Les societats urbanes del Pròxim Orient tenien enormes
necessitats per cobrir. Les comunitats locals de la Península Ibèrica explotaven
part d’aquestes riqueses, que eren transportades sovint a llargues distàncies
mitjançant intercanvis entre els diferents sistemes locals. Probablement els
primers contactes amb la Península Ibèrica foren estacionals, és a dir que els
mariners remuntaven la costa un o dos cops l’any per comerciar amb la gent de l’interior,
que a l’hora es desplaçaven al sud per realitzar l’intercanvi. Aquest establiment
de colònies suposava reprendre unes relacions amb un territori i una gent que conservaven
la memòria de contactes anteriors. Els ports comercials establerts a la Península Ibèrica estimularen
el desenvolupament de les comunitats indígenes e l’interior. La reacció de cada
poblat o grup de poblats involucrats segons el cas, però la pauta general va
ser sempre la mateixa: la importació de productes manufacturats i objectes de
luxe provocaren canvis espectaculars en la producció artesanal i en les
relacions socials. Els comerciants van imposar sobre les elits indígenes la
demanda de productes molt significatius des del punt de vista polític social (bronze,
joies, ivori, ceràmiques, teles) que van crear vincles de dependència i la
transformació de les estructures socials i econòmiques. I amb això el
desenvolupament d’un seguit de centres urbans i l’adopció de noves formes de
religiositat, de producció i consum.
