Grecia. Origen

Es considera el naixement de Grècia com a tal el moment en què la civilització micènica entra en crisis i es desenvolupa una cultura del ferro que, amb la influència de diferents onades immigratòries de pobles veïns, aniran configurant les bases per una Grècia que entrarà en el període de l'esplendor.
Una d'aquestes provables immigracions és la que va protagonitzar el poble “dori” i al que les llegendes i mites antics donen una importància cabal en el naixement de la Grècia que ha de donar al món el millor d'ella mateixa.
Ja en el segle XIII aC, en plena edat del Bronze, existeix a la Península Balcànica una civilització esplendorosa que s'extén pel Mediterrani, però al s XII aC entra en crisis i es veu abatuda: la població disminueix un 70 % i les comunicacions amb altres zones del Mediterrani queden interrompudes durant més d'un segle. Així arriba a la fi el poderós món cultural i polític del món Micènic, començant el que els historiadors anomenen “l'Edat Fosca”. Tot i això els grecs sempre tenen en ment l'època micènica com un moment del passat gloriós.
Quina va ser la causa d'aquesta crisi, capaç d'acabar amb una civilització tan esplendorosa? En el seu moment es van elaborar hipòtesis per a tots el gustos: des de la de les invasions a sang i foc, fins la dels terratrèmols i fenòmens naturals. Actualment es considera que la causa va ser interna: la decadència de les ciutats, males collites i escassetat d'aliments per sobrepoblació, possiblement alguna epidèmia de pesta. És a dir plagues, sequeres i i guerres, com qualsevol dinàmica de crisi a l'antiguitat. Com qui controlava l'economia i centralitzava la distribució de mercaderies era el Palau (basileus)i/o el Temple, quan van caure en ruïna van portar el desastre. En són un reflexe els relats mítics de l'època (guerra de Troia, Set contra Tebes ...), en què cabdills micènics van a la recerca de conquestes, botins, saquejos. També trobem inmigracions dels pobles indoeuropeus, pobles ramaders provinents de les estepes asiàtiques, que no romanien gaire temps en un mateix lloc, muntaven a cavall, sabien fabricar armes i estris de metall especialment de ferro que els convertien en temibles guerrers. Aquests pobles s'anaren instal·lant a la Mediterrània: si ho feien en zones poc habitades no i havia enfrontaments, però en altres ocasions sotmetien els que ja hi eren i els obligaven a treballa r per ells gràcies a la seva superioritat bèl·lica. De tota manera aquests pobles, amb el temps, anaren adoptant les formes de vida i els coneixements de les societats agrícoles sotmeses, tot i que es van mantenir com a grup dominant. I això portava a les diferències socials que cada vegada eren més grans. Així els senyors es procalamevn pertanyents a un llinatge guerrer, descendent d'un avantpassat diví. Eren societats patriarcals, on el pare mantenia el control de les obligacions i els drets de cadascú. A aquesta adrera etapa del món micènic pertany la figura de l'heroi dels relats èpics: homes desheretatas als que el retorn a la llar resulta tràgic o es retarda de manera indefinida.
En el context de crisis les invasions o migracions tingueren un gran impacte en el territori. Per això la mitologia i l'èpica de la Grècia clàssica (s. VIII aC) va buscar en aquest fet els motius de la destrucció del món micènic. S'atribueix als doris, tribus bel·licoses del nord (descendents de les migracios indoeuropees), la conquesta i destrucció de les ciutats fortificades dels aqueus o micènics. Però el cert és que l'arqueologia actual no ha trobat indicis d'aquests atacs, ni tan sols a Atenes (que segons el mite va resistir de manera heroïca). Els doris sembla que no arribaren com a conqueridors, sinó com a immigrants pacífics que van anar colonitzant progressivament el territori. La clau de l'èxit no cal buscar-la només en el poder militar dels nouvinguts, sinó que la ruïna prèvia de la civilització micènica va possibilitar aquest establiment (recordar l'afectació de la crisis) i amb ell la recuperació de la civilització. Eren gent rude que llauraren les terres, cuidaren els ramats i establiren nous nuclis de població. No disposaven ni de reis, ni de palaus, ni corts amb funcionaris, impostos i tributs. El relat mític de “El retorn dels Heràclites” narra aquesta migració. Ho relaciona amb els descendents d'Heracles (els doris) que van anar a defensar Atenes del setge sotmés per Euristeu, rei de Tirinto i gran enemic d'Heracles. Després de derrotar-lo es van instal·lar al Peloponés.

