a les Cases de la Vida, que tan poden ser escoles com biblioteques. La carrera de novici s'encetava amb un bany de purificació amb aigua freda del Nil, que simbloitzava el Nun o oceà primigeni, un bany que a aprtir d'quell moment el jove sacerdot repetiria cada dia de la vida fins a quatre vegades i sempre abans d'entrar al temple. De fet, en els temples grans es van arribar a construir enormes piscines esglaonades que facilitessin aquestes ablucions que incloïen rentar-se la boca amb una solució de nitrit i fregar-se el cos amb olis perfumats.

La puriicació, doncs, no concernia tant a l'esperit com el cos físic. La primera condició per ser admès a la societat del temple era havers estat circumcidat, i la segona, la d'afeitar-se tot el cos, sense oblidar-se celles i pestanyes. Calia fer-ho cada tres dies, per evitar polls i britícies.En teoria també havien d'abstenir-se d'ingerir certes menges, com la de carn de vaca, porc, ovella, colom pelicà i peix, i le shortalisses, mongetes i alls, però a la pràctica , sembla que en cada temple només es prohibia el consum de la carn o vegetal rebutjat per aquell déu. Tampoc no es podia menjar la carn de cap animal que fos vist com la reencarnació d'un déu i que, per tant, es considerava sagrat. 

 

Una vegada complerts tots aquests requisits, el sacerdot passava considerar-se un purificat o uab, el grup de clergues més nombrós i de menor rang en la jerarquia sacerdotal. Les seves funcions podien ser des de dur els objectes sagrats o executar sacrificis d'animals, fins a conduir la barca sagrada o supervisar els dibuixants, pintors i escribes del temple. A partir d'aquest moment, i a fi de preservar la seva puresa, els seus vestits s'havien de teixir mab un fil net i estar tallats seguint un patró. També estaven obligats a dur sandàlies, que durant els rituals havien d'estar fetes de papir, mentre que per als rituals funeraris, es col·locaven una túnica de pell de lleopard a sobre, com s'aprecia en nombroses pintures.

La netedat corporal havia d'anar acompanyada d'un altre tipus d enetedat, de caire més ètic. Els sacerdots es regien per un codi estricte: “No has d'entrar mai al temple en estat d'impuresa: no has de pronunciar falsos testimonis, no has de desitjar enriquir-te, ni acceptar suborns, ni menystenir els pobres a favor dels poderosos, no has d'utilitzar falsos pesos i mesures i no has de parlar sobre els rituals que duus a terme perquè són secrets i pertanyen al temple” Pel que fa a la resta, podien tenir la seva professió fora del temple i també els era permés de casar-se i gaudir de la vida familiar, amb el compromís de ser monògams i d'abstenir-se de mantenir relacions sexuals uns quants dies abans d'entrar al temple , i també de copular amb ballarines i sacerdotesses.

Guerra de les Gàl·lies Llibre IV. ESDEVENIMENTS DE L’ANY 55 aC

Els pobles germànics usípets i tencters creuen el Rin empesos pels sueus, una nació bel·licosa que havia sotmés els pobles del seu voltant. Aquests dos pobles ocupen el país dels menapis, a la riba esqurra del riu. Animats per la seva presència, algunes nacions gal·les conviden els germànics a entrar en el seu territori per combatre els romans. Cèsar, que ho sap, convoca una reunió de cabdills gals i els demana que contribueixin amb la cavalleria a les legions romanes per enfrontar-se als germànics.

Aquests li enien una ambaixada per explicar-li que han travessat el Rin pressionats pels sueus; si Cèsar els concedeix un territori o els dóna el que han conquerit per les armes, seran els seus aliats. Cèsar els respon que no és just que ocupi la Gàl·lia qui no ha pogut defensar els seu propi territori. No hi ha terra per a tanta gent, però els ofereix de quedar-se al país dels ubis, que li han presentat queixes contra els sueus. Els germànics van donant llargues a la seva resposta a l’acord fins que, en una ocasió propícia, ataquen la cavalleria romana i, després de fer un carnatge, la posen en fuga. Al dia següent, els capitostos germànics es presenten davant Cèsar per disculpar-se; Cèsar els reté, com havien fet els vènets, als quals havia castigat tan durament, amb els emissaris romans, i a continuació ataca el seu campament. Durant la lluita, les dones i els nens intenten fugir, però Cèsar envia la cavalleria contra ells. En veure la matança, l’exèrcit germànic fuig i és atacat quan intenta passar a la riba dreta del rin. Cèsar deixa en llibertat els retinguts al campament, però aquests decideixen quedar-se amb ell.

