Els protomites: l'ADN de la memòria.

Sovint tendim a pensar en els mites com a simples contes de fades o fantasies d'un passat ingenu, però si els mirem amb prou atenció descobrim que són, en realitat, artefactes complexos de la ment humana. Aquestes narracions han actuat com a càpsules del temps que han conservat les idees, les pors i les esperances dels nostres ancestres en un viatge que va començar a l’Àfrica fa desenes de milers d’anys. De fet, podríem descriure la mitologia com una mena de segon genoma humà: així com els nostres gens narren la nostra història biològica, els mites ens ofereixen un registre fidel de la nostra evolució cultural. Aquesta analogia no és merament poètica, ja que la distribució dels mites pel planeta reflecteix amb precisió les grans migracions humanes des del bressol africà. Les històries van viatjar amb la gent i, cada vegada que un grup es disgregava per explorar nous territoris, s’enduia amb ell una part de la riquesa simbòlica original, provocant que la diversitat mitològica disminuís a mesura que ens allunyàvem de l’origen, tal com succeeix amb la nostra variabilitat genètica.

En aquest context, el que avui coneixem com a mitologies locals són en realitat branques d’una mateixa història ancestral que s’ha anat diversificant i adaptant a nous entorns al llarg de mil·lennis. Per desxifrar aquest complex trencaclosques, la investigació moderna recorre a la filomemètica, aplicant l’anàlisi filogenètica —pròpia de la biologia— a les idees. El procés consisteix a recopilar totes les variants conegudes d’un mite per després desglossar-les en els seus motius mínims o mitemes. Mitjançant la comparació d’aquestes unitats d’informació, els investigadors poden establir relacions de parentiu i identificar quins elements han mutat i quins han romàs inalterats. El resultat d’aquesta minuciosa arqueologia mental és la inferència del protomite: la versió més probable de la història original que es troba a l’arrel de tot l’arbre evolutiu. Reconstruir aquesta llavor narrativa no només ens permet comprendre millor la psicologia dels nostres avantpassats de fa 30.000 anys, sinó que esdevé una eina indispensable per donar un significat humà a restes arqueològiques que, d'altra manera, romandrien mudes i misterioses davant els nostres ulls.