Sumer. La consolidació

Les relacions entre les comunitats camperoles i els habitants del temple foren determinants per al desenvolupament econòmic. El medi natural del qual vivien pertanyia al déu de la localitat i, per tant, les famílies camperoles que hi treballaven eren considerades com a simples arrendataris. És a dir, com si lloguessin al seu déu, o als seus representants, els sacerdots, una petita parcel·la. Com a pagament havien d'oferir periòdicament una part important de la collita i un temps de treball gratuït. En realitat les condicions de vida d'aquesta gent eren molt diferents de les de la gent que habitava a la ciutat. I amés encara hi havia un altre grup de gent: els que havien estat sotmesos a esclavatge: presoners de guerra o de persones que s'havien endeutat fins a tal punt que es veien obligats a pagar amb la seva pròpia persona. Aquests eren considerats eines de treball, i utilitzats coma servents domèstics al temple i de les cases més riques de la ciutat. Aquestes societats sorgides de la revolució urbana estaven clarament dividides en classes.
Però aquestes ciutats amb certa riquesa podien sucumbir amb certa facilitat. No gaire lluny d'elles hi havia pobles que encara vivien de la cacera i de la recol·lecció o d'una agricultura i ramaderia molt primitives. Aquests pobles podien envejar els aliments i les riqueses acumulades ala ciutat. També els poblats de camperols que treballaven per a la ciutat i lliuraven periòdicament una part de la la seva collita, es podien rebel·lar contra aquesta situació. És per tot això que els poderosos anaven comprenent la necessitat d'un sistema de defensa permanent. Al començament, quan dues comunitats s'enfrontaven, tots els seus membres s'esforçaven a vèncer el contrari i un cop acabada la brega havien de continuar guanyant-se el sustent. Després, quan per a alguns grups la guerra començà a ser una font d'ingressos, una mamnera d'aconseguir recursos, començaren a especialitzar-s'hi els homes més joves o amb més aptitud física. Aleshores a més a més d'administrar l'ús dels tributs de la població i el culte als déus, les ciutats van anar creant exèrcits i elaborant codis de lleis. Així doncs, amb el desenvolupament de la vida urbana sorgí l'exèrcit, és a dir, un conjunt d'homes preparats de forma permanent per a la guerra. Calgué fornir-los d'armament adient i alimentar-los ja que ells no participaven en cap mena d'activitat productiva.
De poblats a pobles i de pobles a ciutats, com més creixien les poblacions, més territori conreable volien controlar. Aviat les rivalitats entre ciutats veïnes van convertir-se en veritables campanyes bèl·liques. Les assemblees democràtiques es van veure incapaces de gestionar les decisions que calia prendre als camps de batalla. Així va decidir seleccionar el ciutadà més capaç per tal que liderés la resta i vencés l'enemic. Va haver-hi ciutats que aconseguiren formar un poderós exèrcit abans que altres, i així van poder obligar les veïnes a obeir-les i, sobretot, a pagar-los tributs. Així la riquesa produïda ennun ampli territori es concentrava en una sola ciutat, de manera que la seva força ugmentava encara més. Al principi l'elecció del gran home, significat literal de la paraula rei en sumeri, era temporal. Superada la crisi militar, el rei renunciava al poder i tronava a la vida civil. Però al professionalitzar-se la funció militar va fer que perdés el seu caràcter transitori. A partir de 2800 ane el rei es considera un pont entre els homes i les deïtats.
La història política de Sumèria és una enrevessada successió de conflictes entre ciutats-estat pel control de tota la regió. Una de les primeres a aconseguir-ho fou Uruk, que hauria arribar¡t al seu esplendor a la darreria del tercer mil·leni. Està considerada la primera gran Metròpoli que va veure nèixer els nostre planeta. Gilgamesh, el seu monarca més famós, va ser la font d'inspairació d'un celebrat poema èpic que va erirgir aquest rei de carn i ossos en una mena de semideu (prototip dels herois encavat adoptats a Grècia i base de la redacció de l'Odissea). Normalment la victòria d'una ciutat o poble damunt d'un altre se simbolitzava amb la victòria del déu del clan de la ciutat guanyadora damunt del déu de la que havia perdut. Però com ha passat sempre, un bondia, la magníficència i el poder d'Uruk van entrar en una profunda decadència de la qual sembla que en van ser responsables els disturbis polítics, constants amb els reis de les ciutats d'Ur i Kish. Després de segles d'estira i arronsa, les tres ciutats van acabar cedint el protagonisme a altres nuclis urbans, com Abab, Umma i lagash
Sorgiren així els primers imperis. I fou Sargó, cap el 2350 ane, qui unificà tota Mesopotàmia: Sumeria amb tota la Mesopotàmia Septentrional, creant l'imperi ACADI. Sargó es va convertir en el primer gran emperador que coneixem amb la conquesta de l'Àsia occidental. Era fill de semites, poble que havia començat a aparèixer a Mesopotàmia ja en temps dels Ubaidans. D'origen humil es desconeix com va ascendir socialment i arribà a fer-se un lloc al costat del rei sumieri de Kish. Una llegenda posterior, semblant a la de Moisès, explica que la seva mare va confiar el nadó al destí deixant que les aigües de l'Èufrates s'enduguessin el cabàs on l'havia deixat. Un camperol el va rescatar.
Aquest primer imperi esva desintegrar poques generacions després de la mort de Sargó. Deixant una Sumèria convulsa i turbulenta. Amb els anys només la ciutat d'Ur va recuperar l'antiga esplendor. El responsable d'aquesta reniaxença va ser Ur-Nammu, cap el 2100 ane, que a més a més de ser un gran conqueridor i un excel·lent gestor va ser un gran aficionat a les grans construccions, la més destacada de totes: el ziggurat. Va omplir de ziggurats les ciutats, edificis de planta rectangular gegantina i successives plantes esglaonades rematades per un santuari que arribava a una alçada de fins a vint-i-dos metres. Aquests edificis es desconeix la naturalesa exacta de les cerimònies que s'hi feien. Heròdot explica que que eren el lloc on les sacerdotesses contreien núpcies amb els déus per assegurar la prosperitat de la ciutat. Però els investigadors actuals parlen d'un emplaçament estrictament religiós, d'latres hi reserven també la funció d'observatori astronòmic. Però el que si sembla cert és que va servir d'inspiració per la llegenda de la Torre de Babel i el seu caos lingüístic. Aquest mateix monarca, més enllà de les construccions, també va escriure les primeres lleis de la història: tres segles abans que Hammurabi i mil anys abans que els manaments bíblics de Moisès.
Al voltant del 2000 ane (cinc generacions després de la mort d'Ur-Nammu) la caiguda d'Ur davant les tribus elamites va representar la fi d'un mil·leni i mig de grandesa sumèria. Els Babilonis (nom que ja comença a aparèixer abans als textos) es feien els nous amos de Mesopotàmia i, tot i assimilar els seus coneixements, l'ascensió babilònica va enfonsar Sumèria com a realitat ètnica, cosa que va deixar una profunda impressió en els darrers poetes sumeris que descriuen aquell temps com a fatídics, la fi del món ... per al poble que havia traspassat el llindar de la civilització més de deu segles enrera.

