Els Huns

  Els huns eren refugiats climàtics armats que viatjaven amb els seus cavalls. La seva forma de vida els permetia anar a la recerca de noves pastures amb una  increïble rapidesa. Les turbulències climàtiques van creuar-se amb un conglomerat de pobles en un període de rellevant formació dels estats. El clima no actuà ell sol, desplaçant una amenaça d’un lloc a l’altre de l’estepa sino en concert amb l’auge o renovació de confederacions agressives i complexes entre nòmades. Però a mitjans de s IV els Huns havien començat a badejar el riu Volga i l’arribada d’aquest poble a l’estepa occidental va ser trascendental.

   La migració dels huns és un episodi medioambiental. Les pluges monzòniques van negar la meitat sud d’Àsia, però les terres al nord de l’altiplà del Tíbet son seques i continentals. El clima de l’interior d’Àsia Central depenia dels vents de l’Oest, les rutes de les tempestes en latituds mitjanes que es veuen fortament influïdes per les masses d’aire atlàntiques. Quan l’Oscil·lació de l’Atlàntic Nord (OAN) és positiva, els vents de l’Oest es dirigeixen cap el nord i deixen aridesa a l’Àsia Central. Quan l’OAN és negativa les rutes de les tempestes s’arrosseguen cap a l’equador i les pluges inunden l’estepa. Al segle IV es donaven tots els elements per a una sequera perllongada a l’estepa. Els vint anys que transcorren entre 350 i 370 van ser el pitjor episodi de sequera multidècades dels darrers dos mil·lenis. Els nòmades que vivien a l’Àsia Central van haver de fer front, tot d’una, a una crisi molt dramàtica.

  L’onada inicial de migració Huna a Europa no va ser un envit coordinat. Al principi tan sols arribaren uns grupúsculs més aviat independents. Però portaven amb ells noves tàctiques de cavalleria que terroritzaven els habitants de les planures transdanúbiques.  Els seus cavalls eren ferpçment eficaços. El que feia als huns arrassadors era la seva arma bàsica, l’arc compost corvat que podia tenir un abast efetiu de fins a cent cinquanta metres. Les maniobres llampec i el gran abast d’aquests arquers dalt del cavall eren inquietants.

    Les terres situades al nord del Danubi havien estat dominades per coalicions de Gods durant més de cent anys. Prevalia una mena d’equilibri, però els Huns acabaren amb ell. Els gods que escapaven del huns buscaren assil dins les fronteres de l’Imperi Romà, probablemen t més de 100.000 persones entre homes dones i nens. Els romans ho veieren com una oportunitat, una arribada inesperada de reclutes militars. Els refugiats eren explotats amb finalitats econòmiques. La rebel·lió era latent i aviat el gods iniciaren una revolta, arribant a reclutar mercenaris huns per al seu bàndol. La derrota militar de Roma va ser la pitjor mai soferta. L’assentamet de grups sencers en territori romà va ser possible a canvi del servei militar a les ordres de comanaments nadius. Començaval l barbarització de l’exèrcit.

    El desplaçament ja generalitzat dels Huns cap a l’oest l’inici del s V va fer moure les poblacions i esdevenir unes autèntiques migracions, moviments de gent. L acrisi va sobepassar la capacitat, molt mermada ja, de resposta de les fronteres romanes. Les invasions simultànies diluïren la capacitat del seu control més enllà dels Alps. La gran emergència fronterera es va produir en el pitjor moment possible. L’imperi treballava des d’una posició de desesperació, afavorint el centre i perjudican la perifèria. Els habitants de les províncies no els va costar massa canviar de lleialtats quan els que arribaven requisaven la superestructura de l’estat. La maquinària del poder deixà de ser romana.

    De tota manera encara disposava d’una darrera línia de defensa: l’anell invisible de gèrmens que estava a l’aguait dels invasors. I així el fet de topar amb l’ecologia de les patologies indígenes va propiciar la retirada. El cor de l’imperi era un niu de gèrmens i la malària va fer els seus estralls: al portar els cavalls a les pastures de le shumides terres baixes, on els mosquits crien i transmeten el protozoo mortal, els Huns eren presa fàcil de l’enfermetat. I així van retorcedir cap a les altes estepes, zone sfredes i seques on el mosquit no el seguí. Però el mon romà deixat enrere ja era irreconeixible. Tallats els circuïts de riquesa, el comerç de l’elit i les xarxes locals van evaporar-se per complert. L’ocàs de les fortunes porivades va convertir l’església en le terratinent més ric i poderós de la societat.

YERSINIA PESTIS 430 ane

      El comerç entre la Mar Roja i l’Oceà Índic va recuperar-se a l’antiguitat tardana. Els porst de Clisma, a Suez, i Aila situat a l’extrem de la Mar Roja, creixeren en importància. Es connectà Roma amb un mon salvatge de mercaders aventurers i petits potentats Era una zona d’intercanvis marítims compartida per grecs, etíops, àrabs, perses indis. El pebre i la seda eren els articles d’intercanvi més preuats. El comerç d’e
spècies era un gran negoci en aquesta època, i la seda també. A la Xina el secret dels cucs de seda es guardava gelosament i la demanda de l’aristocràcia romana, a més de l’estat i l’eclesia, alimentaven el comerç privat. El pebre i la seda es complementaven amb una varietat de mercaderies transportades en vaixell per tot l’oceà. Ivori, plantes aromàtiques, aloe, clau, sàndal, or i esclaus formaven part del sistema comercial conegut.

