L’organització interna era clarament patriarcal. El patriarca
exercia funcions polítiques, judicials, militars i religioses, mentre que la
unitat bàsica era la família extensa, estructurada entorn de la tenda. El
principi de primogenitura regulava la successió, tot i que podia veure’s
alterat per factors morals o religiosos. A més dels descendents directes, el
clan integrava servents i clients, configurant una microestructura amb
capacitat defensiva pròpia.
La cohesió social es fonamentava en el codi d’honor, concebut com
un capital simbòlic col·lectiu. Les ofenses individuals es reinterpretaven com
a agressions al conjunt del llinatge, amb conseqüències polítiques.
L’arqueologia corrobora aquest model mitjançant l’estudi de
campaments estacionals amb estratigrafia escassa, l’anàlisi zooarqueològica
—predomini d’ovicaprins i absència relativa de porc—, la presència de ceràmica
urbana en contextos pastorals i patrons de sepultura familiars recurrents.
Aquest conjunt d’evidències suggereix l’existència d’unitats ramaderes amb
territori definit i una relació estructural amb els centres urbans.