Sumer. L'origen

L'assentament a les ribes del Tigris i de l'Èufrates d'un poble que transitava del Neolític a l'Edat del Bronze i que es coneix amb el nom d'UBAIDIÀ, és el que propicia el naixement de Sumèria. És en aquests assentaments on s'introdueixen els Sumeris, a les darreries del quart mil·leni ane, provinents d'una gran migració des de Melukhkha, d'on encara no se sap exactament la seva localització (Àsia central? Oest d'India? Etiòpia? Transcaucàsia?) com tampoc la localització de l'ílla de Tilmun/Bahrain (el paradís).

La pràctica de l'agricultura i de la ramaderia dels poblats assentats a la riba del Tigris i Èufrates, van anar fent enriquir els petits grups d'agricultors fins a modificar completament la seva forma de vida. Arribaren a edificar grans ciutats, amb temples i palaus espectaculars. També va desaparèixer aquella primitiva igualtat i començaren a donar-se grans diferències entre les persones, tant pel que fa a les feines que feien com a les condicions de vida i manera de pensar. Aquests grans canvis reben el nom de Revolució Urbana, tot i que no va tenir lloc al mateix temps i de la mateixa manera a tot arreu.

Les ciutats més antigues es formen en una zona que s'ha anomenat “Creixent Fèrtil” per raó de la forma de mitja lluna que té al seva ubicació als mapes. És una gran extensió semidesèrtica, en la qual la vida humana troba grans dificultats. Hi ha oassis aïllats i rius amb unes valls d'una extraordinària fertitlitat. Mesopotàmia (lloc geogràfic d'assentament Sumeri) era una zona pantanosa, plena de joncs i palmeres, on abundaven els ocells i els peixos. Aquestes terres eren un paradís per als grups d'agricultors que vivien en els turons propers ja que per allí no hi havia altra cosa que desert.

Per a conrear aquestes terres calia, però, controlar l'aigua, dessecant pantans i construïnt preses, dics i canals. Amb això, a més d'impedir les inundacions, s'ampliava la quantitat de terreny apte per al conreu. Tots aquests esforços compensaven ja que en alguns llocs es podia arribar a aconseguir fins a sis collites l'any i obtenir cent vegades més gra del que s'havia conreat. Aquesta agricultura de reg no pot dur-la a terme un qualsevol pel seu compte, sinó que cal la col·laboració de molta gent. El més provable és que els primers intents fossin obra de diversos poblats que s'ajuntaren per fer construccions. També feia falta tenir alguns coneixements per preveuere amb exactitud el moment de les inundacions, planificar el repartiment de l'aigua ... A l'interior d'aquestes comunitats, un petit grup aconseguia especialitzar-se en les tasques de control i planificació i, per tant, quedava alliberada de la feina del camp. Aquest grup era l'encarregat del graner, és a dir, d'acumular i distribuir els beneficis de la collita.

Es considerava necessari que aquestes activitats fossin protegides pels déus. De fet vinculaven estretament el benestar de la seva ciutat al culte a un déu. I com els homes, aquestes deïtats necessitaven una llar. La construcció del temple va ser un factor determinant a l'hora de cohesionar els pobles mesopotàmics que vivien en una espiral de creixement. Aquesta propseritat va fer que les famílies augmentessin els seus membres. Com més fills, més mans per treballar i, per tant, capacitat per conrear més terres. A més terres, més excedents i, amb ells, capacitta per comerciar. Axií entre el 4000 i el 3500 ane, a la Baixa Mesopotàmia, van sorgir un seguit de ciutats-estat relacionades entre ells per una xarxa comercial que no solament els va generar molta més riques sinó també noves necessittas.

El temple, per tant, l'edifici on es donava culte a les deïtats, era el centre de direcció de tota la vida econòmica. Caliam que algú tingues cura d'ell. Compongués les oracions i organitzaés les festes per honrar la deïtat. Però també calia que algú altre s'ocupés del manteniment, neteja i construcció dels canals de regadiu, imprescindibles en aquella regió de climatologia seca i severa. També era necessari trobar una persona assenyada que resolgués les controvèrsies entre els veïns, repartís de manera equànime els drets sobre l'aigua, assenyalés les línies limítrofes quan s'ampliaven els cultius. És a dir aquells pobles ja no podien funcionar només amb agricultors i petits artesans. La seva nova estructura social demanava sacerdots, tècnics i jutges, a més d'una administració secular que va començar funcionant a través d'una assemblea de ciutadans lliures que triaven els càrrecs democràticament.

El temple era protegit per sacerdots. Ells feien d'intermediari entre les persones i els déus, a més d'organitzar l'agricultura, repartir l'aigua i recollir els tributs que la població pagava als seus déus per tal de mantenir-los satisfets. Generalment aquests tributs consistien en part de la collita i en treball personal per a la cosntrucció de les obres públiques, ... Els sacerdots controlaven també el comerç amb altres llocs allunyats. En aquests territoris no i havia alguns del productes que es feien necessaris, com el sílex per a fabricar estris, fusta per a la construcció, i per tant calia anar a buscar-los en un altre lloc. Això els va moure a iniciar llargues expedicions i a conèixer i tractar pobles ignorats fins a leshores.

