Els Nilòmetres

 Els Nilòmetres són unes construccions escalonades o pous per mesurar el nivell de les aigües de Nil.
Es prenia com a referència de la situació econòmica i per establir els impostos: Un nivell de les aigües de Nil inferior a sis metres suposava que molts terrenys no podien conrear i hauria fam a tot el país. Un nivell molt superior als vuit metres causava la inundació dels pobles, destruïa els habitatges i inutilitzava els canals de reg. 

Conscients de la importància que tenien les crescudes del riu Nil per a la prosperitat de les collites, els egipcis intentaren controlar i preveure les seves crescudes anuals. Per aconseguir-ho van crear els nilòmetres, unes construccions en pedra, en forma de pous o túnels amb escales descendents que portaven directament a les aigües del Nil. En un lateral o en una columna centrals es tallaven uns senyals que servien per mesurar el nivell de l'aigua . Les mesures en realitzaven en colzes (meh) i un colze equivalia a uns 0'52 metres. El colze es dividia en unitats de mesura més petita, com el pam (7'47 cm) o el dit ( 1'87 cm). S'han trobat nilòmetres en diversos llocs d'Egipte, el mé sfamós dels quals és el d'Elefantina, al temple de Khnum, el “senyor de la crescuda”, la divinitat que ordenava a les aigües començar la inundació. D'aquesta amnera les medicions exactes permetien saber pel ritme de les crescudes si les collites serien bones ja que d'això depenia l'abunància o l'hambruna.

La vida al poblat egipci

Tenir pasturant els porcs pel poblat tenia els seus avantatges ja que al ser una animal ommívor podia fotjar entre les piles d'immundíca que s'acomulaven en els carrers, ajudant així a mantenir-les una mica més netes. Els poblats egipcis, sense cap mena de sistema per recollir residuus ni aigües de clavegurea (com a molt un rierol al mig dels carrers d'algunes ciutats), no eren en cap cas el lloc més saludable del món per viure-hi. Afortunadament, un cop l'any les aigües de la crescuda arrossegaven o enterraven tota la porqueria acumulada durant els mesos anteriors. L'interior de les cases, realtivament fosc, també era poc higiènic – tot i que totes les cases grans disposaven de cambra de bany i vàter – perquè estava poc ventilat i l'infestaven tota mena d'insectes i paràsits.

Fora de les cases la vida tampoc era senzilla, al menys si hem de creure els documents que procedeixen de Deir el-Medina, que van des de llistes de bugaderia a contractes de venda, passant per acusacions de robatori. A l'anar-los llegint comprovem que les relacions personals en un espai tan reduït eren dignes d'una telenovela plena d'estereotips, des d'un xulero que imposa la seva llei per la força, dones enganyades pels seus marits, homes que presumien de la seva virilitat i eren avergonyits per no tenir fills, violència domèstica, petendents a qui la dona dels seus somnis donava carabasses... però també actes de bondat per als més necessitats. Tot això en un petit recinte de carrers estrets i insaludables on les misèries de cadascú eren sobradament conegudes pel veïnat.