Eines i estris paleolítics

Els primers estris humans van ser còdols treballats, és a dir, sobre els quals es van fer saltar alguns resquills per obtenir un tall trinxant treballat per un costat o ples dos. Consoderant la mida reduïda d’aquests còdols, sens dubte s’ha utilitzat la percussió simple en la pedra, és a dir que l’home ha colpejat el caire d’aquest còdol amb un altre còdol com a percussor. Més tard la part arreglada s’ha estés a una proporció cada vegada més gran dels contorn del còdol, després a la totalitat, i axií s’han obtingut al principi bifaços amb taló reservat i més tard bifaços tallats totalment. En un moment indefinit (la invenció va ser feta segurament diverses vegades), (...), l’home descobrí un fet cabdal: la pedra, i el sílex en particular, es tallen millor quan s’utilitza un percussor menys dur que ella mateixa: os, banya, ossos cèrvids, fusta dura. De la mateixa manera es pot atacar el trinxat des d’un angle més agut i obtenir objectes més prims. Així és com els solutrians han tallat la major part de les seves fulles de llorer.

Tardanament, sens dubte, ja que no en tenim proves absolutes abans del solutrià, l’home va descobrir el retoc per pressió: en comptes de colpejar l’objecte, es pressiona sobre el caire amb una eina d’os o ivori. Aquesta tècnica només s’aplica a objectes de dimensió força reduïdes, ja que en condicions normals és difícil obtenir així resquills de més de 5 cm dellargària i de 1’5 cm. d’amplada. Però el retoc és molt més regular que l’obtingut per percussió.

Una tècnica intermèdia és una percussió indirecta, en la qual s’interposa entre l’objecte a retocar i el percussor un cisell d’os o de fusta. L’estudi dels indrets de fabricació sovint permet descobrir les tècniques que hi van ser emprades.

Independentment de les eines amb talla bifacial, les indústries paleolítiques abracen una gran quantitat de’ines en resquills o làmines. Aquests resquills poden obtenir-se de diverses maneres: o bé amb percussor manual de pedra, de fusta o d’os, o bé amb percussor dorment, pedra grossa col•locada a terra sobre la qual es colpeja el bloc de sílex (tècnica denominada també d’enclusa). El bloc d’on es desprenen els resquills és el nucli. El resquill presenta aspectes característics a la seva cara d’explosió. El pla de colpeig del nucli es defineix com la superfície sobre la qual es colpeja per fer saltar un resquill, i pot ser o bé fixa, o bé variable si es fa servir també com a pla de colpeig el lloc de presa precedent.

Confederació d'Atenes

Per a Atenes no hi havia alternatives: o ser un imperi o no ser res. Tancada per la part del continent, amb pocs quilòmetres quadrats de terra àrida i pedregosa, el dia que no hagués pogut importar blat i les altres primeres matèries hauria mort de fam. Per importar-ne havia de dominar el mar. I per dominar el mar havia de sotmetre amb la seva flota tots aquells petits estats amfibis que els grecs havien fundat a les costes de la seva península, a les de l’Àsia Menor i a les illes, grosses i petites, que es retallen a l’Egeu, al Jònic i al Mediterrani.

L’Imperi d’Atenes s’anomenava Confederació. Però la realitat que s’amagava sota aquest nom hipòcritament democràtic i igualitari era el control comercial i polític d’atenes sobre les ciutats que formaven part de la Confederació. No solia permetre que les colònies importessin, pretenia ser ella qui distribuís les primeres matèries, en primer lloc per garantir el monopolials seus armadors, i després per controlar una arma que li permetés afamegar els petits estats que s’insurgissin amb aspiracions autonomistes.

Els ciutadans de la Confederació no tenien els mateixos drets. Quan sorgien litigis judicials en els quals estava implicat un atenés, els magistrats d’Atenes eren els únics competents. A l’interior de la ciutat el monopoli era de la petita minoria dels ciutadans, excloent-ne la majoria de metecs i dels esclaus.