Per atemorir els germànics i ajudar els ubis que li ho havien demanat, Cèsar reconstrueix un pont sobre el Rin, hi fa passar les legions i després d’estar divuit dies en zona germànica retorna i destrueix el pont.

A continuació decideix travessar el canal de la Mànega i desembarcar a Britànnia, des d'on arriba ajuda als pobles gals de la costa oceànica. Fa construir vaixells, signa la pau amb els mòrins i envia legats Quint Tituri Sabí i Luci Aurunculeu contra els menapis. S'informa de les característiques de l'illa mitjançant comerciants que coneixen Britànnia i, a més, hi envia un vaixell de reconeixement. Finalment l'expedició parteix, però té un desembarcament difícil per l'atac dels enemics i la poca perícia marinera. Les marees i una tempesta destrossen moltes naus i Cèsar es veu obligat a reparar-les, cosa que aprofiten els britans per atacar-lo. Finalment, els britans són vençuts i Cèsar torna al continent. Mentrestant, els legats Cota i Aurunculeu han devastat el territori dels menapis, que s'han amagat al boscos. A Roma es decreta una cerimònia de súplica durant vint dies.

Casta sacerdotal a Egipte

La casta sacerdotal de l’antic Egipte es regia per unes normes molt estrictes que tenien com a objectiu complaure els déus. Durant segles, tant homes com dones van exercir les funcions religioses que delegava el faraó, fins que van acumular prou poder per desafiar la seva autoritat.

Els anomenem sacerdots per comoditat, tot i que, en realitat els sacerdots egipcis tenien poc a veure amb el que nosaltres entenem per capellans. No feien de missatgers de la veritat revelada, perquè aquesta a l’Antic Egipte impregnava tots els àmbits de la vida quotidiana i es transmetia de pares a fills, de genració en generació. Tampoc els sacerdots eren predicadors que miressin de convertir o guiar a ningú en el “bon camí” ni feien sermons a la població dins el temple. D’entrada l’accés al temple estava complertament restringit, i segon no calia convertir ningú perquè ningú dubtava de l’existència de la vida eterna i dels mèrits que calia fer per gaudir-ne.

En canvi, és impossible concebre l’Antic Egipte sense la seva casta sacerdotal, que al llarg del temps va anar adquirint diverses funcions i graus de rellevància. Els sacerdots egipcis eren literalment “els servents de Déu”, com s’anomenaven a si mateixos, i la seva funció primigènia consistia a fer rituals i ofrenes a les divinitats. Eren considerats imprescindibles perquè mantinguessin la Maat, l’ordre en l’Univers. Els rituals i ofrenes sempre es feien en nom del faraó, considerat el “primer sacerdot”, l’únic que tenia dret a comunicar-se amb les deïtats. Però el nombre de déus del panteó egipci era gran i encara ho era més el nombre de temples dedicats a cada deïtat, de manera que, per raons òbvies, era impossible que el faraó pogués venerar cada dia totes les deïtats de tots els temples. Així va ser com es va estipular que el faraó pogués delegar aquesta funció en el Semme Sacerdot i el seu seguici.

La casta sacerdotal estava altament gerarquitzada. El lloc que s’ocupava en aquesta jerarquia determinava els espais que cada sacerdot podia accedir del temple. Al sancta santorum, el lloc on es guardava l’estaàtua sagrada del déu, només hi podia entrar el sacerdot de rang més al: el summe sacerdot.

