Israel i els filisteus

Els israelites ocupen de Palestina  quan retornen després de l’exili a Egipte (s XIII aC). Aleshores  Israel tan sols és una confederació de tribus repartides pel territori, unides per un pressumpte origen comú i certes senyes d’identitat que els distingien dels altres pobles. Les més importants eren les lleis de Moisès i l’Arca de l’Aliança.

Entre els s. XI i XII aC aquestes tribus combaten a pobles veïns que amenacen la seva existència. I és en aquests moments de crisi quan sorgis un “jutge” que unia les tribus i salvava Israel. Aquestes amenaces no afectaven toptes les tribus si no tan sols les que vivien prop de l’enemic en concrec. De fet les salvacuions miraculoses venien sempre determinades per l’ajuda de Javé, sempre i quan el seu pobel no caigués en la idolatria. En un moment en concret (1050-1020 aC) totes les tribus van unir-se sota un únic rei: Saül, per fer front a una amença que excedia les possibilitats de qualsevol de les tribus per separat: els filisteus.

S’atribueix als filisteus un orígen africà, però habiten la illa de Creta (Kaftor). Són un poble veí a Israel que habiten una franja de la costa mediterrània. De tota manera aquestes dades no són determinants. El poble filisteu pot, també, ser identificat com un dels anomenats “Pobles del Mar” que van intentar assentar-se al delta del Nil i foren refusats pels faraons. Aquesta derrota els va obligar a alguns d’ells a assentar-se a la costa meridional de Palestina.

En el repartiment de la Terra Promesa entre les tribus israelites, a una d’elles (la de Dan) li havia correspost una petita extensió amb sortida al mar, just al nort del país dels filisteus (Ekron). D’aquesta manera situaríem l’origen del conflicte en dos grups ètnics diferents que reclamen el mateix territori.

Els filisteus dominen el territori, una superioritat basada en la possessió d’armes de ferro i l’existència d’artesans que els fabricaven, cosa que no era així en els israelites. Dan acaba cedint i el conflicte s’extén a tribus veïnes, els filisteus pressionen cap el centre muntanyós del país, probablement a la recerca del control de jaciments minerals.

La importància dels filisteus està en què la seva existència va forçar a la unitat de les tribus israelianes, configuren així el regne d’Israel. Els filisteus han proporcionat el nom pel qual avui es coneix la llengua àrab a la zona (falistin) i el seu equivalent en la nostra llengua: Palestina.

L’equipament Canòpic. Capella i taüts per als òrgans interns.

El primer pas de la momificació era l’extracció dels òrgans interns abans d’assecar el cos del difunt. Ja que aquests, tot i estar a fora del cos, seguien sent importants per a la vida del Més Enllà era costum col·locar-los dins de quatre recipients, els anomenats vasos canops. Una altra possibilitat per enterrar els òrgans del difunt per separat era l’anomenat estoig canòpic, un cofre de fusta o de pedra amb quatre departaments que poguessin tancar-se amb tapes.

Els quatre òrgans interns (pulmons, estómac, fetge, intenstins) es trobaven sota l’emparament d’un esperit protector diferent. Ja que als texts aquests esperits protectors es consideraven sinònims dels òrgans, era necessari també protegir-los a ells. Aquesta tasca la portaven a terme les quatre deeses Isis, Neftis, Selkis i Neit.

Els reis de l’Imperi Nou utilitzaven capelles de pedra de quatre forats o departaments que acollien els òrgans. Per a Tutankhamon es fabricaren, com a recipients dels òrgans, quatre petits i exquisits taüts d’or amb incrustacions que van ser col·locats dintre de les quatre cavitats d’un cofre canòpic d’alabastre. Aquest, per la seva banda, es trobava dins una capella envoltada per un baldaquí i emparada als quatre costats per les quatre deeses protectores. Tot el conjunt, que portava el nom d’ “el secret” estava vigilat també pel déu  Anubis que reposava sobre una llitera.

 
Els taüts canòpics són poc usuals a Egipte. Per això el conjunt canòpic de Tutankhamon és considerat especial.