Anaren apareixen noves tècniques: artesans especialitzats, metal·lúrgics, ceramistes, transports... i al voltant del temple anaven sorgint nous assentaments de població que es dedicaven a aquestes feines. És aquest moment en què ja deixem de parlar de poblats i comencem a tenir ciutats, ja que aquests nuclis sedentaris la majoria de la població ja no es dedica a feines agràries, sinó a altres activitats. Els habitatges ja no eren cabanes de fang o palla, sinó de maons o, on era possible, de pedra. Eren molt més resistents i el perill d'incendi era menor. Hi havia carrers molt be traçats. En algunes ciutats fins i tot hi havia sistemes per canalitzar les aigües residuals. A més a més les ciutats eren el lloc de bescanvi de productes artesanals per productes agraris. També s'hi podien comprar productes exòtics, de luxe, provinents de llocs molt allunyats. Tot això només era possible perquè l'agricultura era capaç de produir aliments en un nombre superior al necessari per alimentar les persones que s'hi dedicaven. Perquè a l'agricultura també s'hi produïren canvis, innovacions. Una de les més importants va ser la substitució de l'aixada per l'arada. Substituir la força humana per la dels animals de tir. Així els homes s'anaren dedicant més a dirigir els animals i substituïren les dones en el control de l'agricultura.

