ILÍADA Cant III

Els troians avancen amb gran cridòria; els aqueus ho fan en silenci. es troben de cara els dos marits d’Helena, el d’abans i el d’ara. Alesxandre o Paris – dos noms per al mateix guerrer -, quan veu de prop Menelau, s’espanta i arrenca a córrer com si hagués vist una serp. El seu germà Hèctor l’atura i el titlla de covard; aleshores Paris fa una proposta que podria posar fi a la guerra: que tothom es retiri del camp de batalla, i ell i Menelau s’enfrontin en un combat que ho decideixi tot. El vencedor es quedarà Helena i totes les riqueses. Tots dos bàndols se n’alegren,m plens d’esperança que s’acabin els patiments, i deixen les armes a terra. Hèctor fa venir Príam, pare seu i rei de Troia, un ancià venerable, perquè juri que els Troians respectaran el tracte.

                Mentrestant la missatgera Iris, adoptant laforma de la filla més bonica de Príam, va a buscar Helena a la seva cambra i la du a les portes Esquerres de Troia, perquè pugui contemplar la batalla. Dalt les muralles, Helena va revelant a Príam els noms dels guerrers aqueus.

                Comença el combat singular entre Paris i Menelau, però quan sembla que l’aqueu està a punt de matar el seu contrincant, abraonant-se-li a sobre, la deessa Afrodita cobreix el fill de Príam de boira i se l’endú a la seva cambra nupcial; la mateixa Afrodita, prenent l’aspecte d’una vella espartana, s’emporta Helena a la cambra. Un cop junts els esposos, Helena de primer insulta a Paris i li etziba que ja pot tornar a lluitar, a veure si es mor, però després li diu que no, que deixi el combat, no fos cas que Menelau el matés. Paris s’oblida de seguida de la guerra. Tots dos es fiquen al llit per gaudir de l’amor, mentre Menelau corre pel camp de batalla, furiós, buscant el seu enemic. Agamèmnon, davant la desaparició de Paris, proclama la vistòria de Menelau i reclama Helena i les riqueses.

(Versió de Pau Sabaté)

ILIADA. Cant II

                Zeus envia un son enganyós a Agamèmnon per fer-li creure que ha arribat el dia de conquerir Troia. El cap de les tropes convoca de seguida una assemblea i posa a prova els guerrers: els diu que no derrotaran mai els troians i que se n’han de tornar a casa. I a tots els agafa un gran deler de salpar, però la deessa Atena, enviada per Hera, els reté i els encoratja a combatre. Només Tersites, el guerrer més lleig i indigne de tots, insulta a Agamèmnon, li retreu que ha deshonrat a Aquil·les i anima a tots els aqueus a tornar-se’n, fins que Odisseu el fa callar amb amenaces i cops de ceptre. Tot seguit Odisseu pronuncia un dels seus grans discursos: recorda la profecia de l’endeví Calcant, que els va ssegurar que el desè any de la Guerra prendrien la ciutat de Troia. El savi Nèstor exhorta a preparar-se per a la guerra, recorda els senyals favorables que els va enviar Zeus, i demana a Agamèmnon que ordeni els homes per tribus i germandats.

                El cap dels aqueus mana que tothom es disposi a entrar en batalla; acompanyat dels més nobles, sacrifica un bou gras de cinc anys; en la pregària, demana a Zeus que no es pongui el sol sense que hagi calat foc a Troia i derrotat els troians. Agamèmnon encoratja els aqueus. La refulgència de les tropes és com un incendi al bosc; els guerrers són com bandades d’ocells, com eixams de mosques.

                A l’última part del cant, el poeta ajuda a les Muses, fa una llista de tots els contingents de l’exèrcit amb els seus caps respectius. És l’anomenant catàleg de les naus. Esmenta, primer, els grecs de cada ciutat, i acaba proclamant quins són els cavalls més nobles – les eugues d’Eumelos – i el guerrer més excel·lent – Aiant fill de Telamó, perquè Aquil·les s’ha retirat de la batalla.

                Tot seguit, Iris, missatgera divina, vola a ordenar els troians que formin les tropes, i el poeta repassa també els seus contingents amb els caps respectius: els troiants pròpiament dits (els habitants de la ciutat d’Ilion o Troia), els dàrdans (que vivien antigament al peu del mont Ida, tot i que sovint es confonen amb els anteriors) i tots els seus aliats, d’Anatòlia i Europa.

(Versió de Pau Sabaté)

ILIADA. Cant I

La Ilíada comença al desè anys de la Guerra de Troia. Els grecs (anomenats aqueus, dannaus o argius al llarg del poema) estan acampats davant de la ciutat. Han vingut a defensar l’honor dels germans Agamèmnon i Menelau, els Atrides o fills d’Atre, perquè temps enrere el prícep troià Paris va raptar Helena, la dona de Menelau, i encara la té amb ell.

                Agamèmnon, que és el cap de les tropes, en l’última ràtzia contra una vila propera s’ha apoderat d’un botí preciós: la bonica Criseida, la filla de Crises, sacerdot del déu Apol·lo. Escoltant les pregàries del sacerdot, Apol·lo baixa de l’Olimp, s’asseu vora els vaixells i comença a matar grecs amb les seves fletxes; no descansarà fins que Agamèmnon n hagi retornat Criseida. Enfurismat, el cap dels aqueus accepta alliberar-la per salvar l’exèrcit, però reclama a canvi el botí d’un altre guerrer; quan Aquil·les li planta cara, l’amenaça de prendre-li la seva part, la captiva Briseida, per deixar clar qui comanda les tropes. Si no fos per la deesa Atena que l’atura, l’impetuós Aquil·les hauria assassinat Agamèmnon allà mateix; ple de còlera, jura solemnement que un dia, quan els aqueus morin a grapats a mans dels troians, el trobaran a faltar aell, que és el millor de tots els aqueus. està decidit a reirar-se de la guerra.

                Després de perdre el botí (perquè Briseida era això, no pas una amant), Aquil·les se’n va a plorar tot sol vora el mar. Invoca la seva mare, la deessa marina Tetis, i li demana que intercediexi a favor seu davant Zeus; vol que el sobirà dels déus faci recular els aqueus fins on tenen les naus, acorralats pels enemics; vol que Agamèmnon, el cap de les tropes, tasti el regust amarg de la humiliació.

                Zeus accepta la petició de Tetis, encara que la sev aesposa Hera, sempre partidària dels aqueus, no hi estigui d’acord. Els déus tenen bàndols com els homes, però no pateixen com ells: esclaten a riure en veure el garrell Hefest que els serveix nèctar i passen tot el dia entaulats, escoltant la música d’Apol·lo i les Muses, fins que es pon el sol i Zeus se’n va a jeure amb Hera.

                Així, entre les ides despreocupades dels déus i els sofriments dels mortals, comença una història d’honor, dolor i venjança, la història més antiga d’Europa.

(Versió de Pau Sabaté)