Crisi del 2.200 ane

     

A l’hemisferi nord s’han relacionat diversos canvis socials i ambientals a la influència de l’anomenat Succés Climàtic del 2.250 ane (fa uns 4.200 anys). En alguns registres és una de les anomalies climàtiques més importants de tot l’Holocè i fa referència a un moment de perllongada sequera durant vàries dècades. Hi ha estudis que li atribueixen un paper important en el col·lapse d’un gran nombre de cultures antigues a l’hemisferi nord.

    En aquests anys es detecten un seguit de canvis molt importants, al menys en la trajectòria històrica dels pobles de l’hemisferi nord. És quan l’Imperi Antic d’Egipte i l’Imperi Acadi a Mesopotàmia arriben al seu màxim esplendor. A què es pot deure la pujança d’aquestes cultures associades als grans cursos fluvials?

    Es localitza una forta aridesa entre el 2.500 i el 2.200 ane que sembla no afectar al sistema monsònic de l’Oceà Índic, principal aportador d’aigua al Nil. Probablement aquests grans cursos d’aigua van poder amortir  la manca de pluges i no hem de descartar que pobles nòmades saharians, que vivien de les pastures i ara es convertien en deserts, els de l’Orient Mitjà, impulsats per la sequera van anar desplaçant-se cap aquests refugis climàtics de Mesopotàmia i Egipte. El Creixent Fèrtil!

    Les inundacions del Nil, que sustenten la riquesa agrícola d’Egipte, provenen la majoria de les precipitacions estiuenques del Monzó indi sobre la banya africana i els registres del llac Tana, font del Nil Blau, indiquen que es van debilitar molt pronunciadament cap el 2.200 ane i el riu va patir un gran canvi al seu curs fluvial: es va eixamplar i es van reduir el nombre de braços, així com l’extensió de la seva zona d’inundació. Una crisi en les crescudes del Nil posava en dubte el poder del Faraó (senyor de les crescudes i de la dolça brisa) garant de les inundacions.

    La manca de pluges també s’ha relacionat  amb el col·lapse urbà de la civilització de la Vall de l’Indo (2.100 ane), on es registren sequeres de vint-i-cinc a noranta anys. Els canvis en la producció d’aliments  i l’augment del pastoreig.

    El clima va tenir un paper fonamental  en el col·lapse de les primeres civilitzacions africanes i euroasiàtiques. Almenys van provocar un estrès  ambiental significatiu que van afectar profundament la intensitat de la crisi, que d’haver-n’hi hagut hagués estat molt diferent sense aquestes variacions ambientals.

Les lluites de Gladiadors.

 

    Les lluites gladiadors van començar com un esdeveniment relacionat amb el ritual funerari de l’època republicana, però aviat l’arribada massiva d’esclaus i diners procedents dels territoris conquerits estimulà que les classes poderoses fessin les seves inversions en espectacles oferts a les masses per facilitar la seva la seva promoció política. I així el combat agonístic va convertir-se en un instrument. La gladiatura, com tantes altres coses que van anar gestant-se en aquest procés, va arribar a un alt grau de perfeccionament.

    Es tractava d’una pràctica  que combinava tradició, entreteniment i control social i, com no podria ser menys, negoci. Un negoci construït mitjançant el vessament de sang humana aliena. Però el sistema propiciava que l’esclau assolís la glòria , si lluitava bé, i el poble somreia, satisfet, quan gaudia de l’emoció del combat.

    Les arrels de la lluita entre combatents, entrenats i armats de manera molt específica, per a oferir a les masses de les ciutats un espectacle sanguinari, amb unes regles precises i un espai condicionat a l’efecte – com un fòrum – o construït expressament per allò – com l’amfiteatre, cal buscar-la en els rituals familiars de caràcter funerari. Perdudes en la nit dels temps.

