UN PASSEIG PER LA HISTÒRIA. Si et posessis entre dos miralls i volguessis comptar quantes vegades t'hi veus, no acabaries mai.

dissabte, 28 de novembre del 2020

EL PARE CRUEL

          Hi va haver un temps en què el món encara no era món perquè li mancaven encara totes les parts. Per aquells temps existia ja una primera raça d’éssers mortals la vida dels quals es remuntava a la de la pròpia terra. Naixien de roques resplendents amagades a l’interior de grutes molt profundes o s’aixecaven de la grava depositada als llits de fang dels torrents o riberes dels llacs.  D’allà emergien coberts de fang i mirant-ho tot amb els seus ulls brillants, preguntant-se on eren.

     Els primers mortals recorrien la Terra sense necessitat de cobrir-se el cos, perquè els dies transcorrien en una agradable càlides i mai sentien fred ni incomoditats. Vivien a l’aire lliure i dormien sobre l’herba esponjosa, que creixia amb abundància. Per alimentar-se no els cali conrear ni pasturar el bestiar, perquè en tenien prou amb recollir el gra i els fruits silvestres que trobaven per tot arreu i beure la llet de les ovelles i les cabres que pasturaven en llibertat. No mostraven al seu rostre ni al seu cos cap signe de vellesa ni de tristesa, sinó que mantenien sempre vitalitat, ballaven i reien molt. Cap d’ells posseïa més que l’altre, perquè no hi havia cap raó per això.

       Alguns dirien en cavat que aquella vida era una vida daurada, creient-la la més preuada de les existències, però aquelles criatures satisfetes i tranquil·les també eren insignificants. Res hi havia que les alterés, perquè mai canviava res. Res tenia valor, perquè res exigia cap mena d’esforç. Ningú recordava el passat ni pensava en el futur: tot el moment era ara. Mai aquells éssers aixecaren cases ni ciutats, ni van sentir la crida de construir vaixells per a descobrir què hi havia més enllà de la mar. La mort els arribava mentre dormien, sense preocupacions ni misèria, de tal manera que, a extingir-se, era com si no haguessin existit mai. Tant és així que no s’ha recordat el seu nom ni cap dels seus fets, ni tampoc la manera de parlar ni coses que deien.

      Així els estigué observant el sobirà celestial Cronos durant eons, a vegades amb estimació i a vegades amb menyspreu, sempre captius de l’avorriment. El vell Tità dormitava a la calor de la primavera eterna, distret en el tro que havia manat llaurar a la roca gris del mont Otris. Allà, reservat pels seus corbs sempre vigilants, que es posaven al seu voltant, es deixava gronxar pel brunzit dels insectes mentre el banya el pol·len que surava a l’aire. Als seus peus, homes i animals es recreaven amb festes i delits, alegres, amorosos, confortant-se mútuament amb l’esplendor dels seus cossos. Aliens a qualsevol mal i a tot saber perdurable, els mortals desconeixien les vileses que el senyor de l’univers havia hagut de perpretar per donar-lis la placidesa.

      En una altra edat del món, aquell déu fastiguejat que mantenia tot el que existia en una letargia somorta havia estat el més valent d’una estirp magnífica, els més astut i despietat, el més capaç. Tan sols ell s’havia atrevit venjar la seva mare, la Terra, i enderrocar el seu pare, el Cel, . Tan sols ell havia sabut imposar-se a brutals criatures, pagant el preu d’exercir una violència encara més salvatge. No obstant, una immensitat més tard el cosmos seguia inacabat: encara li faltava alguna cosa i Cronos no sabia veure què era. Es sentia vell i cansat. La creació li agonitzava entre les mans de pura complaença.

Versió de Jaén Sánchez, Marcos. Traducció

dijous, 26 de novembre del 2020

LA ILÍADA. Cant XX

      


     Mentre els aqueus es disposen a entrar en combat, els déus es reuneixen a l’Olimp. Zeus els ordena que es barregin entre els aqueus i els troians i que cadascú d’ells protegeixi a qui vulgui. Perquè si Aquil·les lluita tot sol, pla d’una fúria terrible, els homes de Troia no podran frenar-lo i arribaria a prendre la muralla, contra el destí i tot.  Hera, Atena, Posidó, Hermes i Hefest es posen al costat dels aqueus; Ares, Apol·lo, Àrtemis, Leto i Afrodita van amb els troians, cpom també el riu diví Xantos, que els mortals anomenen Escamandre. Zeus trona, Posidó fa tremolar la terra i els cims i arriba a espantar Aidoneu (després més conegut com a Hades), el déu del món subterrani. El conflicte humà es desenvolupa ara en el pla diví.    

      Inspirat per Apol·lo, el troià Eneas s’enfronta a Aquil·les. Lluiten primer amb llargs discursos que busquen desmoralitzar l’altre, després Eneas li tira una llança, però l’escut d’Hefest l’atura; tira Aquil·les, i la llança passa per damunt de l’esquena d’Eneas; Aquil·les ataca amb l’espasa, Eneas agafa una pedra. Els déus s’ho miren, fins que Posidó vessa boira pels ulls d’Aquil·les i s’emporta Eneas volant.   

     Aquil·les mata diversos guerrers, incloent-hi Polidor, germà d’Hèctor; quan aquest ho veu, ja no pot estar-se de lluitar amb ell. Finalment es troben cara a cara. Hèctor, tot i que no es tan fort com ell, confia en els déus que decideixen els combats; li tira una llança, però Aquil·les, amb el suport d’Atena, en té prou de bufar una mica per desviar-la. L’heroi grec se li abraona quatre cops, però Apol·lo cobreix Hèctor de boira i se l’emporta.

     Aquil·les, furiós, mata troians a grapats; no mostra cap pietat davant de ningú, ni davant de ningú, ni davant dels vells. Avança com un foc, els seus cavalls trepitgen els morts, ell s’empastifa de sang i pols.

 

 (Versió de Pau Sabaté)