Mesopoàmia i els déus

Les divinitats mesopotàmiques tenien l’aparença, les qualitats i els defectes dels humans, ja que havien estat concebuts a la seva similitud. Eren en gran mesura un reflex de la societat que els havia creat. Es tractava d’una transposició a nivell celestial d’allò que passava al món terrenal. Els déus s’alimentaven, es barallaven, s’estimaven, es casaven i tenien família com qualsevol persona. Però hi havia una diferència notable: no coneixien la mort.. La immortalitat, així com la possessió d’un poder il·limitat i sobrenatural, eren característiques innates als déus que els diferenciaven dels humans.

Els déus no tan sols tenien la petjada de les coses humanes, sinó també eren una projecció de la societat. Estaven organitzats en categories ben diferenciades i el seu panteó era una reproducció de l’organització social. Hi havia un sobirà, una família reial, així com funcionaris, tècnics i ajudants, que constituïen el grup de les divinitats  principals o majors. Per dessota es trobava una cort de divinitats menors i marginals. Al cap de munt del sistema es trobava AMUN, que era el fundador de la dinastia divina i el pare dels déus. Amb ell, ENLIL, el déu del vent, i ENKI, el déu de les aigües dolces subterrànies, constituïen la trinitat dels déus suprems. El grup dels set grans déus mesopotàmics quedava completat amb SHAMASH, el déu del Sol, SIN, el déu de la Lluna, ISHAR, la deessa de l’amor i de la guerra, i NINHURSAG, la deessa mare.

La humanitat s’humiliava i tremolava davant els déus. Sabedors del seu poder, els habitants de Mesopotàmia adoptaven una actitud de submissió, d’admiració i de respecte, fins i tot de temor. De la divinitat mai s’esperava proximitat. Les persones no estimaven els déus, els temien. Tot allò que passava a la terra tenia un origen diví. I d’aquesta submissió als dictats divins ningú estava lliure, ni tan sols els reis. Cada decisió del monarca calia que els déus la ratifiquessin. Una campanya militar, ingerir un fàrmac o l’elecció de l’hereu havien de ser ratificades per les divinitats mitjançant els oracles o els endevinadors.

Cada ciutat de Mesopotàmia tenia un déu patró que la protegia i d’aquesta protecció depenia en gran mesura la seva prosperitat. La ciutat era concebuda i fundada per ser la llar d’una determinada divinitat. Aquesta llar estava representada pel temple principal. Així els monarques invertien grans esforços en la construcció i reconstrucció dels principals santuaris. L’èxit i el futur de cada ciutat i cada regne depenia de l’harmònica relació entre déus i reis.

El temple i el palau constituïen els dols pols de poder a Mesopotàmia. El temple era primer que tot, la casa de la divinitat, el lloc on vivia i on se l’atenia a diari. Hi havia tres elements que sempre es consideraren indispensables a tot l’edifici consagrat al culte: l’emplaçament del tron de la divinitat, on s’hi trobava l’estàtua de culte; el lloc de la presentació de les ofrenes, i la zona on es preparaven els aliments o es realitzava el sacrifici d’animals.

Al voltant de l’estàtua divina s’organitzava un seguit de cerimònies en honor del déu titular. Cada dia els déus rebien dos àpats majors i dos menors. No era un acte simbòlic, sinó que aquesta tasca requeia damunt cuiners adscrits al temple. Se’ls alimentava amb pa, dàtils i diversos tipus de carns elaborades seguint receptes culinàries. I bevien vi, vàries classes de cervesa i llet.

A més de menjar, les divinitats rebien tota mena de cures, ja que se’ls feia la higiene personal i se’ls vestia i empolainava amb joies en un intent d’ostentació. Fins i tot se’ls treia de passeig en processó , generalment en el marc de la celebració de determinades festivitats religioses, la més important de les quals era Cap d’Any.

De tots aquests menesters se n’ocupava un ampli sèquit constituït per personal de culte i de la classe sacerdotal, format tant per homes com per dones, reclutats entre les famílies de les classes altes. Les sacerdotesses, que duien una vida semi conventual, podien casar-se però no podien procrear. Només podien tenir fills mitjançant una esclava, ja que calia que es mantinguessin castes.

La importància d’aquests cultes ve determinada pel desconsol que provocava en el cas de la presa d’una ciutat per part de l’enemic, la deportació a un altre país de l’estàtua del déu. No hi havia millor manera d’humiliar el vençut que robant-li els seus deus

Música i dansa a Egipte

L’aprenentatge de la interpretació musical a l’Egipte faraònic devia ser en gran part oral, ja que no es disposa de documents escrits. L’ensenyament s’impartia majoritàriament als temples, tot i que també hi havia escoles de música a les corts. El caràcter sagrat convertia aquestes arts en activitats restringides a persones considerades pures i amb capacitat per interpretar la voluntat de les divinitats. És a dir, els sacerdots i les sacerdotesses, que un cop dominada la disciplina s’encarregaven d’instruir els futurs músics professionals.

El temple més important quant a l’aprenentatge musical era el de Dendera , consagrat a la deessa Hathor. Allà s’hi desenvolupaven les danses més místiques, conegudes com a danses hathòriques. És el cas de la dansa dels miralls, en què un grup de ballarines executava un joc de moviments dirigits per la percussió de bastons i de les mans. Una altra era la dansa d’Iba, que es practicava en els rituals funeraris i que s’acompanyava d’una cançó on es demanava que Hathor guiés el difunt cap el més enllà. L’ermetisme i el rigor que caracteritzava la formació dels futurs músics es traduïa posteriorment en el mateix ofici. Es creu que la disciplina es transmetia de generació en generació fins al punt que hi havia nissagues familiars senceres de músics. L’ofici era respectat i prestigiós, i diferenciava els músics sacerdots que es cuidaven de les adoracions divines als temples, dels músics professionals.

El llegat pictòric referent a la cultura musical de l’Egipte és immens. El seu ús per excel·lència era religiós, però la música també amenitzava les festes populars, els banquets privats i les tasques agrícoles i els seguicis funeraris. En l’esfera religiosa la teoria musical era una disciplina sagrada. Els egipcis creien que el cosmos tenia un ritme i una música , i el so instrumental, el cant, la recitació i la dansa es consideraven vehicles per fer arribar missatges als déus. L’element essencial de la música sacra era la veu, cantada o recitada, ja que conformava tan la melodia com el missatge que havia de ser escoltat pels déus.

L’acompanyament inseparable del cant era la dansa. Es practicava als temples i en els rituals d’adoració de les divinitat, i sovint s’acompanyava també d’instruments de percussió com bastons de fusta, tamborins i sistres que en marcaven el ritme i el tempo d’execució. La tècnica era sofisticada, amb moviments sinuosos i sensuals que incorporaven delicats gestos giratoris de canells però també acrobàcies i salts mortals de gran dificultat. Podien representar-los ballarins o ballarines en solitari, o bé conjunts masculins o femenins sempre per separat i sovint guarnits amb tatuatges de sanefes o animals, i duien collarets i braçalets a mans i turmells.