    Els combats a mort, on es vessa sang en honor d’un difunt per a propiciar el seu esperit i que s’entén com la primera forma de gladiatura, no pertany al mon romà. Aquesta acció ritual els romans la practicaren perquè la van prendre d’altres pobles veïns, com ara els etruscs o el campans, però també d’altres pobles que no entraren en contacte amb Roma fins dates més avançades. Les lluites a mort en honor d’un difunt d’alt rang sembla haver estat present també a la cultura dels ibers. Per això la hipòtesi més plausible és que es tracta d’un ritual gairebé universal. No es pot atribuir un origen únic i amb transmissió lineal.

    La tipologia de gladiadors més antics son imatges d’enemics de Roma (tracis, samites) cosa que ens apropa a la idea que la gladiatura funeral hauria passat a Etrúria i d’allà a Roma a començaments del s. III ane. La tipologia de gladiadors partien dels models d’enemics de Roma i les armes emprades eren, en origen, armes de guerra normals.

    L’aparició pública dels combats de gladiadors s’acostuma a datar el 264 ane, quan Marc i Dècim van honorar els seu pare mort amb un combat de tres parelles de gladiadors. El combat es celebrà al mercat de bestiar (no existien encara els amfiteatres) del Fòrum Boari. Els gladiadors eren tracis, presoners de guerra aparellats per a la mort. Mica a mica aquests rituals van anar creixent de manera exponencial i van quedar desbordats amb el pas dels anys. I el tema del combat en honor a... passava a ser un pretext.

    Els jocs gladiadors modestos (una parella) van resultar freqüents. Les famílies poderoses estaven convertint-ho en espectacles. Començava la professionalització dels gladiadors, es fundaven escoles de gladiadors i es relacionava amb tema militar.

Roma en els inicis.

    Trenta mil anys abans de la fundació de Roma, Itàlia ja estava habitada pels humans. Però no és fins fa uns vuit mil anys que podem identificar ètnies de pobladors: els Lígurs al nord i els Sículs al sud., que vivien en les cavernes i també en cabanes rodones construïdes amb fems i fang, domesticaven animals i s’alimentaven de cacera i pesca.

    És cap el 2.000 ane que des dels Alps, en un procés migratori, arriben altres tribus procedents de l’Europa central. El nivell de desenvolupament és similar a les poblacions que es troben, però la construcció d’habitatges la realitzen sobre estaques submergides a l’aigua. Al procedir de llocs pantanosos, quan s’assenten a la Península itàlica busquen les regions dels llacs. Aquests palafits els serveixen d’habitatge i a partir d’això introdueixen grans innovacions: l’agricultura, la ramaderia, la textura de les teles i la construcció de bastions de fang i terra preta a l’entorn dels poblats per a la defensa i protecció d’atacs d’animals o d’altres tribus.

    Mica a mica van anar descendint cap el Sud on van habituar-se a construir cabanes a terra ferma, però encara les apuntalaven damunt estaques. També tenien coneixement de l’ús del ferro, a partir dels pobles germànics, i en fabricaren eines noves: aixades, ganivets, navalles, fundant una veritable ciutat, Villanova, prop de l’actual Bolonia, d’on es considera que sorgiren la raça, llengua i costums dels umbres, sabins i llatins. No sabem què va passar amb els indígenes lígurs i sículs, potser foren exterminats com o més probablement després de sotmetre’ls s’hi barrejaren. El cas és que sobre l’any 1.000 ane aquests nous pobladors fundaren moltes poblacions que, tot i ser habitades per la mateixa tipologia d’habitants, es feien la guerra entre ells.

La més poderosa d’aquelles ciutats fou Alba Longa, capital del Laci. Es considera que son qui emigraren una mica al nord i fundaren Roma. Tal vegada eren camperols que anaven a la recerca de terra per apropiar-se i conrear, o bé eren fugitius amb causes pendents a la seva ciutat. O emissaris que enviava el govern per vigilar aquelles terres on havia desembarcat un altre poble, els etruscs, que no se sabia d’on venia però es preveia perillós. I es probable que entre aquest centenar, no més, d’emigrants hi hagués en Ròmul i Rem.

