Colapse 1177 ane

    

L’any 1177  ane unes tribus i clans d’orígen desconegut, que anomenarem Pobles del Mar, arribaren a Egipte, causant destrucció i mort per on passaven. Això va succeir a l’inici d’una època de colapse on desapareguern les grans civilitzacions de l’Edat del Bronze – egipcis, hitites, micènics, troians, assiris,... – a partir d’un misteriós procés que encara s’està investigant (colapse?).

    Aquest fracàs de les civilitzcaions  va ser degut a un seguit de causes connectades entre elles: invasions, revoltes, terratrèmols i, sobretot, el trencament d’un sistema de relacions en un mon on s’havia assolit un notable nivell de globalització.

    L’Edat del Bronze a la mar Egea, egipte i l’Orient Proper durà ben bé dos mil anys, des d’aproximadament 3.000 ane, fins una mic més del 1.200 ane. A l’arribar a la seva fi, després de segles d’evolució cultural i tecnològica,  la majoria de les regions mediterrànies va patir una aturada espectacular en una extensa àrea que anava des de Grècia i Itàlia, a Occident, fins Egipte, Canaan i Mesopotàmia, a l’Orient. Grans imperis i petits regenes que havien trigat segles en formar-se van derrumbar-se ràpidament. Amb la seva fi arribà un període de transició, anomenat pels estudiosos com a Edat Fosca. Fins segles després no paraegué a Grècia i a altres zones afectades un nou renaixement cultural, que va preparar l’escenari per ald esenvolupament de la societat occidental tal i com la coneixem ara.

    La importància estratègica de l’estany a l’Edat del Bronze tardia venia determinada perquè només e spodia mobetnir en  grans quantitats en mines concretes de la regió afgana  del Badasjshan i havien de portar-lo per via terrestre fins els emplaçaments de Mesopotàmia i el nord de Síria, des d’on es distribuïa a indrets situats més al nord, al sud o a l’oest, o continuaven camí per mar cap l’Egeu. Disposar d’estany suficient per fabricar armes de bronze de qualitat va ser inquietaqnt pels gran reis i faraons

Prosperitat Imperi Romà.

   

 La civilització romana es desenvolupa en una situació climàtica excepcional. El període que va des de 200 ane fins 150 dne és denominat l’òptim climàtic romà:  gairebé quatre segles en què els estius eren càlids i humits, els hivers suaus, i les condicions meteorològiques estables. Plovia quan tocava i no hi havia sequeres, ni glaçades fora d’època. Van ser  les circumstàncies ideals perquè les ciutat-estat que havien aconseguit el control de la Península Itàlica poguuessin crear un imperi reunint territoris molt distants. El seu moment de màxim explendor és el s.II dne

    Van ser uns anys en què la temperatura mitjana era un o dos graus més elevada que la d’avui, arreu del continent, cosa que va permetre que el conreu de la vinya fos possible en bona part d’Alemanya i, fins i tot, a la Gran Bretanya. El que avui anomenem Clima Mediterrani també el gaudien al mar del Nord i en part pel Bàltic.

    Quan Roma va erirgir-se en la potència dominant, la bonança econòmica derivada de les collites excel·lents provinents del nord d’Àfrica i d’Hispània li va permetre establir la Pax Romana. Va ser un període sense conflictes interns que va durar dos-cents anys en què, a més, l’Imperi Romà va dedicar-se a conquerir tot el que tenia a l’abast, mentre les seves ciutats s’embellien amb monuments majestuosos i mla cohesió imperial es refermava gràcies a les calçades, el llatí i el dret. Es consolidava el prestigi que havia adquirit gràcies a saber aprofitar uns temps de bonança climàtica per establir una societat poc o molt justa i pròspera. Hi havia menjar per a tothom i els salaris augmentaven, fins i tot, entre els treballadors menys qualificats.

    Des de 161 – 180 dne van començar els primers moviments migratoris dels pobles del nord d’Europa, els bàrbars, que durant centúries no havien gosat travessar els límits de l’Imperi, marcats pels cursos del Rin i del Danubi. Porbablement no n’havien tingut cap necessitat. Però de manera imperceptible, el temps estava canviant: una alteració en la radiació solar o un desplaçament del front polar (el límit entre les masses d’aire que provenen del tròpic i les d’origen polar) va provocar un refredament que va començar a entorpir l’agricultura a Escandinàvia.

    La pressió demogràfica no va trigar a deixar-se sentir dins de l’Imperi, en un moment que, a més, la gran mobilitat de persones i béns havia deixat la porta oberta a viatgers indesitjables: virus com  el de la verola, el probable causant de l’anomenada pesta antonina, que va assotar Roma  entre els anys 165 – 1801 dne. La malaltia podria haver causat uns set milions de morts.

    Els romans, en un  intent de conquerir i connecatr terres desconegudes, talaven boscos,  desviaven rius, drenaven pantans per construir ponts, aqüeductes i carreteres enmig dels fangars. A més d’exposar-se a tota mena de paràsits nous, en propiciaven el desenvolupament i l’evolució. Ras i curt: a Roma també li devem com a llegat les pandèmies.