Invenció de la Ciència

La investigació històrica i l’arqueologia desenvolupada el darrer segle i mig al sud de l’Iraq ha possibilitat atorgar als sumeris la invenció de la ciència i els relats bíblics, en altres moments atribuïts a l’antiga Grècia la primera i al dictat diví els segons.
Aquesta primera gran civilització de la història se la considera ja autèntica responsable dels incomptables assoliments científics i els més importants relats mitològics en què es basa la civilització occidental. Ells van ser qui van fer les primeres passes en les ciències, qui van dissenyar la primera concepció de la creació de l’univers, del món i de la humanitat. També els primers en deixar testimoni escrit de tot allò que observaren i imaginaren en el primer registre gràfic del que es té constància històrica.
Els seus assoliments han quedat amagats sota la sorra de les planures mesopotàmiques, però abans van deixar petjada en tota la gent que hi va tenir contacte. Així els seus coneixements van ser traspassats d’unes cultures a altres a través del temps i van arribar a les costes mediterrànies, egeesi allà van prendre nova força, van ser transformades i ampliades.
Com va arribar el pensament i la influència dels sumeris fins els hebreus i els grecs? El primer element d’aquest procés va ser el riu Èufrates, font de vida i artèria de comunicació, per on viatjaven persones, mercaderies , idees, pensaments i innovacions. El segon element del seu avenç va ser l’escriptura, una invenció pròpia que els va permetre preservar el coneixement i la ciència acumulats durant segles. També l’escriptura, com qualsevol altre coneixement, va remuntar el riu i s’estengué fins arribar als hitites (II mil·leni). Des d’allà, ja en el mil·leni I traslladen l’herència sumèria per una banda al poble grec i de l’altra al poble hebreu.
Els jueus, deportats a Babilònia el 587 aC, allà van adoptar la mitologia, les narracions i gran part de l’herència cultural sumèria, filtrada pels segles de barrejadissa.
El resultat de tot plegat és aquesta doble influència, grega i bíblica, que ha arribat fins nosaltres portant ressons llunyans de civilitzacions extingides fa mil·lenis, però ben presents en l’actualitat.
Aquestes civilitzacions pre-clàssiques ja van desenvolupar un mètode propi tan vàlid com el dels grecs, diferent, però totalment científic ja que està basat en l’experimentació , la comprovació, l’elaboració d’hipòtesi i el que és més important, en la capacitat de coneixement no tan sols a posteriori, sinó també a priori, en el pensament deductiu.
Els sumeris no van elaborar lleis generals ni conceptes abstractes, sinó que van basar les seves observacions en allò concret, en allò que és palpable, en allò que s’experimenta. Definien la realitat, la classificaven, la subdividien, l’organitzaven en departaments estancs. L’estudiaven i l’analitzaven. Tan sols no van fer l’extreure els seus principis fonamentals, les lleis generals. Això ho trobem documentat en textos sumeris del III mil·leni. D’una banda llarguíssimes llistes de paraules que són autèntics catàlegs i inventaris on queden recollides les més variades realitats: noms de plantes, animals, minerals, locals, objectes, malalties, astres, divinitats, i qualsevol mena de realitat observable. Aquesta és la primera passa en la fixació del coneixement humà i el fonament per al desenvolupament del coneixement científic. L’altra mena de textos són els tractats que analitzen aspectes menys materials, com ara la teologia, les lleis, les matemàtiques, la medicina. I ho fan mitjançant relats mitològics, còdexs legals, problemes de càlcul, descripció de malalties i diagnòstics, ...
L’objectiu és el mateix: observar, definir, catalogar i establir sèries de tots els casos concrets, incloent-hi tan els que han estat observats alguna vegada com aquells que no s’han produït mai, però poden succeir, amb la intenció de conèixer-ho tot sense descartar cap opció.
