Els primers estats.

  

 Per molt poderosos que arribessin a ser els primers estats, la seva influència quedava ecològicament restringida als sols fèrtils i convenientment irrigats amb capacitat de suportar la concentració de treball i gra que constituïa el seu poder. Més enllà d’això, no eren capaços de governar les terres àrides, aiguamolls i maresmes o damunt les muntanyes. El que sí podien era organitzar expedicions de càstig i guanyar un parell de batalles, però l’acció de govern era ja una altra cosa.

    La major part dels estats estaven formats per un nucli central que es governava directament, una zona de penombra de pobles la incorporació dels quals depenia del variable poder i riquesa de l’estat, i una àrea complertament fora del seu abast. En general els estat no tenien cap mena d’interès en governar regions físicament estèrils i exteriors al seu nucli central que, en condicions normals, no hauria compensat els costos necessaris.

    Els estats, en canvi, tractaven de trobar aliats militars i associats al seu Hinterland, i comerciaven amb ells per a l’obtenció de primers matèries imprescindibles que escassejaven. Aquest Hinterland no era tan sols una zona no governada (dit d’altra manera una zona “encara no governada”), sinó més aviat una zona governada, des del punt de vista del centre estatal, per bàrbars i salvatges. Els bàrbars sovint feien referència a pobles pastors hostils que suposaven una amenaça militar per als estats, però que, en determinades circumstàncies, podien arribar a ser incorporats. Els salvatges, per altra banda, se’ls veia com a una banda de caçadors recol·lectors sense capacitat per a servir com a primera matèria per a la civilització, i que podien ser ignorats, aniquilats o bé esclavitzats.

    La idea de domesticació resulta útil per a entendre el punt de vista estatal. Els camperols cerealistes  i els serfs del centre estatal son súbdits domesticats, mentre que els recol·lectors, caçadors i nòmades son pobles salvatges, primitius i sense domesticar: don bàrbars. Constitueixen una molèstia i una amenaça a exterminar. Cal que siguin capturats, representen un perill per a l’estat i la civilització. Igualment que les aus, els ratolins, les rates, les males herbes, els bitxos i alimanyes.

EL COMERÇ INTERREGIONAL DE METALLS

     

La circulació de metalls, especialment el coure i l’estany per a la producció de bronze, va se la principal impulsora de les economies en expansió a l’Europa de l’edat del Bronze. Tot i que la metal·lúrgia i el comerç que se’n desprèn d’ella es va expandir a partir de 2.500 ane amb la xarxa del vas campaniforme, l’economia del bronze pròpiament dita no va reeixir fins encavat de 2.000 ane al sud i centre d’Europa, estenent-se també a les estepes. La demanda d’objectes de bronze requeria  un subministrament de coure i estany, dos metalls extrets de mines habitualment localitzades a regions diferents, sovint molt distants entre elles. El punt d’inflexió de 2.000 ane reflecteix la integració d’Europa en un sistema – mon més gran, que va desenvolupar-se i expandir-se per a abraçar totes les regions europees després de 1.700/1.600 ane. El coure es distribuí àmpliament a tota Europa des d’unes poques àrees mineres importants. La magnitud del comerç de metalls a l’Edat dl Bronze va ser extraordinari, atenent a les tasses de consum , i especialment si tenim en compte que la majoria importaven metalls des de llargues distàncies. Això, alhora, portà al ràpid desenvolupament de noves institucions, com ara sèquits de guerrers vinculats a cabdills poderosos i, a l’estepa, a la invenció del carro de guerra de dues rodes. Noves institucions requereixen noves maneres de sustentar-se econòmicament, que sovint es concretaren en alguna mesura de control sobre els treballadors, l’excedent dels quals podria exportar-se coma tribut. Centres fortificats controlaven el comerç suprarregional de metalls i ambre , i els llogarrets propers. La riquesa de les seves elits quedava plasmada en els túmuls funeraris que els erigien.

    El metall proporcionà noves armes , objectes de prestigi  i eines de treball molt superiors al que s’estava emprant. Un cop controlat per a satisfer demandes socials, rituals i econòmiques, el subministrament de metall va resultar indispensable per a la reproducció social i econòmica. Cada granja, llogarret, guerrer i cabdill depenia d’unes entregues regulars. Es van formar unes federacions polítiques a distància per assegurar les rutes comercials, proporcionant protecció i sustentament als comerciants.

Kristiansen, Kristian a Desperta Ferro.  Núm 76. Traducció pròpia