Bronze Mitjà

Les societats camperoles del bronze mitjà es van nodrint de metalls. Al començament explotaven les vetes metal·líferes properes en radis de poques hores de camí des de l'assentament humà. Quan aquests s'anaven esgotant, calia anar a cercar-les en indrets més allunyats i remots; per això calia disposar de coneixements importants de les tècniques de prospecció minera. Aquest accés al coneixement era sempre un camí dificultós. No n'hi havia prou en conèixer el porcés de treball dels metalls. La metal·lúrgia no era una activitat més dins del grup camperol, tot i que els tallers es trobessin en estances indiderenciades d'un assentament de cabanes o en una cova. Es tracta de comunitats on el prestigi no calia encara manifestar-lo amb signes externs de caràcter material. En aquestes societats els elements simbòlics de prestigi poden ser molt subtils, no s'han de manifestar necessàriament amb cases més grans o amb tombes amb més ofrenes.
Tenim evidències dels metal·lúrgics gràcies als motlles, als martells de miners o als objectes que fabricaven i havien de ser persones d egran prestigi. S'havien de desplaçar. A l'edat dle bronze mitjà no es pot entendre sense parlar de viatgers quee s movien pel territori, no pas necessàriament en grans rutes, sinó en expedicions a llocs ben determinats on sabien què anaven a cercar, on coneixien el territori i, probablement, hi tenien interlocturos. Si aquests intercanvis es feien sota fórmules de reciprocitat o bé com a intercanvis rituals, si anaven acompanyats d'una litúrgia més o menys fastuosa, avui no ho podem saber. Tanmateix és molt significatiu que tots els elements metàl·lics coneguts siguin elements d'abillament personal, són armes que també es relacionen amb el prestigi.
Són aquests viatges, els que enllaçaven comunitats aldeanes les unes amb les altres, formant cadenes d'intercanvi a vegades molt llargues i en les quals els individus que manufacturaven i els que rebien el producte no es coneixien entre ells, ja que els cercles de coneixement ern sempre entre els més pròxims. No cal excloure viatges llargs, d'exploració, com els que segles després emprendran algunes comunitats de la Mediterrània oriental, ja sigui per via continental o marítima.
Els que en aquest tipus de societats, aldeanes o àgafres, emprenen llargs viatges i retornen amb èxit adquireixen un prestigi propi dels grans herois i, passats els anys, fonamenten llegendes que poden arribar a ser mítiques. Hi ha objectes que formen part de l'aixovar d'aristocràcies guerreres. En aquesta fase, els “grans homes” van adquirint els elements necessaris tant d'ordre material com mental per esdevenir autèntics aristòcrates es posa d manifest amb l'arribada de nous elements metàl·lics i ceràmics que van anar influint l'utillatge que ja existia i s'hi van barrejar.
La intensificació dels contactes comercials porta a ampliar la distància dels viatges i a l'augment de la seva seguretat. Hem d eveure aquestes societats camperoles que entren en contacte com un sistema d'aiguabarreig on en el si d'unes societats cada vegada més comunicades s'estableixen relacions simbiòtiques també ne le camp de les idees, dels valors, dels sitemes normatius i de comportament, és a dir en la totalitat dels camps culturals. Aquest món complex de relacions implica també la circulació de persones que emigren d'un grup a l'altre. És en aquest context que hem de començar a parlar de l'arribada dels indoeuropeus.
Els objectes es produïen per satisfer les necessitats d'una elit aristocràtica i també guerrera. Aquests objectes no han de provenir necessàriament del comerç d'objectes. Allò que circulava no era només l'objecte, sinó la idea. L'abundància de materials no es pot atribuir solament als intercanvis i a les relacions establertes per alguns individus privilegiats; cal parlar de grups importants de persones que es desplacen d'un lloc a l'altre, sense que ho facin forçats per la sobrepoblació, en un món on els camins sempre han estat permeables i on no hi ha fronteres.

Epipaleolític

El canvi cultural que suposa el pas de la vida de caçador-recol·lector a la vida de granger o de pagès és molt gran. No és solament una nova forma de guanyar-se la vida. Es tracta d’una forma de vida nova i diferent que implica, entre altres coses, assimilar el concepte “treball”. Les societats de caçadors i recol·lectors són societats amb poques necessitats i el seu coneixement del medi natural els permet abastir-se amb facilitat sense incorporar el treball. Els caçadors són societats ocioses que desconeixen el concepte de treball. Així doncs, els darrers caçadors de la prehistòria no devien tenir gaires estímuls per transformar la seva forma de vida, a no ser que algun imperatiu els obligués a fer-ho. D’altra banda, la seva adaptació als cicles naturals els permetia mantenir una confiança il·limitada en la capacitat de reproducció dels fruits del bosc i dels animals; per tant, les societats caçadores no sembla que fossin unes societats angoixades pel que menjarien l’endemà. En tot cas, el simple coneixement del creixement de les plantes o dels mecanismes de la reproducció dels animals en captivitat no sembla que hagi de ser un estímul suficient per fer canviar unes comunitats adaptades des de feia milers d’anys a un sistema que havia demostrat a bastament la seva bondat i el seu bon funcionament. Pretendre explicar el Neolític com un “progrés” de les societat humanes enfront de la dura “lluita per la supervivència” dels caçadors i recol·lectors, perd arguments a partir d'aquesta altra mirada que es proposa. Per tant, segurament van haver de concòrrer molts factors per produir un canvi en el sistema dominant. Sembla lògic creure que la nova realitat climàtica i paisatgística va afavorir que l'explotació de recursos fos més diversificada i es va produïnt l'aprofitament de recursos alternatius, dels quals anteriorment no eren tinguts en compte.

