L'escriptura

   

 L’escriptura sorgeix amb l’única finalitat d’inventariar i gestionar els recursos disponibles. El seu objectiu era el d’ajudar l’estat arcaic o obtenir el màxim benefici de la terra i de la població mitjançant una explotació ordenada i racional. Es va haver d’esperar gairebé mil anys perquè l’escriptura s’utilitzés  per a compondre inscripcions reials, poemes, llistes de divinitats, conjurs, textos endevinadors... La seva invenció no va tenir res a veure amb la creativitat literària.

    La immensa majoria de les primeres tauletes, les protocuneiformes, son textos administratius trobats a Eanna, Uruk. Llistes de racions de cereals, impostos, presoners, treballadors, ... i semblen relacionades amb la necessitat d’organitzar tasques col·lectives, com  ara prestacions en el treball i reclutaments. Només el 15 % de la totalitat de documents recuperats son llistes lèxiques, és a dir, relacions de paraules organitzades per camps semàntics, que utilitzaven els escribes per aprendre els rudiments de l’escriptura. Així s’han conservat llistes de professions, de tipus de fusta, de metalls de recipients, tipus de teixits, ciutats, animals, plantes ...

    Els escribes s’agrupaven en oficines burocràtiques especialitzades en la gestió de diferents àmbits: organització del treball especialitzat, pesca, ramaderia, productes agrícoles i terres de treball. Dintre de cadascun d’aquests àmbits, s’encarregaven d’inventariar bes, organitzar l’entrada i sortida de productes dels magatzems estatals, i documentar assignacions per a transaccions futures.

    És important assenyalar l’absència total de textos literaris o religiosos en el període més antic, l’original.

EL TRANSIGUALITARISME. CAÇADORS RECOL·LECTORS SIMPLES I COMPLEXOS.

   

 Etnogràficament les societats de farratjadors simples presenten escasses diferències econòmiques entre famílies, si és que se’n donen. La majoria dels recursos son compartits per la totalitat del grup, especialment l’aliment; hi ha poca o nul·la propietat privada, ja siguin recursos o objectes, i la competència pels aliments està prohibida. El préstec està molt estès i sovint aquest no es torna i qualsevol que no estigui d’acord amb les decisions de la majoria és lliure d’abandonar el grup i unir-se a un altre. Els recol·lectors simples son el que més s’assembla a una societat comunal. Aquest igualitarisme té un sentit eminentment adaptatiu en un context on els recursos son molt limitats i fluctuen d’una manera impredictible. Això obliga als individus a desplaçar-se amb freqüència i a compartir recursos per a sobreviure. En circumstàncies d’alta mobilitat, les pertinences de les persones es limiten a allò que poden transportar – pocs articles bàsics, essencials per a la supervivència – per la qual cosa és difícil acumular bens i riquesa.

     A mesura que les tecnologies milloren amb el pas dels mil·lennis, resulta possible extreure cada vegada més aliments d’alguns entorns i, amb el temps, això porta a una obtenció més fiable i abundant, fins el punt que gairebé tots els anys podien produir-se excedents. Això suposarà canvis fonamentals respecte als farratjadors igualitaris en les seves característiques socials, polítiques i econòmiques. La propietat privada es torna dominant i les poblacions esdevenen més sedentàries, almenys estacionalment. L’emmagatzemament d’aliment és habitual, alhora que sorgeixen famílies acomodades i altres depauperades. Algunes fins i tot poden tenir esclaus. Es donen ja grans banquets competitius i la rivalitat per obtenir parella, mentre es treu profit dels excedents per a obtenir avantatges. En aquesta mena de contexts comencen a proliferar els articles de luxe no funcionals i l’art complexe; els membres de les famílies riques i poderoses gaudeixen d’enterraments ostentosos i, en vida, influïen o directament controlaven les decisions de la comunitat. Totes son característiques de les desigualtats socioeconòmiques. Aquestes societats reben el qualificatiu de transigualitàries amb l’objectiu de diferenciar les que presenten formes incipients de riquesa i poder sense que això suposi la conformació de grups socioeconòmics estratificats. S’aplica a caçadors recol·lectors complexos, pastors nòmades i societats hortícoles simples.

    El sorgiment dels caçadors-recol·lectors complexos transigualitaris posa les bases de les societats caracteritzades per la propietat privada, la producció d’excedents, les estructures contractuals de deute, els elements de riquesa, la competència en l’ús dels recursos i la dicotomia de rics en front dels pobres i poderosos davant desposseïts.

La Desigualtat.

     
En els contexts igualitaris, el poder per organitzar tasques productives pot existir, però es mostra de manera poc coercitiva, sol estar matisat per la pròpia estructuració horitzontal tecno-social que determina les seves capacitats i les seves possibilitats igualitàries en la població. Normalment repartir la riquesa generada pel treball social reforça la cohesió del grup i no existeix una acumulació desigual., basada en la violència social permanent.

    Si bé la producció d’excedents és necessària per a l’estabilitat estructural de les societat sedentàries, la seva conservació requereix energia. La protecció i la gestió de la producció d’excedents molt probablement és l’origen de les burocràcies i dels exèrcits que garanteixen , des del naixement de l’estat, l’usufructe sesgat  del treball social. Per això, la desigualtat com a producte social relacionat amb la distribució material de la riquesa social és una constant històrica.

    Existeixen evidències materials que son concloents sobre l’existència o no de la igualtat o desigualtat en els sistemes materials i simbòlics humans. En arqueologia els registres funeraris son molt indicatius del funcionament social. Trobar una tomba singular , molt diferent des d’un punt de vista material a altres enterraments propers amb tota mena d’aixovars i riqueses, indica que la persona enterrada forma part del grup social que usufructua directa i asimètricament de la riquesa social generada per aquella cultura social humana. Aquest usdefruit el diferencia en termes materials d’altres espècimens de la mateixa població que no disposa d’aixovar. Així podem detectar una situació objectiva de desigualtat que significa una segmentació operativa social. També les restes esquelètiques poden suggerir formes de violència directa o indirecta, que poden ser de gènere, de casta o de classe social. Com aquesta mena de violència es manifesta en el grup pot establir l’existència de desigualtat en determinats contexts. El desgastament diferencial de les dentadures ens pot ajudar a comprendre la diferenciació sexual del treball allà on va existir. L’edat de la mort ens pot ajudar a establir desigualtats de classe o de casta; en general les persones ben alimentades i considerades socialment superiors tenen més possibilitats de sobreviure, ja que disposen de millor mitjans de manteniment sense desgastament físic, en relació als individus que han dut a terme treballs durs i no tenen una alimentació adequada. Això ens explica la segmentació que té a veure amb els grups d’edat. En les escenes de cacera de representacions gràfiques, en alguns casos es poden distingir si es realitzen amb divisió sexual o no en les activitats cinegètiques de la societat.

                Aquestes casuístiques son molt importants per objectivar materialment la desigualtat.

Arqueología de la desigualdad y la evolución humana per Eudald Carbonell (URV-IPHES/Fundación Atapuerca) e Igor Parra (Fundación Atapuerca)

Desperta Ferro. Núm 52