El lloc escollit tenia molts avantatges. Es trobava a una vintena de km del mar, a recer dels pirates i podria convertir-se en port ja que a les embarcacions de l’època navegaven pel tram de riu final. Però estaven als turons, que els protegia dels mosquits. I allà, al Palatino és on s’hi fundà la primera amb la intenció de ben aviat poblar els altres sis de l’entorn. Per a poblar-les calia descendència i aquells pioners no tenien esposes.

A partir d’aquí, amb una política matrimonial expansiva amb els pobles veïns, els Sabins, els dos pobles van barrejar-se amb els famosos rituals del segrest de la núvia (el segrest de les sabines) Una fusió que garantia fer front a un enemic comú, els etruscs, que s’havien anat escampant cap el Sud posseïdors d’una tècnica molt més avançada, amenaçant directament Roma i la Sabina.

Etapa Orientalitzant a la Península Ibèrica

     

Les societats urbanes del Pròxim Orient tenien enormes necessitats per cobrir. Les comunitats locals de la Península Ibèrica explotaven part d’aquestes riqueses, que eren transportades sovint a llargues distàncies mitjançant intercanvis entre els diferents sistemes locals. Probablement els primers contactes amb la Península Ibèrica foren estacionals, és a dir que els mariners remuntaven la costa un o dos cops l’any per comerciar amb la gent de l’interior, que a l’hora es desplaçaven al sud per realitzar l’intercanvi. Aquest establiment de colònies suposava reprendre unes relacions amb un territori i una gent que conservaven la memòria de contactes anteriors.

    Els ports comercials establerts a la Península Ibèrica estimularen el desenvolupament de les comunitats indígenes e l’interior. La reacció de cada poblat o grup de poblats involucrats segons el cas, però la pauta general va ser sempre la mateixa: la importació de productes manufacturats i objectes de luxe provocaren canvis espectaculars en la producció artesanal i en les relacions socials. Els comerciants van imposar sobre les elits indígenes la demanda de productes molt significatius des del punt de vista polític social (bronze, joies, ivori, ceràmiques, teles) que van crear vincles de dependència i la transformació de les estructures socials i econòmiques. I amb això el desenvolupament d’un seguit de centres urbans i l’adopció de noves formes de religiositat, de producció i consum.

Vacceus, senyors del blat.

  

   El poble Vacceu constitueix un dels pobles del centre de la Península Ibèrica amb més personalitat. Constructors de grans urbs ben planificades i políticament autònomes, on les elits aristocràtiques governants tenien un fort component guerrer; practicants d’una agricultura de base cerealística molt excedentària; posseïen una cabana de bestiar molt considerable; hàbils artesans de la ceràmica, el ferro, el bronze i també l’orfebreria; i ben relacionats comercialment amb els pobles que tenien a l’entorn, també de filiació celta.. La societat vaccea va ser molt jerarquitzada que feia servir la cremació com a ritual funerari.

    Els trets culturals que caracteritzen de millor manera als Vacceus venen assenyalats per la particular manera d’ocupar el territori, la considerable grandària a què arriben les seves ciutats a partir del s. IV ane, la potent indústria de la ceràmica que produí de manera massiva, o bé la tècnica del treball dels metalls, amb armes pròpies i joies amb personalitat, sorgiren a partir del segle V ane.  Tot i que al segles VII i VI ja es percebia en les poblacions que originaren aquesta cultura, l’assentament de les bases que ho van possibilitar: agricultura intensiva del cereal, fonamentalment blat; expansió de la cabana bovina; arquitectura de fang i fusta, on es construeixen vivendes més espaioses; increment de les relacions comercials amb les avançades regions del sud d’aspecte orientalitzant. Tot això suposà una millora en les condicions de vida durant dues centúries, però també un distanciament social, on les elits rectores dels poblats més destacats es van convertint en consumidors d’objectes de prestigi que marquen la diferenciació, amb el resultat final de la formació d’una poderosa aristocràcia que en governava les ciutats