El desaprofitament de recursos per part d'una comunitat humana es pot deure a molts factors, en alguns casos lligats a la manca de necessitats i en d'altres a la manca de solucions tècniques. També es van produir formes d'explotació més intensives d'allò que tenien més a mà o van haver d'introduir canvis en els ritmes i circuits de les seves migracions en funció de la disminució de la humitat del sòl i del procés de canvi climàtic. Com més variada és la captació de recursos i com més ampli és l'espectre de la recol·lecció, més intensiva és l'explotació d'un mateix espai, i aquest sol fet afavoreix la sedenterització. A més la sedentarització requereix més recusos tècnics que no pas el sistema practicat pels caçadors d'herbívors del quaternari i també constància en el control del petit territori dels voltants. El conjunt de canvis en les estratègies de subsistència que podem entreveure en els darrers grups de caçadors i recol·lectors de la nostra prehistòria havia de tenir repercussions en els patrons d'assentament, ja que cercavenm indrets de fàcil accessibilitat a recursos molt variats.

Bosch, Josep; Santacana, Joan

Ibers

-->

La cultura ibera no apareix de manera uniforme a tot el territori on es dóna; de fet cadascun dels pobles que la integren respon de manera diferent als estímuls econòmics, artístics i religiosos que suposa el contacte amb les persones vingudes d'Orient: fenicis i grecs.

Se suposa que l'àrea cultural ibera és el resultat d'un procés d'expansió a partir d'un focus originari i que porta a l'assimilació de pobles diferents , fins i tot amb altres llengües no iberes. En origen, els ibers eren societats tribals, continuadores de l'Edat del Bronze , que experimenten una crisi interna caracteritzada per l'aparició de creixents desigualtats al seu interior.

L'arribada de cartaginesos i grecs accelera aquest procés de diferenciació interna, ja que afavoreix l'aparició, als pobles indígenes, d'autoritats centralitzades que garanteixen la producció de bens (metalls, cereals, ...) que interessen als colonitzadors i al comerç que es manté amb ells. Per la seva banda els comerciants forasters ofereixen a les incipients aristocràcies iberes tota mena de bens de prestigi: armes, joies, vi, teixits, perfums, ... D'aquesta manera es desenvolupa una classe aristocràtica que exerceix el poder polític, controla els recusrsos econòmics i gaudeix d'una manera de viure que imita els pobles de la Mediterrània Oriental. A la segona meitat del segle III aC aquesta diferència social ja es manifestava, segons indiquen els luxosos aixovars funeraris trobats a les tombes.

En aquest procés va tenir molt a veure el control d'un dels principals recursos econòmics de la societat ibera, el que va portar a cartaginesos i grecs a les costes peninsulars: els metalls preciosos. Les mines iberes més riques es trobaven al sud de la peninsula. L'agricultura també arriba a un desenvolupament important. Al nord de l'àrea ibera (l'actual Cataunya) existeix una important i pròspera agricultura cerealística. Les enormes sitges trobades evidencien l'existència d'excedents agrícoles que es van embarcar cap a ultramar, el comerç dels quals deuria produir sucosos guanys als grups dirigents.

Aquest procés condueix a la formació d'autèntiques monarquies, sovint hereditàries. Les societats iberes disposaven de veritables nuclis urbans que per la seva extensió o monumentalitat poden ser considerades autèntiques ciutats. Assentaments protegits per muralles i establerts en llocs elevats. També existeixen altres enclavaments secundaris destinats a la defensa, i finalment nuclis de poblament dispers dedicats a explotar recursos naturals, i ocupats per camperols, ramaders, miners o pescadors.

Les cases eren molt senzilles. Normalment tenien forma rectangular, amb una superfície mitjana de 20 metres quadrats: l'espai mínim per una família formada per la parella i fills, que du a terme gran part de la seva activitat quotidiana a l'exterior de la vivenda. Habitualment les cases es construïen a partir de zòcols de pedra seca o lligats amb fang, que servia de suport a una pared de tàpia o d'adob, acabada amb argila o guix. La pavimentació era de terra batuda o argila compactada.