                La demanda de seda i espècies va unir orient i occident. Idees, animals, diner i metalls surcaven els mars , com també ho feren els gèrmens. El 541 dne s’hi va colar un intrús. Les proves genètiques confirmen els orígens orientals de la plaga que va creuar l’Oceà Índic, passà per la Mar Roja i anà a parar a Pelusio, el final d’un recorregut crucial pel comerç provinent d’Orient. Però va ser necessària una darrera jugada perquè la bactèria fes la gran entrada al mon romà. Les terres altes d’Àsia havien preparat un monstre amb el germen, l’ecologia de l’imperi havia creat una infraestructura que esperava la pandèmia. El comerç de seda estava llest per transportar aquest mortífer artefacte. Però la conjunció definitiva va ser un canvi climàtic abrupte. El 536 dne va ser un any sense estiu. Un seguit d’erupcions volcàniques van propiciar durs hiverns volcànics. No tan sols van ser freds, van ser gèlids. Una onada de fred èpica i a escala global que tan sols es produeix cada certs mil·lenis. L’alteració climàtica en els moments previs de la plaga està relacionada amb la debacle posterior.

                Una epidèmia de peste és una reacció en cadena on intervenen, almenys, cinc espècies. Un efecte dominó biològic on hi participa: la bactèria, l’hoste selvàtic ( les marmotes), l’hoste d’amplificació (la rata negra), el vector artròpode ( la puça de la rata oriental) i els humans. Canvis imperceptibles en la temperatura i precipitacions poden afectar l’hàbitat, la conducta i la fisologia de tots els organismes implicats en el cicle. La convergència entre elles optimitzen la reacció ideal en les cinc espècies alhora. Les erupcions del 530 treuen les marmotes i rosegadors dels hàbitats subterranis i va desencadenar una epizoòtia que arribà als rosegadors de les rutes comercials marítimes que viatjaven a occident. L’explosió demogràfica de rosegadors va fer saltar la Y. Pestis a noves poblacions d’hostes. El clima actua sobre les puces que transporten la bactèria entre hostes. Les epidèmies cobren impuls en Primavera, però la calor de l’estiu pot reprimir el brot de manera ràpida. Però els estius suaus obriren les portes del camí que portà els gèrmens fins les rates de l’Imperi Romà. 

GENESIS DEL PODER I LA SEVA TRANSMISSIÓ

         El que fa que el poder sigui qualitativament diferent en les societats estratificades respecte a les seves predecessores és la seva transmissió mitjançant l’herència.

      Entre l’edat del coure i l’inici de l’edat del bronze, on les comunitats eren probablement molt petites i la densitat d població era baixa i les relacions socials es basaven en l’estructura de parentesc. El sistema econòmic era, amb tota probabilitat, similar al que caracteritzava les actuals societats agrícoles simples, amb terres assignades a diferents llinatges i sense propietat privada. En aquestes societats el lideratge s’assigna als membres més capacitats i no és transmissible hereditàriament. A l’edat del ferro ja és complertament diferent: una societat estatal (Estat primitiu)  dividida en classes socials, la presència d’una elit presumiblement guerrera l’estatus de la qual és hereditari, un sistema econòmic bàsicament agrari i una xarxa d’intercanvis estesa per tota la Mediterrània, que transportava, entre altres coses, objectes luxosos d’alt valor simbòlic.

       En una societat de classes el líder no assoleix el seu paper gràcies a les seves qualitats intrínseques, sinó principalment perquè se li assigna de forma hereditària. Es constata que en les societats anomenades simples, com les de l’inici de l’edat del bronze, l’exercici de la igualtat implica un considerable esforç social que no es correspon al fet que fos una condició natural. S’identifica en l’ampli espectre del comportament humà els denominats aggrandizers, és a dir aquelles personalitats més inclinades a explotar i manipular els sistemes socials i econòmics amb la finalitat d’obtenir d’ells els majors beneficis per a si mateixos i per als seus descendents.

        El fenomen de l’escissió és característics de les societats tribals. Es suggereix que aquest fenomen es desencadena un cop la població traspassa el nivell face to face, al voltant dels cent cinquanta individus. Les raons que impulsen les comunitats a dividir-se i establir el seu territori en altres bandes poden ser diverses, però essencialment es redueixen a l’intent d’escapar del control d’un cabdillatge i d’una fracció de la pròpia comunitat, o a la recerca de nous recursos quan els disponibles no son suficients per sustentar tot el grup. En els dos casos el mecanisme d’escissió limita les aspiracions dels cabdills que desitgen l’ampliació qualitativa i quantitativa del control ja que permeten que escapi una part de la població. A les societats simples el mecanisme que porta a l’assignació de lideratge també te la capacitat de regular el conflicte intern: una part de la llibertat de cada individu i possiblement una certa quantitat de bens (l’excedent) es cedeixen temporalment al líder per una elecció voluntària expressada de la pròpia comunitat. En el moment en què el poder es converteix transmissible hereditàriament, la comunitat es veu privada d’aquesta capacitat d’elecció i, per tant, no disposa de les motivacions que abans permetien una cessió més o menys consensuada del poder, com un mecanisme que garanteixi, en un cert límit, que el líder posa per davant els interessos comuns als propis.