Per als ésers humans, tant d'avui com de la prehistòria, la ruptura d'aigües de l'úter és el pas previ al naixement d'una criatura. A partir dels relats mítics dels pobles antics i dels primitius contemporanis, es pot deduir que hi ha ahgut en tot el món la creença que la vida sorgeix de l'aigua. Per aqeulls atents observadors del que succeïa al seu voltant, l'aigua i la humitat era l'únic element que escindia allò que estava viu del ques estava mort. Advertien com la vida vegetal naixia al costat dels rius, dels llacs, dels tolls; com s'hi aplegaven els animals, com en les zones àrides succeïa tot el contrari, com la pluja esperonava el creixement vegetal, com la sequera escampava la mort i com dels humits úters i dins de bosses plenes d'aigua sortia la vida.
És comú a totes les cosmologies antigues el fet de descriure l'emergència del món a partir de les aigües. No és irrellevant que totes les civilitzacions més destacades van sorgir en les conques dels rius (Nil, Tigris, Eufrates, Danubi, Indus, Ganges, ...). Segurament es va pensar que l'origen de l'aigua seria una divinitat, un ésser que feia caure del cel l'aigua com a pluja i tamé la feia brollar de sota terra, mitjançant deus, rius i llacs. Era l'aigua tan necessària per a la vida humana, animal i vegetal que possiblement la van associar a la mateixa força generadora que s'encarnava en la deesa mare. Així per exemple molts recipients apareixen amb pits i decorats amb meandres i ziga-zagues, motius geomètrics vinculats amb els moviments de l'aigua i els dibuixos que aquesta forma.
També les representacions de figura de dona i rostre d'ocell, que solen tenir trets d'au aquàtica, relacionen la deesa de la regeneració a través del simbolisme de l'aigua. Les aus aquàtiques – amb els seus vols a gran alçada sobre la terra i els seus estatges al costatd de tolles, maresmes, llacs – podien representar el nexe d'unió entre la terra i el cel. Aquest seria concebut com un món totalment aquàtic perquè d'ell procedia la pluja, i concebut també com el destí dels viatges migratoris perquè en ells es perdien quan, arribat el moment, marxaven cap al sud o cap al nord. En efecte, després d'obersvar com l'arribada de les aus migratòries anticipava la millora del clima i el conseqüent esclat de la vida animal i vegetal, i com el viatge de tornada es donava abans que tota la vida comencés a paralitzar-se , es veurien aquests mateixos ocells com a representacions, epifanies o missatgeres de la divinitat de la generació i regeneració de la vida, la gran deesa dispensadora de la humitat vital necessària. La deesa ocell es manifesta en les figuretes trobades amb les següents característiques: la màscara o rostre amb bec d'au, pits, braços en forma d'ales i incisions o gravacions de significat aquàtic o púbic (en concret les marques en forma de ve [V] ens remeten al triangle pubià; per altra banda aquest signe repetit, els anomenats “txeurons” [VV o VVV], s'ha vinculat amb les aus aquàtiques, per semblar aus volant per l'aire, i també les ones de les aigües).