Per sota del summe sacerdot, també denominat primer servidor o profeta, hi havia el segon servidor. Aquest era l’administrador de les propietats del temple, dels tallers, dels magatzems on es guardaven els obsequis per al déu i els botins de guerra dedicats al temple. Amb l’ajuda del tercer i quart servidor, tots tres supervisaven els caps dels escrives, els soldats i els pagesos, i també els graners on es guardaven el blat i l’ordi de les seves terres. Tancaven aquesta petita elit “els sacerdots especials”, entre els quals també hi havia els encarregats de cantar els textos rituals, sovint acompanyats d’una arpa. Aquests s’elegien enttre els fills de les famílies més pobres, als quals la vida al temple els oferia seguretat i una millora substancial en el seu nivell de vida.

Certament la professió de sacerdot no solament significava gaudir de cdert estatus i tenir les necessitats cobertes. A redós del temple, es vivia protegit dels perills externs. No és estrany, doncs, que els sacerdots conformessin amb el temps una societat closa, en la qual només hi podien accedir uns pocs, que gairebé sempre eren familiars dels sacerdots. Quan un sacerdot moria, el succeia el seu fill. Només quan no hi havia hereu o aquest no era un candidat adequat, s’elegia un jove aliè a aquesta casta, normalment fill d’un pare que hagués beneficiat el temple d’alguna manera. Ja més a l’Imperi Mitjà consta la compra de joves per a l funció sacerdotal, com a darrer mètode d’incorporar novicis.

Guera de les Gàl·lies Llibre III Esdeveniments de l’any 56 aC

Galba, legat de Cèsar, va a passar l’hivern amb les seves tropes a la zona dels Alps suïssos, on és atacat pels pobles alpins prop d’Octodur. A punt de ser anorreat pels gals, aconsegueix finalment salvar-se i va a passar l’hivern a la Narbonense. Cèsar creu que la Gàl·lia està pacificada quan, de sobte, torna a esclatar la guerra mentre ell és a Il·líria. Els pobles de la zona de la Bretanya francesa es rebel·len contra Cras i rtenen els emissaris que aquell els ha enviat. Cèsar, en saber-ho, ordena fabricar un estol de naus i es reuneix amb l’exèrcit. En la llista de causes que aporta Cèsar per la campanya que comença contra els pobles de la costa oceànica, afegeix que els gals són amants de les revolucions, i renuents a perdre la seva llibertat. Per tal d’impedir que més pobles gals s’uneixin a la rebel·lió, divideix l’exèrcit i l’envia a diversos punts de la Gàl·lia.

                Es descriu la costa atlàntica i les vies de la regió, així com la descripció de les naus que usen els gals, comparant-les amb les romanes i subratllant-ne els avantatges per navegar per l’oceà. Cèsar pren bona nota d’això per a futures experiències.

                S’endega un combat naval. Els vaixells romans estan en desavantatge perquè són més baixos i menys resistents; tanmateix, amb uns garfis els romans enganxen els pals i vergues dels vaixells enemics, en destrossen el velam i aborden les naus, convertint el combat en una lluita “terrestre”. Amb l’ajut d’una sobtada encalmada dels vents, aniquil·len l’estol gal. Els vènets i els seus aliats es rendeixen. Cèsar els castiga severament per no haver respectat els emissaris: mata tot el senat i ven la resta com a esclaus. Mentrestant a la regió de l’actual Normandia, Quint Tituri Sabí aconsegueix provocar amb enganys l’atac dels gals i vèncer-los. Les altres tribus es rendeixen perquè segons Cèsar, si bé els gals són d’esperit guerrer, no tenen un caràcter fort i resistent a les derrotes. El jove Publi Cras, a l’Aquitània, derrota els sociats. En saber aquest fet, algunes nacions aquitanes s’uneixen i convoquen guerres fins i tot d’Hispània. Cras els venç i s’apodera del seu campament. Queden amb vida nomé suna quarta part dels aquitans i càntabres. Les altres nacions es rendeixen.

                Cèsar torna a creure que la Gàl·lia està pacificada tret d’algunes nacions belgues, situades entre el que ara és Normandia i Bèlgica. En la lluita, aquestes tribus usen una tàctica semblant a la de guerrilles, amagant-se al bosc després de cada cop. A la vista d’això, Cèsar ordena talar els arbres i amuntegar-los a banda i banda de les tropes a manera de protecció. Quan està a punt de fer-se amb la reraguarda gal·la, les tempestes el fan desisitir-ne, i retira les legions al campament d’hivern, no sense haver indendiat pobles i cases.