UN PASSEIG PER LA HISTÒRIA. Si et posessis entre dos miralls i volguessis comptar quantes vegades t'hi veus, no acabaries mai.

dilluns, 31 de desembre del 2012

Els Aqueus. Mitologia

La història dels aqueus comença amb un déu anomenat Zeus, el qual els va donar un rei en la persona del seu fill Tàntal. Aquest era un enorme bergant que, després d'haver-se aprofitat del parentiu amb els déus per divulgar-ne els secrets i robar-los el nèctar i l'ambrosia del rebost, va creure que els aplacaria si els oferia en sacrifici el seu propi cadell, Pèlops, després d'haver-lo ben trinxat i de bullir-lo. Zeus, colpit en els seus afectes d'avi, va tornar a afegir els trossos del seu nét i va precipitar als inferns el fill parricida, condemnant-lo a bavejar de fam i de set davant d'inaferrables plàteres de nata i copes de xampany

Pèlops, que havia heretat del seu pare desnaturalitzat el tron de Frígia, no va tenir sort en la política, perquè els seus subdits el van deposar i el van exiliar a l'Èlide, en aquella part de la Grècia que després, justament pel seu nom, s'anomenaria el Peloponès. Hi regnava Enomau, gran afeccionat a les curses de cavalls, en les quals era imbatible. Tenia per costum desafiar tots els pretendents de la seva filla Hipodàmia, prometent al guanyador la mà de la nois i al derrotat la mort. I molts “bons partits” ja havien deixat la pell.

Pèlops es va posar d'acord amb l'auriga del rei, Mirtil, i li va prometre que hi compartiria el tron si trobava la manera de fer-lo quanyar. Mirtil va aluixar el cub d'una roda del carro d'Enomau, que es va estavellar i es va trencar el cap en l'accident. Pèlops, ensenyorit d'Hipodàmia, el va succeir en el tron, però enlloc de compartir-lo amb Mirtil com li havia promès, va estimbar al mar aquests darrer, que, abans de desaparèixer aigües avall, va llançar una maledicció contra el seu assassí i els seus successors.

Entre aquests successors estava Atreu, del qual la dinastia va prendre el nom definitiu: els atrides. Els seus fill, Agamèmnon i Menelau, es van casar respectivament amb Clitemnestra i Helena, úniques filles del rei d'Esparta Tindàreu. Va semblar un gran matrimoni. I de fet quan Atreu i Tindàreu van morir, els dos germans, Agamèmnon com a rei de Micenes i Menelau com a rei d'Esparta, van ser els amos detot el Peloponès. No recordaven, o potser la ignoraven, la maledicció de Mirtil. I tanmateix la tenien a casa, en la persona de les seves dones respectives.

Al cap d'un temps, de fet, Paris, fill de Príam, rei e Troia, es va enamorar d'Helena en una visita. La va segretar i tots els aqueus van demanar el càstig del culpable. Al voltant dels senyors aqueus es van aplegar tots els grecs vàlids per a les armes i a bord de mil vaixells van velejar fins a Troia, la van sotmetre a setge durant deu anys i finalment van expugnar i saquejar. Menelau va recuperar la dona, Agamèmnon de retorn a casa va trobar ocupat el seu lloc al costat de Clitemnetsra per l'emboscat Egist, que junt amb ella el va enverinar. El seu fill Oretses, més tard, vavenjar el seu pare matant els dos adúlters, es va tornar boig, però després va poder aplegar sota el seu ceptre els reialmes d'Esparta i d'Argos.

diumenge, 9 de desembre del 2012

Mitologia Mesopotàmica

Alguns m¡tes explicaven el que havia passat al començament. Uns afirmaven que, després de la separació del Cel i la Terra (An i Nammu), el Cel (An) va crear el món i va donar a llum els déus. Altres mites defensaven la importància d'una divinitat femenina, la deesa de la Terra (Nammu, la Gran Matriu).
Finalment, es creia també que l'univers havia nascut a les Ciutats dels Temps Llunyans (URU-UL-LA). La vida es va originar en una ciutat. La llum va brollar de la foscor, del món dels morts.

Després de la creació, l'univers havia quedat incomplet. Li faltava vida. El mite del Paradis sumeri explica que la terra no posseïa tot el que havia de tenir per ser habitable i habitada. Els canals no portaven aigua, el territori no estava parcel·la i les ciutats no tenien muralles traçades nítidament.
La creació del món es va haver de compertar i corregir. Aquesta tasca va correspondre al déu Enki. Els éssers humans, animats per Enki, havien de ocntinuar la feina.

Dins el conjunt de les divinitats sumèries, el Cel (An, que tant significa “cel” com “Déu del cel”) encapçalava un panteó complex, compost per la seva esposa, la Terra (Nammu), i els seus fills. Entre aquests, destacaven Enlil, que havia de succeir el seu pare, retirat després de la creació del món, i el seu germà Enki.

Enlil significa “senyor” (EN) dels “aires” (LIL). Es tractava d'un déu colèric, que desencadenava tempestes. El seu nom procedia de la mateixa arrel que el bíblic Elohim i l'àrab Al·la.

Enki era el “senyor” (EN) de la “terra” (KI). La terra sobre la qual regnava era la de les maresmes del delta del Tigris i l'Eufrates: una terra carregada de llim. Per tant Enki era el déu de les aigües dolces fèrtils, anomenades Abzu: “aigües” (AB) de la “saviesa” (ZU).

Astut, el paper d'Enki era el d'un arquitecte o enginyer que donava forma a un món encara informe i que solucionava, de manera enginyosa, els problemes amb què s'enfrontaven déus i homes. Va ser una divinitat favorable als humans. Els va ensenyar les arts per sobreviure a les inclemències, com ara el diluvi amb el qual el Cel (An) els va voler castigar perquè feien molt soroll i no podia dormir tan seré com un cel estelat.