Centres de comerç grecs.

   

 La fundació de centres de comerç, emporion, va ser una estratègia establiments duta a terme pels grecs de l’època arcaica (s VII – VI ane) per així fer possible el comerciar a diferents parts de la Mediterrània. L’emporion era un enclavament, o espai reservat dins del propi enclavament, costaner o interior, establert sota les premisses de les autoritats del territori i permetien l’assentament dels agents forasters. Allà els comerciants, indígenes i estrangers duien a terme els seus intercanvis i altres activitats derivades de llurs oficis de manera tranquil·la i segura, a l’empara d’un sistema de mecanismes jurídics  i administratius  que articulava tota mena de transaccions. També en aquest lloc hi havia la producció de manufactures que eren preuades comercialment.

L’establiment d’un emporion seria prova de la bona relació entre els dirigents indígenes i els comerciants grecs. Aquesta mena d’estratègia comercial va ser comuna en aquest període, havent-hi casos destacats a la desembocadura del Nil i també a Tartessos. Les importacions i exportacions es localitzaven concentrades a la costa, però també s’establia una xarxa de contactes cap a l’interior entre les elits de diversos enclavaments, sent el resultat d’un sistema diplomàtic que consistia en fer regals d’elements de prestigi que comportessin distinció social. D’aquesta manera es fomentaven les bones relacions diplomàtiques i econòmiques, articulant les rutes de comunicació entre la costa i l’interior.

Mercats portuaris.

   

Per als navegants mediterranis de l’edat del bronze els punts de major perill al llarg de les costes, aquells altres considerats útils pels seus relleus destacats  per a reconèixer una posició nàutica i els que assenyalaven la proximitat de fondejadors segurs i punts de subministrament d’aigua van anar-se poblant d’una “geografia sagrada”, coneguda, respectada i tramesa per les comunitats de mariners. Aquest seria per exemple el paper del santuari d’Afrodita al nord del Cap de Creus, a l’extrem dels Pirineus, punt de referència geogràfica. Prop d’aquests llocs de referència calia assegurar ports d’escala, fondejadors protegits de les grans tempestes. Al golf de Roses un lloc d’aquestes característiques només podia ser la pròpia Rhode, la cala de la qual quedava protegida pel Cap Falcó dels ferotges vents de llevant i permetia fondejar amb la proa orientat a tramuntana. Prop d’ella un lloc ideal  per a establir no tan sols un port d’escala sinó un lloc de trobada, un mercat portuari.

    La presència de la cala permetia fondejar prop de terra dels pesats vaixells de càrrega d’alta mar, amb aigua a prop i llocs on emmagatzemar els carregaments. Aquests podien ser distribuïts per les costes veïnes mitjançant lleugeres barques, mogudes a vela i rem, ràpides i maniobrables, amb capacitat per explorar les costes sense por als esculls, travessar llacunes i remuntar estuaris. Un lloc doncs consolidat com un assentament estable, que permetia hivernar als navegants, emmagatzemar productes i fer tractes comercials a crèdit.

L’IMPACTE GREC SOBRE LES SOCIETATS AUTÒCTONES

     Les poblacions indígenes de les colonitzacions gregues a la Mediterrània Occidental no van ser uns subjectes passius de l’acció dels colonitzadors. Els pobles autòctons van tenir la capacitat, més o menys encertada, per decidir què volien o no que els colonitzadors els oferien.

    Això converteix els colonitzadors en simples proveïdors d’objectes i serveis a aquests indígenes empoderats que, segons aquesta perspectiva, serien qui decidirien escollir o rebutjar allò que els grecs podien oferir.

    Tot i això, no cal deixar de banda la perspectiva que els colonitzadors, que son els que fan una inversió i un esforç econòmic per disposar de sous i mitjans que permetin accedir a la zona en qüestió (la Península Ibèrica en aquest cas), des de l’altre extrem de la Mediterrània. Ho fan per obtenir beneficis i rentabilitat a les seves empreses i no per servir les necessitats de les poblacions locals. Els interessos dels grecs per col·locar els seus productes als autòctons i per  crear-lis un seguit de necessitats que només ells poguessin satisfer, no s’ha de perdre de vista. És en aquests sentit bidireccional en el que hem d’entendre l’impacte grec sobre les poblacions locals.

      Les poblacions autòctones estan disposades a acceptar i a incloure en el propi repertori cultural una part del bagatge material proporcionat pels colonitzadors, però es mostren refractaris a assumir-ne d’altres.

     La presència grega a la Península interactuant sobre les poblacions amb el seu propi bagatge cultural, al que no eren alienes ni les tradicions fenícies ni les tartèssiques, propicià un resultat de gran originalitat i personalitat.