Els obeliscs,
representacions dels rajos del déu solar RE, s’enlairaven en els temples i les
tombes de tot Egipte. La seva construcció i trasllat constituïa una obra
titànica que implicava a centenars de persones.
Estaven pensats per
a impressionar per la seva alçada i
durar eternament; la seva construcció requeria una inversió titànica de mà
d’obra i exigia un desplegament enorme d’enginyeria; estaven carregats de
simbolisme i missatges religiosos i polítics.
Són pilars
monolítics de quatree costats, la seva forma és tronco-piramidal, és a dir que
s’estreten lleugerament des de la base fins la cúspide. Estaven coronats per
una petita piràmide que simbolitza el turó primigeni de la mitologia egípcia
que sorgí durant el naixement del món i
en le que es van crear els déus i els éssers vius quan encara no existia res.
Aquesta llegenda va desenvolupar-se a la ciutat d’Heliòpolis, on es venerava el
Sol i es rendia culte a la pedra benben.
Probablement en el
seu orígen aquesta pedra era un meteorit caigut del cel, que va adquirir
caràcter sagrat perquè provenia de l’esfera dels déus. Un element que s’eleva
de la terra al cel i serveix com a connexió entre els dos mons.
El benben simbolitza el procés pel qual els rajos solars
, que dónen la vida, cauen damunt de la terra i la fertilitzen. Per això s’inscrivien
símbols solars i figures del rei protegit pel déu solar Re o Amon-Re a la
piràmide que ho coronava.
Els missatges
simbòlics dels obeliscs no es limitaven allà només. Damunt els quatre costats
del monòlit es gravaven inscripcions jeroglífiques, que incloïenuna dedicatòria
als déus i els noms i títols del faraó. Mitjançant aquests texts el monarca
quedava unit a la divinitat i feia de mitjancer entre vels homes i els déus. La
base de l’obelisc podia estar adornada amb babuïns , animals associats al Sol
perquè a la matinada i al capvespre solen xisclar i cridar, cosa que s’interpretava
com un homenatge a l’astre rei.
Hi va haver
obeliscs que van estar coberts d’or o d’una aleació d’or i plata. Però el més
habitual era que tan sols es folrés la piràmide que el coronava. Fer servir
aquest metall és perquè la carn dels déus, segons els egipcis, estava feta d’aquest
material. L’or, també, tenia una relació especial amb el Sol, del mateix color,
els rajos del qual propiciaven i impulsaven la vida a la terra. El color de la
pedra també estava vinculat a conceptes divins; la més usada va ser el granit
vermell o rosat d’Asuan, a la primera cataracta, també vinculat al Sol pel seu
color.
També hi havia
obeliscs de caràcter privat que no eren obra dels faraons. Aquests no tenien
les proporcions monumentals dels que s’aixecaven als temples, i s’alçaren en
tombes particulars. Per a construir-los calia l’autorització del faraó ja que era
ell qui tenia el monopoli sobre la pedra i tan sols l’entregava com a regal o
recompensa a un individu concret. Eren més petits, més toscs, més imperfectes.
Es disposaven per parelles a l’entrada de l’enterrament o davant la taula de
les ofrenes, formant part d’un ritus funerari, i servien no tan sols per retre homentge al déu Sol,
sinó també per a proporcionar i garantir el benestar del difunt mitjançant la
màgia de la divinitat.
