Heliolatria - EL SOL

  

 Era concebut com una divinitata ardent, que tot ho veu gràcies a la seva pròpia llum, que cada dia envaeix tots els racons  del mon. El Sol és la divinitat i la divinitat és el Sol, un mateix i únic ésser. Això porta a interpretar com el fet d’analitzar a l’antiguitat les característiques dels astres, les seves òrbites i els cicles d’aparició i ocultament, en realitat no feien astronomia sinó teologia. Contemplaven diàriament la divinitat i per dirigir-se a ella disposaven el propi cos en la direcció on es trobava. Això explica des de la posició que adopten algunes religions a l’hora de la pregària, a l’orientaciño de temples, tombes i construccions de religions actuals. També s’interpreten  així detalls de les figures conservades d’orants prehistòrics: el Sol és al cel, el cel està sobre nostre, l’actitud lògica és l’elevació dels braços al cel amb les mans obertes en actitud de demanda. Quan apareix també un forma solar a l’escena demostraria efectivament una heliolatria.

    Registres arqueològics donen força a aquesta hipòtesis. Testimonis que acrediten com des d’inicis del Neolític existien creences que veien divinitats on nosaltres veiem astres.

    Els qui imaginaren el cel com un immens oceà abovedat que cubria tota la Terra, necessàriament deurien proveir els déus de les seves corresponents embarcacions celestes. Els calien les naus per deambular, de la mateixa manera que a la humanitat li calien per traslladar-se pels mars. Com cada cos lluminós posseia la seva pròpia ruta, direcció, velocitat... d’aquesta observació se’n desprèn que hauria de posseir la pròpia nau, ja que no podien compartir vehicle donades les característiques. Les barques sagrades eren elements litúrgics utilitzats per al desplaçament de les divinitats d’un lloc a altre del centre de culte, processons, riuals concrets ... Les imatges damunt les embarcacions es portaven a espatlles humanes en desfilades i romeries. Per això si es desitjava anar al cel després de la mort, calia fer-se acompanyar a la tomba la corresponent embarcació, ja fos de tamany real o bé en maqueta.

    El camperolat sap que sense la llum solra no ceixen les plantes, i tampoc cuallen les fruites quan els horts ocupen llocs excessivament ombrívols. L’energia calorífica del Sol és imprescindible per a tots els conreus. Una temperatura adequada també ha de precedir a la formació de la tempesta, que acabarà descarregant les seves aigües fertilitzadores damunt els camps. Per tant n o hi ha res d’estrany que des de l’antiguitat pogués considerar-se el Sol com un ent totpoderós. Fins i tot hi hagués la creença que fos el creador.

    Trobem en moltes civilitzacions mediterrànies del món antic el concepte d’una divinitat paternal, guardiana del món i pastora dels seus fidels. Estem davant de manifestacions de genotips mentals comuns que van poder existir a la Mediterrània des d’èppoques remotes. Juntament amb mercaderies, plantes, animals, humans, aquestes idees circulaven juntment amb totes les persones que es movien per les seves aigües.

TEOLOGIA CALCOLÍTICA

 

   A partir de 3.000 ane aproximadament les societats antigues de la Mediterrània deixaren testimonis escrits d’una concepció del món similar. Una mentalitat que podem definir com a geocèntrica i geostàtica. La Terra suposava un focus estable  del cosmos en què tots els cossos celestes es desplaçaven entorn a ella. Aquesta visió deuria tenis milers d’anys en el moment en què queda reflectida per primer cop. En els textos d’aquestes cultures. Probablement es tracti d’una homologia evolutiva heretada dels progenitors ancestrals, que podria remuntar-se al Paleolític.

   La societat de fa cinc mil anys és raonable que participés d’aquest plantejament  que tenien les cultures de la Mediterrània oriental: imaginar el planeta (o el mon conegut) com un disc pla a l’entorn del qual hi ha un oceà incommensurable. Això sorgia no pas d’un pensament mític, sinó de la conclusió  de múltiples experiències vitals: sempre el mar apareixia com el final de qualsevol territori. Per tant la hipòtesis més verosímil i raonable és que la Terra funcionés com una enorme illa flotant. El món és immòbil i son els objectes lluminosos del cel els que es desplacen. Pensaven que eren el centre de l’univers i rebien aigua, llum aire i calor dels cossos que poblen la bòveda del firmament, tot necessaris per a la nostra pròpia vida i la de les planes i animals. La lògica apuntava que tot estava disposat per a satisfer les nostres necessitats. Si del Sol es rep les dues energies més valorades: la lluminosa i la calorífica, i sense la seva concurrència la vida és impossible, doncs aquesta vida ha d’haver ser creada pel Sol.

    Sobre la Terra el creador, el Sol, disposa d’un sostre on hi habita, acompanyat d’altres ents d’inferior rang. Es trasllada a l’àmbit celestial les estructures socials humanes, sempre presidides per la jerarquització. L’acceptació d’aquestes desigualtats jeràrquiques per part de tota la comunitat, evitava l’existència de conflictes constants. Cada cos disposava del seu lloc al cel, la seva separació respecte els altres  i les seves rutes i temps particulars per transitar. De la coberta còsmica es desprenia aigua de quant en quant. Era la deduccció lògica de la gent que tenia àmplia experiència amb la pluja. La missió més important de les aigües celestials era fertilitzar les terres conreades i els boscos, amés de calmar la sed de persones i animals. L’aigua  va acabar sent tan sagrada com qualsevol altre element ubicat als cels. Aquest líquid formava una mar infinit allà dalt, i els astres necessitaven una barca pels seus desplaçaments, com el necessitava la humanitat per navegar. Aquest és l’origen de la barca sagrada, instrument indispensable de les divinitats de les cultures del Vell Mon.