L’exemple de l’endevinació forma part d’aquesta mena de desenvolupament científic. Per fer-ho calia observar, anotar i agrupar en sèries tota la realitat universal per aconseguir distingir-hi pautes que permetessin diferenciar allò que és constant i immutable del que és una raresa o anormalitat. La normalitat era considerat conformitat divina, mentre que la singularitat de qualsevol mena d’esdeveniment natural (naixements amb malformacions, comportaments estranys d’animals, inundacions desorbitades, ...) o astral (eclipsis, pas d’estels, aspectes estranys dels astres,...) era el reflex d’un missatge diví també especial, que un cop detectat i llegit calia ser traduït. Això és el primer pas del procés científic: l’observació, l’anotació i el coneixement exhaustiu del comportament de tota la realitat natural, tan en l’aspecte normal com anormal.
La segona fase, basada en la primera, serà la capacitat de deducció i en base a ella, de conèixer prèviament què succeirà si torna a repetir-se el mateix fenomen. Això ho feien associant les observacions fetes amb algun fenomen coincident, perquè servís d’antecedent per al futur. Si es produïa un part múltiple i això, anormal, coincidia amb una malaltia del rei, ja tenim una relació que permetia predir.
Estem, doncs, davant els primers exemples d’un pensament racional basat en la deducció sobre una observació i experimentació prèvies. Tota la realitat va ser objecte d’anàlisi detallat per poder aïllar allò que era normal d’allò que era extraordinari, i poder deduir així els designis divins. Això va fer que s’estudiès de manera minuciosa tots els camps de la natura i amb això el naixement de la majoria de les ciències de la natura. D’aquesta manera els sumeris van posar el fons i el mètode perquè posteriorment els grecs sistematitzessin el model científic que hem heretat. Van rebre l’esperit científic i el raonament deductiu.
Un dels primers i més important èxit dels sumeris va ser l’aparició de la vida urbana. La invenció de la ciutat es troba en els orígens de la civilització perquè tot allò que la caracteritza (escriptura, ciències, art, tecnologia) va ser conseqüència del cada vegada més ampli i divers desenvolupament que va tenir l’agrupació d’éssers humans en un mateix espai i amb uns mateixos objectius. Aquest va ser el motor per aguditzar l’enginy humà i desenvolupar les més variades innovacions: la jerarquització social, l’especialització laboral, la construcció monumental, augment en quantitat, varietat i llunyania dels intercanvis comercials, el control d’una economia basada en l’agricultura perquè en el seu domini hi intervenien coneixements astronòmics, meteorològics i de càlcul. Fruit d’això neix el primer sistema de càlcul i d’escriptura, sobre el que es desenvoluparà les demés branques del saber. Els sumeris Van descobrir i desenvolupar les ciències exactes per solucionar problemes pràctics, com ara el càlcul de superfícies i volums per mesurar camps i quantitats de productes, o el temps i la mà d’obra o les totxanes necessàries. Tot això amb el sistema de càlcul sexagesimal. L’observació del firmament i del moviment i els canvis dels astres va proporcionar un ampli coneixement que van utilitzar no tan sols per l’endevinament, sinó també per establir els primers calendaris oficials que van tenir un desenvolupament més ampli en època Babilònica (mil·leni II)
En l’àmbit humanístic el llegat sumeri està present en pràcticament tots els camps de l’expressió escrita. En la filosofia també la devem a ells, almenys si no en les escoles, sí en les seves preocupacions bàsiques on es plantegen el quan, el com i el per què de l’aparició del món i de la humanitat en ell, i quin era el paper de l’home, la relació amb els seus creadors i el seu destí després. A la Bíblia trobem ressonàncies de Sumer i a partir d’ella arriben a nosaltres com a relats de tipologia religiosa, però en el seu origen resideix el primer plantejament filosòfic de la humanitat que tenim constància.

Basat en un text de Felip Massó Ferrer
Arqueòleg. Membre de la missió
espanyola al mig Eufrates siri.